Catalunya : administració o nació ?

Algunes breus reflexions i apunts sobre els darrers esdeveniments previs a l’acord sobre el finançament autonòmic:

• El país, en termes de ciutadania, no sembla gens conscient del moment decisiu al qual ens enfrontem. I això ens entristeix molt profundament. Una enquesta del CEO ( Centre d’Estudis d’Opinió ) realitzada al Novembre del 2008 (amb la crisi encara agafant embranzida ) conclou que només un 2,3% de la població catalana considera la negociació del finançament de l’autogovern com a prioritària. Una dada demolidora i que, francament, fa molta, moltíssima basarda: no és massa tranquil•litzador comprovar com, desprès de 30 anys d’educació fora de la dictadura, encara hi ha una majoria tan significativa despreocupada pel finançament de les institucions pròpies i un grau de cultura política tan magre com per no saber diferenciar entre l’arrel del problema i els seus efectes. I no ens serveix d’excusa el fet que potser amb una altra formulació de la pregunta la resposta hauria estat diferent: nosaltres creiem en una població adulta i exigent, no inert. No ens sorprèn que els ciutadans demanin polítiques socials: el que fa feredat és assabentar-se que la població de Catalunya és crítica i exigent amb l’administració dels recursos assignats al Principat, però no amb la quantia d’aquest recursos ( decidida en la seva abassegadora majoria per l’Estat ) . Aquí és on la Generalitat hauria de fer mans i mànigues: per explicar i aclarir de quins serveis prestats és plenament responsable -i en conseqüència, potencial culpable- i en quins és víctima de l’ofegament progressiu de l’Estat –i ho torno a repetir, ofegament, perquè un control tan absolut sobre els recursos generats per una comunitat de dubtós o com a mínim matisat sentiment de pertinença no té un altre nom per a nosaltres -.Com reaccionarien els catalans si fossin plenament conscients que cada any perden, com a comunitat, almenys 10.000 M€ en recursos ( és a dir, amb un pressupost consolidat de la Generalitat per al 2008 de 34750 M€,  un 28% de la despesa del nostre govern ) ? Hauria de ser un deure dels polítics ésser més exigents amb la població: però la demagògia intrínseca a tot sistema democràtic ho impedeix fins que els efectes esdevenen letals i destructius. No estic d’acord amb els que defensen que a la població no li ha d’importar qui administra què i sobretot, en quines condicions, sinó només que s’administri bé : les institucions no són cap empresa privada i necessiten de l’ interès i la participació activa de tots per a millorar. No tenim cap dubte que tots aquells que s’alegren per aquesta dada o fins i tot aquells que reaccionaran adaptant-se als desitjos de la ciutadania –la Catalunya real-, no creuen en l’autogovern de Catalunya, no creuen en la possibilitat de construir, fabricar i portar a la pràctica un sistema d’idees i una visió del món, dels seus problemes i de les seves solucions, diferenciada de la de l’Estat Espanyol. Perquè en això consisteix l’autogovern i aquest és per a nosaltres el significat de la paraula llibertat en el diccionari del món occidental.

• La conferència de n’Antoni Castells a l’IEC aquesta darrera setmana, malgrat la seva cuirassa de contundència, ens va refermar en el fet que , a nostre parer, els plantejaments del conseller queden a anys llum del que podria ésser l’esquer cap a un veritable canvi de model en l’autogovern de Catalunya, que ens permeti deixar de pidolar xavalla i assolir una capacitat normativa que estimuli la competitivitat i la responsabilitat fiscal entre els governs autònoms. Ara per ara, l’Estat de les Autonomies és en essència una duplicació d’administracions: independentment de la seva perícia política, cap Comunitat pot quedar-se sense prou recursos per finançar els serveis dels que és responsable per llei. De fet, facin el que facin, totes tindran prou finançament per subministrar exactament el mateix servei: una idea més soviètica que europea. I així l’invent del cafè aigualit comença a girar-se també en contra de l’Estat: ha generat múltiples administracions que demanden tenir els mateixos serveis que qualsevulla altra però sense assumir responsabilitats. Fa, també, una basarda tremenda observar com només Catalunya ha volgut deixar-se bous i esquelles per impulsar un canvi de model ( tot i que alhora, ens referma en la idea de que tenim voluntat de ser). Però el conseller continua obsessionat amb la solidaritat, que per a ell és tan important com l’autogovern -que vol dir exercir veritablement la responsabilitat envers la població sobre la qual es legisla i actua-. A nosaltres els dos principis ens semblen antagònics, tot i que a tothom li agradaria poder-ne satisfer els dos. És palès que així, amb inèrcies més pròximes al postfranquisme que a un pensament sense complexos, avançarem només a pas de tortuga. Si Catalunya continuarà tenint un pressupost decidit essencialment per l’ Estat ( que decideix per llei les necessitats de cada comunitat amb els fons de compensació, atès que amb els impostos cedits no hi ha ni per a comprar quincalla), esdevindrem una nació d’administradors (potser la vertadera voluntat de l’actual president, que n’ha fet professió, de l’administració). Però les nacions no administren només: abans cerquen sempre de maximitzar el capital administrat i aquesta és la clau per voler anar més lluny.

 Confiàvem encara en que ERC i ICV apujarien molt més la pressió sobre el sempre titubant PSC: l’acord que s’està coent és de mínims, com ja ho va ser el del 2001 amb un Pujol en decadència i presoner de la majoria del PP. El mal auguri es va confirmar quan el conseller va anunciar que acceptaria la xifra del 75% de serveis comuns garantits (els anomenats bàsics), justificada pel fet de pertànyer a una mateixa comunitat política ( l’Estat Espanyol) que no va qüestionar en cap moment. De veritat es pot construir un autogovern basat en controlar i gestionar un 25% dels serveis oferts als ciutadans ? Volem creure que Castells, excel•lent economista i polític sempre conciliador i mesurat en les seves paraules, esta convençut que ara per ara no es pot anar més lluny ( tot i que al seu partit abunden i són majoria els funcionaris estenallats per la idea de l’enfrontament amb l’Estat). I reconeixem que està molt fortament limitat per les greus mancances de precisió i ambició de l’Estatut (fomentades per la voluntat claudicant del PSC i la pragmàtica de CiU, un cop es perdé la unitat catalana entorn de l’Estatut que de veritat volia el país) .Estatut del que es poden desprendre almenys 2 models de finançament, però en cap cas un de concret.

 Però també creiem que és el nostre deure apujar la pressió tan com sigui possible i deixar ben clar que les reivindicacions catalanes no acabaran, de cap de les maneres, amb la concreció d’aquest model de finançament. I no estem tan segurs de que els catalans siguin bons negociadors. Rebaixen immediatament les exigències per por a generar greus conflictes: fet que històricament ha permès la supervivència en temps turbulents, però que també ha collat un desenvolupament ambiciós .

• Ens podria explicar algun dia Duran i Lleida (cada dia més preocupat per satisfer les necessitats immediates i despolititzades dels ciutadans sense tenir – ni voler tenir ? – les eines per fer-ho) quin objectiu té per a Catalunya i amb quin grau d’autogovern es consideraria satisfet ? Perquè cau en la pitjor de les demagògies posant com a exemple les preguntes que els ciutadans espanyols van formular al president de l’Estat per televisió afirmant que cal parlar només d’atur i polítiques socials, quan a Catalunya no es tenen, ni de bon tros, les capacitats normatives per fer-ho? El president d’Unió Democràtica dedica darrerament bona part del seu temps a frenar els suposats estirabots sobiranistes, però no se li coneix encara l’alternativa que proposa contra l’escanyament continuat i silenciós que dura des de que va acabar la dictadura . Actua com si Catalunya fos ja un Estat : i això ens sembla una greu irresponsabilitat. Ens venen a la memòria les següents paraules extretes de les acaballes de l’autobiografia d’en Francesc Cambó, que també acostumava a fer-se befes de l’independentisme ( tot i haver prestat un servei esplèndid a la cultura catalana ): “Els meus esforços per aconseguir a Madrid un ambient favorable a les aspiracions catalanes, també havien fracassat”.

Shoah

 

 

 

Deixeu-me cloure l’any amb una recomanació. Es tracta de Shoah, de Claude Lanzmann, un extraordinari documental de 1985 a la recerca de les intensitats de l’ Holocaust jueu que fa empal·lidir qualsevol altra obra fílmica que hagi cercat de reproduir o explicar aquest fets. No s’hi mostra ni una sola imatge enregistrada dels anys de la guerra. Aquí rau el principal mèrit artístic del film : que explica, narra i construeix consciència a força d’insinuacions i intuïcions, que neixen bàsicament d’entrevistes amb testimonis oculars de la massacra, sense música, sense intensificadors artificials . I tampoc tots els testimonis no són oculars: molts hi van veure només una part, la descripció s’atura passada la barrera, el turo’ de separació dels camps, l’entrada al tren o a la cambra d’extermini. La llista de moments artística i humanament memorables seria ben llarga i curulla: el retorn de l’únic supervivent jueu d’un poblat  polonès acaba amb insults dels catòlics contra els hebreus per haver matat a Jesucrist, a l’hora que la càmera fixa progressivament l’esguard pacífic del pobre Simon, tot engolint el dolor lentament . O la lectura dels informes tècnics sobre preparació i enllestiment de camions de gas per a la primera fase de l’extermini, amb el rerefons de la regió industrial per antonomàsia d’Alemanya, el Ruehr. El soroll dels camions i cotxes que circulen al capvespre acompanya la descripció minuciosa del comportament de la mercaderia i les peces, que eren els homes que  ja hi havien mort, amb suggeriments i solucions per a la millora de l’eficiència ( “el tancament de les portes i la manifestació de la foscor genera un desplaçament instintiu del centre de gravetat de la mercaderia, fet que provoca una sobrecàrrega de l’eix posterior i el possible bolcament del camió en les corbes tancades”). O el document únic de la narració dels moments previs a l’execució massiva en una cambra de gas, amb un ex-empleat txec-jueu que esclata en plors continguts desprès de recordar com, conscients ja d’haver estat enganyats, els seus connacionals es van posar  a cantar d’instint l’himne nacional txec abans de morir: un cor a la cambra de la mort. O la descripció ocular del gueto de Varsòvia, amb el rostre i els ulls d’un antic membre del govern polonès a l’exili suggerint un infern humà sense precedents, sense paraules per copsar-lo. D’estructura multilingüe i plurinacional, amb traductors in situ i testimonis de tots els bàndols, se’n dedueix un ventall de reaccions humanes riquíssim, durador, amarant, inoblidable. I el més esfereïdor de tot: que la condemna oficial de l’horror sembla haver estat assumida només superficialment. Un cop comença a gratar-se la superfície, comencen a sorgir els dubtes, les justificacions parcials i el fet , fins i tot, que a alguns habitants els hi va més o menys arranjar la desaparició de totes aquelles persones, encara que sigui només per aquelles dones que es queixaven de que els joves polonesos se sentien molt més atrets per les belles jueves perfumades i riques que per les camperoles poloneses de mans gastades i brutes.

Resistència (IV) : Audere

Non quia difficilia sunt, non audemus; sed quid non audemus, difficilia sunt.
( Seneca, Epistulae Morales 104.26)

No és perquè les coses són difícils, que no gosem; sinó més aviat, perquè no gosem, les coses esdevenen difícils.

Notes on South Ossetia

 

It has taken barely a couple of months to see Russia’s response to Western support for Kosovo’s declaration of independence. It is still too early, however, to assess what has actually happened in South Ossetia during these last days, who started what and who provoked whom: the showdown still belongs to high politics’ secretive sphere, that only (some) history books can reliably capture while it remains elusive to everyday journalistic mist. Waiting for the truth to slowly unravel, we can only reckon with what we know for sure:

• Georgia does not have a bigger moral claim on South Ossetia than Russia does. Let us remember that Georgia banned all regional political parties in South Ossetia in 1990 –a difficult time indeed, but also a decisive one for shaping new bonds-, what actually poisoned relations and eventually triggered war in the region as Soviet Union collapsed. True, the Russian Federation has been distributing passports throughout both Georgia’s breakaway regions in order to make up an excuse for defense: that is the infamous game we know assertive countries play. Knowing –as everybody else should- that support for Georgian rule is far from being majoritarian in South Ossetia, Russia ( it would be more appropriate to say ‘The Kremlin’ or ‘The hidden masters of the country’ ) strikes on Georgia and not on Estonia (a NATO member), where – by twisting history, as most often – it could more consistently claim that it has ‘Russian citizens’ to protect from ruthless western rule.

• We do not understand why Kosovo can become independent and South Ossetia cannot. Especially because their relative status inside the Soviet Union and Yugoslavia was very much equivalent: an autonomous region Kosovo (inside Serbia, but only from 1974 onwards) and an autonomous oblast South Ossetia (inside Georgia, from 1922). Those who hold different positions on each of them should explain whether they privilege consistence or rather geostrategic interests. Russia, by getting militarily involved -masterly and by ‘surprise’- and in its element when it comes to contradictory moral reasoning, aims also to stress the weaknesses of the West. Democratic on paper, but tremendously tentative and energy dependent. Paradoxically, it also shows Russia’s increasing, exacerbating isolation. As Europe enlarges by conviction and seduction, Russia must resort to military action, as it always has done in order to grow in size. Most probably the final showdown will take place in the battle for the Ukraine, whose outcome will be decisive for the future of Europe. Let us not forget, in addition, Russia’s massive problem in terms of population: it does not cease to shrink ( even though it has a net in-flow of migrants ) and it does not cease to head for Moscow, and therefore westwards. With an overall life expectancy for men barely over sixty (a lower figure than in empoverished Pakistan) the federation faces a pathological health problem. Furthermore, the  Muslim share of the population is clearly growing at a higher rate than the Christian one: a trend that does not seem to herald easy times for a tightening of centralist rule.

• Georgia’s claim on Abkhazia has, on the contrary, more solid grounds (at least on ethnical basis). After the war in the 90s, an estimated 100,000 ethnical Georgians fled the region, turning upside down its demographics (Abkhazians became again a majority after one century of being a minority). These refugees are still waiting to return home. It is also true that demographics had already been severely distorted during the first Soviet years: massive industrial immigration gave Georgians an unprecedented and dubious political supremacy in the region.

• It has become a universal habit to draw comparisons with Munich 1938 and Sudetenland any time there is an invasion or a perceived threat: a misleading common place that risks ending up wearing down true lessons from history. Especially because it has now become more than clear that Hitler was very much frustrated at Munich results (and at their actual masterminder, Hermann Goering ) since what he actually longed for was to unleash war already that very year. Therefore, Chamberlain should bear little blame: with or without appeasement, there would have been WWII.  Sudetenland was a region with an overwhelming majority of German speaking population that was being treated with little respect by the Czechoslovak government after WWI. The real historical failure of the Western powers was not to stop, together with preemptive action, the following invasion of the whole of Checoslovaquia.

We believe the best solution to all this turmoil would be that South Ossetia held an internationally recognized referendum that most surely would set the region under autonomous Russian rule. As far as Abkhazia is concerned, the issue of the Georgian refugees should be addressed before allowing any referendum whatsoever to go through. After that, NATO should speed up Georgia’s accession-within days-, with or without Abkhazia and/or South Ossetia inside Georgia. We are aware of Europe’s deep dependencies in terms of energy, but it is undeniable that a sovereign state has the right to join a military organization whose main goal is to ensure global peace by means of deterrence, at any moment and in any circumstance.

Transsilvània: la realitat i la memòria

 

L’any 1416 la vila transsilvana de Braşov/ Krunen/ Kronstadt/ Brasso’/ Corona va oferir presents de blat, argent i aviram a un cert Emaus d’Egipte i als seus 220 companyons que, asseguren, provenien de contrades llunyanes i llegendàries. El 1418 el mateix grup ja havia arribat a Hamburg: tot això ens explica una incerta nota citada en 1890 per Heinrich von Wlislocki, escrutador exhaustiu dels costums de les gents de Erdély/ Transilvania / Ardeal / Siebenbürgen . El nombre oficial de Gitanos a Romania és, encara avui, sempre sospitosament baix: llegim que a Braşov només un 0.76% admet pertànyer a aquesta ètnia. Però el viatger assedegat, bellugant-se pels pobles dels voltants, hi troba encara i sempre a l’entrada els colors i els gestos i també la confusió,el desordre i el moviment que des d’infant ha après a associar amb aquestes gents : llur coneixement sobre manipulació i soldatge de metalls, juntament amb la fabricació d’armes, els hi va merèixer des d’antic la protecció reial a Transsilvània. Però és inqüestionable que avui gaudeixen de poquíssim suport popular a la regió, i llur entestament en encomanar-se als costums i coneixements atàvics els porta cap a un aïllament cada cop més dramàtic i complex, gairebé irreconciliable, perduts entre tradició i realitat. De fet, llur origen exacte, tot i que identificat amb l’actual Índia o Sri Lanka per raons genètiques, roman misteriós, així com el de les denominacions que han rebut històricament: italians (zingari), francesos (tsiganes), alemanys i neerlandesos(zigeuner), hongaresos (cigány), russos (Цыган) i gairebé tots els pobles d’Europa els anomenen a partir del mot grec athinganoi ,o ‘intocables’, i es debat vivament si el significat te’ connotacions negatives heretades de la casta de provinença, o més aviat fa referència a antics privilegis medievals atorgats per Bizantins i Venecians a les costes gregues. D’altres, com els castellans (gitano) o els anglesos (gypsy), prefereixen el mot llegendari que els relaciona erròniament amb els Egiptans (Egipcis), com passava a Braşov el 1416.

Però no és certament la provinença dels Cigánys/ Ţigan/ Zigeuner  l’únic debat sobre el passat d’aquesta terra balcànica de caràcter i ànima incerts i canviants, disputats i contesos, i que els romanís anomenen/anomenaven Ardyalo. A Transsilvània i en especial, sobre Transsilvània, ja fa més de dos segles que els historiadors estan immersos de ple en una batalla per la memòria: perquè la realitat quotidiana, abans fugissera i múltiple- com tan sovint a l’Est del Rin-, va quedar esculpida de forma potser indeleble desprès de les dues grans guerres i la dictadura del segle XX. Així ho aprecia el pelegrí modern tot arribant a Braşov, porta meridional de la regió, tramuntant els Carpats des de Bucarest: ens reben les barriades de matriu d’estampació que encara abunden com més ens endinsem cap a l’Est, amb brogit de cartells colorits i vida de campi qui pugui, d’esquenes a la formositat, aquesta paraula avui tan estranya i antiga a les llengües romàniques germanes de l’Oest, però que a Braşov (on avui el Romanès governa incontestat) segueix vivíssima per a la més senzilla i humil de les impressions, de les apreciacions, utilitzada a totes les escomeses als bars i als carrers. Fromos! Què bonic!

La batalla per la memòria comença per esbrinar qui hi va arribar primer: romanesos o hongaresos? Una qüestió allunyada de les latituds occidentals d’Europa, però que a Nord dels Balcans penetra tots els estrats culturals. L’evidència científica (absoluta preeminència de les arrels finoúgriques en la toponímia original d’aquestes contrades i gairebé nul•la d’origen llatí ) sembla orientar l’origen cultural i geogràfic del poble romanès lluny de l’antic regne preromà de Dàcia (que incloïa l’actual Erdély), tot i que els dominis administratius odierns de l’Estat de Romania hi coincideixen quasi en la seva totalitat. Però la complexitat d’aquest passat, anònim i durant molts segles fora de la història impresa ( primer text escrit només en 1521, adreçat precisament al llavors batlle de Braşov, Johannes Benkner, avisant d’una imminent invasió Otomana des de Walachia ), introdueix el dubte i la vaga sospita d’una continuïtat ètnica des de temps Daco-Romans (cultures que varen conviure només 2 segles, fet que dificulta una assimilació cultural complerta), reforçats pel caràcter de llengua geogràficament aïllada. El viatger romànic, especialment l’italià, reconeix sons i entonacions amb una freqüència colpidora: però a mesura que l’estada avança, comencen a manifestar-se mots essencials d’origen aliè i llunyà, sobretot eslaus i albanesos, alguns de tan cabdals a Ardeal com ‘neu’ ( Zapada, d’una arrel pan-eslava que significa ‘caure’) . Molts mots romanesos considerats preromans tenen correspondència en albanès (llengua indoeuropea de branca aïllada), però és gairebé impossible associar-los a un segur origen Daci. Aquesta doble influència recolza una teoria migratòria des de Sud-Oest, sota pressió Otomana: és innegable que el batec de l’element romanès a Ardeal comença a intensificar-se a partir dels segle XIII, gairebé sempre sense suport estatal al darrera. Ardeal o Erdély, llavors ? Mentre els hongaresos tenen una clara explicacio’ per haver escollit aquest nom (Erdo-elve significa “més enllà de la forest” en Hongarès contemporani, i Erdo-elu n’era la forma antiga), el nom romanès roman entre les boires etimològiques, tret si acceptem que és un evident préstec fonètic de la llengua magiar. Però la uniformitat ètnica dels magiars també es dissol com més retrocedim: l’any 1438 es va signar a Erdély la Unio Trium Nationi, pacte per preservar drets polítics entre la noblesa hongaresa, els Saxons i els Szekelys, poble d’origen controvertit, avui aïllat i llunya’ de les fronteres estatals hongareses, confós i difuminat en la denominació genèrica de magiar, però en aquella època encara clarament identificat com una altra ‘nació’ (Avui formen el 45% de la població ‘hongaresa’ a Transsilvania). I és que, com totes les terres riques de veritat, Transsilvània te’ encara molts noms i convidats: a l’època en que els assentaments de gents i costums es movien amb la mateixa freqüència i fase que les ràtzies i incursions de terribles invasors orientals, els reis feien precs a estrangers per repoblar contrades devastades. Així, al segle XII, és com van arribar els Saxons a Braşov, quan llavors aquest nom encara no existia i la van batejar Kronstadt, o més aviat Krunen, en llur dialecte: els havia convidat el rei Hongarès Géza II per defensar les fronteres meridionals del regne. En realitat, no tots els Saxons venien de Saxònia, així com no tots els alemanys d’avui són en realitat ‘alamans’. Els ecos i les seves simplificacions es propaguen, com es va propagar i estendre el nom que els nous colons van donar a la terra d’acollida ( Siebenbürgen, o ‘set burgs’, entre els quals també el nostre, que avui ha esdevingut ciutat ): tant que la seva fortuna desafia, a l’Europa central, la del nom d’arrel hongaresa o Romanesa. Quasi tots els Eslaus tradueixen directament ( polonesos Siedmiogród, bulgars Sedmogradsko, etc ), i neerlandesos i asquenasites, de parles germanes, construeixen variants sonores ( Zevenburgen, Zibenbergen ).

I és que cal invocar i anhelar la nit per copsar l’ànima extingida de Kronstadt. Amb la fosca abatent-se sobre la vila , desprès del sopar ric en carns i brous (les Ciorbes – o sopes – de batec eslau) , el pelegrí camina pels carrerons deserts al voltant de la Schwarze Kirche i les portes del nucli emmurallat, que van ser propietat exclusiva dels poderosos, hongaresos i saxons, i que avui fan d’últim, agònic refugi dels darrers cognoms d’ecos germànics als timbres de les cases (metges, notaris, advocats,…). A Brasso’ varem conèixer també una vella dama hongaresa de 93 anys que, nascuda a Mures i desprès de 50 anys de vida a la ciutat no ha volgut mai aprendre a comunicar-se en Romanès: com una anciana princesa despullada del seu tron, potser va pensar que aquesta era la millor manera de no cedir enfront del poble camperol i invasiu, preferint l’anacrònic francès- la llengua dels tsars russos del segle XIX- per comunicar-se amb els seus alumnes de solfejo i amb els darrers afrancesats de la majoria local, cada cop més uniforme, més estatal, més occidental. Els hongaresos pertanyen històricament a aquells pobles que consideren poder exigir més drets per a ells que per als altres, em diuen els meus informadors romanesos. I de fet, tot tramuntant el segle XIX i aprofitant la llavors recent creació bicèfala Austro-Hongaresa,  es van llençar afamegats cap a una arrogant ‘ magiarització ’ col•lectiva; els gegantescs censos de l’Imperi, dècada rere dècada, van començar a reflectir l’avenç de la llengua imperial: a Braşov es va passar d’un 13.4% de població de parla hongaresa en 1850 fins a un 43.3% en 1910. Però van ser ells, els magiars, amb l’empenta i l’orgull que transmet el record de qui en el passat va ser rei i va decidir les lleis i llur interpretació, els qui van encetar la revolta del 89, les primeres manifestacions de la qual van començar a una altra vila polièdrica, Timişoara/ Temesvár/ Temeschburg, tan propera de la ferment, multiètnica Vojvodina, i també d’una altra antiga joia perduda dels Hongaresos, la que era Pozsony/ Preßburg i avui és només Bratislava, la ‘Germanor dels Eslaus’, nom que sembla tancar les portes per sempre a tots aquells pobles i parles que la van enriquir en el passat i que amaga l’ànima antiga i recent de la vila. I és que 3 milions i mig d’hongaresos havien quedat ‘fora de casa’ tot de cop en 1920: és la commoció de Trianon, encara avui copsable en l’imaginari d’aquest poble, que aquí a Brasso’ es manifesta en les seves extremes, indefinides fronteres meridionals que tants  i tants magiars consideren com Terra Irredenta. I cap al final dels sopars de gola remullada, s’intueix també l’espectre latent de la desaparició, tan arrelat a l’Europa que mira cap a l’Orient, i que ja assetja definitivament els Saxons. Un espectre que va nodrir-se en l’allargada ombra de la dictadura comunista: ‘Desprès de la revolució…’, és el preludi que torna cíclicament abans de les narracions generoses. Tots els visitants demanen incansablement per Ceausescu (màxim impulsor de la teoria de la continuïtat Daco-Romana per justificar la seva venjativa espiral homogeneïtzadora des de finals dels 60): com era la vida sota el seu règim? Què es podia menjar? Què es podia fer? I l’escola? I els bars? I la televisió? I les idees? Un pungent observador em fa notar :” We should rather talk about the 10.000 idiots that made it possible for him to reach out where he would have never been able alone…” Reflexions sobre els homes que fan possible qualsevol mena de règim polític, i sobre les posteriors dificultats, universals, de la vertadera democràcia per desfermar-se.

Abans de marxar, un aïllat i esperançador senyal a tocar de la Plaça de l’Ajuntament (on gairebé tots els pelegrins d’Europa hi troben temple): una farmàcia amb retolació trilingüe, que fotografiem amb instintiva emoció com a rar testimoni quotidià, viu, palpitant, de continuïtat històrica i civilització.

El català del President de la Generalitat de Catalunya

 

 Felip Puig, Secretari General Adjunt de Convergència Democràtica de Catalunya, va sortir escalfat del Parlament de Catalunya i se’n va anar cap a la ràdio, a RAC 1 concretament. “ M’he posat un punt de mal humor al constatar una vegada més com el president del meu país destrossa la nostra llengua, […] perquè és que ni llegint pot tenir una mínima dicció i pronunciació correcta i crec que això és un dels temes lamentables”. Aquestes declaracions han desfermat un allau d’opinions des de tots els bàndols, tots i cadascú intentant atraure un màxim de consens i suport. Sembla prou clar que, amb estadístiques d’estar per casa, els partidaris de recolzar el president pel seu esforç quotidià d’aprenentatge han estat majoria.

 Sembla també prou clar que l’espectre polític ha vist una oportunitat magnífica per carregar contra la ‘dreta intolerant’ representada per Convergència. No podem explicar d’altra manera com Carme Figueres i Joan Ferran, diputats del PSC, poden passar de les paraules de Puig a acusar directament de ‘xenofòbia’ Oriol Pujol i a comparar el Secretari General Adjunt de CDC amb Sabino de Arana ( racista sense pal•liatius en una època on el racisme no es condemnava amb la intensitat amb la que es fa avui). El pèndol històric continua oscil•lant: les que un jorn varen ser paraules doloroses plenes de contingut –i continuen sent-ho en algunes zones del planeta- s’aigualeixen dia rere dia en boca de frivolitzadors de professió. I els antics comunistes ara demanen respecte pels símbols: Jordi Guillot diu a TV3 que cal respectar el president, independentment de que s’ho mereixi o no, només perquè és el president, com es feia amb els reis: una manca de capacitat analítica que preocupa. Sorprèn també , en primera instància, que Esquerra Republicana de Catalunya consideri que el nivell del català del President, que viu a Catalunya des de 1971, sigui digne de lloança pel seu esforç i bona voluntat, i comenci a barrejar les coses dient que insultar Montilla és insultar milions de Catalans que parlen la llengua pròpia del principat igual o pitjor que ell. Nosaltres pensem més aviat que viure en Democràcia no vol dir que el president s’hagi d’assemblar a la majoria de la població, fins i tot en les seves limitacions: hauria de ser més aviat un exemple i un punt de referència per a millorar. I malauradament, coneixem molta gent del carrer que, sense cap mena de responsabilitat pública i en molts menys anys que Montilla, ha sabut arribar molt més lluny ( Algú encara dubta que si el PSC hagués presentat qualsevol altre candidat aquest no seria ara President ?). Però potser ERC te raó: el més important no és dir el que es pensa, si no aconseguir un cert objectiu, encara que sigui empassant-se molts gripaus (com diuen a Itàlia). I que cal començar a reconèixer que les coses, pels catalanistes, estan en realitat molt malament i no podem esperar molt més que un Montilla al que cal convèncer , a poc a poc. I per això Puig no hauria d’haver fet servir mai la paraula “destrossar”. De tot això en sabia molt el president Pujol, tot i que gairebé mai va travessar certs límits i sovint preferia callar en comptes de dir determinades bajanades populistes .

I de fet, el més important que ha tornat a demostrar aquest debat, a meu parer, és que la democràcia, tot i sent en principi el més just dels sistemes, posseeix també en la seva actual essència algunes diabòliques conseqüències. Una de les més lacerants i terribles, com fins i tot admet un socialista de pedra picada com Eric Hobsbawm, és que genera un grau d’hipocresia en el debat públic que no te’ límits. Ja varem lloar Barack Obama per posar a la seva agenda l’activisme contra la manipulació constant amb la que l’home polític d’avui actua gairebé per instint. I si una immensa majoria actua d’aquesta manera, és certament perquè molts dels actors de l’escena representativa (moltíssims) han arribat a conclusions personals que els animen a comportar-se amb manca de franquesa i coratge. En aquest joc sovint inquietant en que s’ha tornat la política moderna, es lamenta amargament Hobsbawm com a historiador –i per tant rastrejador de veritats antigues i recents-, el debat ver i profund, paradoxalment, es tanca de portes en dins en salons reduïts on el to i els mots dels protagonistes canvien d’una manera que despertaria feredat en una població més conscient, més vigilant i preparada. Crec que pocs dubten que l’origen del comportament és la manca de respecte que en el fons molts partits tenen envers de la població: potser inconscientment, potser fins i tot de bona fe , però el servei al país i a les seves possibilitats és ben minso. I és que la democràcia es caracteritza sobretot per revelar la natura humana en la seva vessant col•lectiva, en tota la seva cruesa, amb el seus albiraments però també amb les seves màscares, algunes d’evidents, rialleres i innocents, d’altres de perverses en la seva multiplicació i difracció de la realitat en estrats que la tornen irreconeixible. Nosaltres només coneixem un remei, indefinit, complex, parcial, relatiu, però remei combatiu i de resistència al cap i a la fi: un major grau d’educació i preparació personal i col•lectiu, per a si mateix i per als altres. Això passa , inevitablement, per augmentar el grau d’exigència de la societat, considerada com a entitat amb voluntat i ambició. Començant per l’exemple dels qui la volen representar.

Man of the moment

Desprès d’una confrontació política de 5 mesos en la que l’outsider ha aconseguit derrotar la que sortia com a protegida de l’Establishment, Barack Obama serà finalment el candidat del Partit Demòcrata dels Estats Units a la Presidència de la nació. Des de la llunyania i manca de coneixement en profunditat que aquesta genera, creiem que és una bona nova, tant per la significació històrica que comporta- Obama és la gran esperança d’una comunitat que ha crescut humiliada des de la seva aparició a la societat nord-americana-, com per la regeneració que pot arrossegar. Qui ha guanyat no és un polític de laboratori que mira les enquestes d’opinió abans d’atrevir-se a fer una reflexió: només per això ja és important, encara que sovint faci servir un vocabulari al llindar de la vacuïtat (Yes we can!, the audacity of hope, change we can believe in…)

D’Obama ens quedarem amb unes frases que va pronunciar en un dels darrers debats amb Clinton, d’enorme importància i significació, a nostre parer. El senador per Illinois havia fet unes declaracions en les que afirmava que els habitants de les ciutats de província frustrats amb la situació econòmica general “cling to guns or religion or antipathy to people who aren’t like them”. Clinton, desbocada i a la desesperada en el seu populisme, va aprofitar l’ocasió per defensar dia rere dia, debat rere debat, aquesta bona gent que ella coneixia tan be, amb descripcions d’infantesa inclosa. Obama va replicar: “So the problem that we have in our politics, which is fairly typical, is that you take one person’s statement, if it’s not properly phrased, and you just beat it to death”. Per concloure: “She (Clinton) has gone through this,”… “You know, I recall when back in 1992, when she made a statement about how, ‘what do you expect, should I be at home baking cookies?’ And people attacked her for being elitist and this and that. And I remember watching that on TV and saying, well, that’s not who she is; that’s not what she believes; that’s not what she meant. And I’m sure that that’s how she felt as well.”

Cal donar una oportunitat a Barack Obama en l’enfrontament amb l’home de ferro que és John Mcain : també pels seus orígens (que li permeten operar com a interfície entre comunitats) i caràcter -el detall, d’autèntic desafiador des de la moderació, de negar-se a portar el pin amb la bandera dels EUA-, la capacitat de resistència en les embrolles generades per la radicalitat de la seva ex-comunitat parroquial ( aspecte fonamental i profund de la seva biografia, que pot anticipar esdeveniments futurs), els dubtes abans de respondre a la pregunta d’estampació de la premsa americana: ‘Quin són els valors que admira en l’Estat d’Israel?’, la determinació solitària en l’oposició a la guerra (quan calia de veritat) i no l’oportunisme travestit d’experiència de la rival, que va tenir la barra de donar suport a la invasió des de dintre per desprès desdir-se’n quan les enquestes d’opinió van començar a oposar-s’hi.

Llàstima només que el vell espectre d’un Imperi modern i democratitzador però ignorant de les realitats i tradicions dels ‘dominis’ remots (causa principal dels desastres de Vietnam i el bany de sang a l’Irak) hagi tornat a manifestar-se en la seva persona: no creiem que confondre l’alliberament de Buchenwald amb el d’Auschwitz fos precisament un Lapsus Calami -en el que per la resta va ser un emotiu discurs contra els estralls de la postguerra-, sinó més aviat la constatació del fet que també a un polític coratjós i voluntariós com Obama li manca aquest coneixement objectiu, precís, de la història que no sigui la dels EUA, indispensable fonament per començar a raonar sobre solucions globals que impedeixin la perpetuació o l’oblit inert de la injustícia del passat, essencial per aconseguir un ordre mundial veritablement durador.

Flandes i Catalunya: dos conceptes diferents de l’exigència i del respecte

 

Darrerament aquí a Bèlgica ha revifat la polèmica que es va crear fa poc més d’un any quan el Govern regional Flamenc va modificar el codi legal per l’accés a l’habitatge de protecció social (“Wooncode”) i que ha entrat en vigor a partir de l’1 de gener de l’any 2008. La causa, un recent comunicat del CERD, THE COMMITTEE ON ELIMINATION OF RACIAL DISCRIMINATION (organisme que depèn de Nacions Unides), on s’expressen preocupacions (“concerns”) per la manera en que l’accés a l’habitatge esta’ regulat a la regió flamenca. Reprodueixo en Català un extracte del text legal a l’origen de la polèmica :

§3. El llogater d’un habitatge de protecció social haurà de satisfer les següents obligacions ( entre d’altres ):
Per a que un llogater pugui prendre possessió d’un habitatge social no situat a l’interior o perifèria de la regió de frontera lingüística mencionada al dret coordinat del 18 de juliol de 1966 sobre l’ús lingüístic en afers administratius, aquest haurà de demostrar la seva disponibilitat a aprendre la llengua neerlandesa. S’entén per aprenentatge de la llengua neerlandesa l’assoliment d’un nivell igual o equivalent a l’A.1 del Marc europeu comú de referència per a les llengües. El govern flamenc és responsable de determinar l’assoliment de l’esmentat nivell. Aquells que ja estiguin en condicions de demostrar un nivell suficient, resten exempts de complir les condicions especificades. El govern flamenc també és responsable d’identificar aquelles persones que restin exemptes de l’obligació especificada. En qualsevol cas, totes aquelles persones que puguin aportar justificant mèdic atestant malaltia mental o física que impossibilités l’assoliment de l’esmentat nivell A.1, resten exemptes de l’aplicació de la mencionada obligació.

Afegim la definició de nivell A.1 per completar el quadre: Nivell A1 (nivell inicial, de set): pot comunicar-se a nivell elemental per satisfer les seves necessitats amb fórmules fixes; pot mantenir una conversa senzilla sobre temes personals si l’interlocutor l’ajuda. Cal assenyalar, també, que el govern flamenc s’ocupa de les despeses d’aprenentatge de la llengua en el cas que aquest sigui necessari.

L’arrel de la polèmica rau, és clar, en l’enemistat i incomprensió entre comunitats lingüístiques. La mesura, amb ulls francòfons, es veu com a extrema, inacceptable, discriminatòria (i en blocs i diaris i converses sovint apareix l’adjectiu de moda a l’Europa de la segona meitat del segle XX, ‘racista’, una altra paraula banalitzada per l’ús indiscriminat que se’n fa ). A Flandes es veu com a necessària per garantir la cohesió social i per donar les mateixes oportunitats de futur als immigrants, en molts casos beneficiaris d’aquesta mena d’ajut social. Bèlgica no hauria de ser cap model de convivència social: és mes aviat un fracàs, de com dues comunitats històriques d’ètnia diferenciada (germànica la flamenca, celto-llatina la valona, però en profunda i antiga convivència amb germanofons, com demostra el terme való ‘gat’ per referir-se a una cabra), obligades a compartir estat per raons històriques allunyades de qualsevol raonament democràtic, han anat construint o mantenint, en més de 175 anys, dia rere dia, un país on el compromís es cada cop més complex, fruit d’haver crescut en la difidència continuada els uns -flamencs-, i en la manca de respecte vertader els altres -valons però sobretot brussel•lesos -. Dos blocs indissolubles, tant, que l’antic primer ministre Guy Verhofstadt, fart d’equilibrismes legals per no ofendre ningú, ha marxat de viatge per Europa a la recerca de solucions al que ell anomena ‘retrocés cap a l’estat-nació ‘: la incapacitat dels pobles de viure conjuntament, de cohabitar en el respecte en una mateixa ciutat, en una mateixa contrada. Cohabitació que no ha de ser només possible en l’acceptació de la supremacia cultural d’un dels bàndols: cohabitació vertadera és quan la cultura potent o majoritària també s’adapta i compren, sense ignorar-les i en proporció significativa, les necessitats de la o les cultures veïnes. Cohabitació és abans esforç i rebuig de la sola conveniència o inèrcia, i enriquiment desprès. Això és, civilització.
Verhofstadt somnia amb la Ruse de Canetti com a model d’Europa: cruïlla de cultures, pulsions i fluxos, món de llengües diverses i ecos de totes les contrades i religions, que segurament avui idealitzem, però que sens dubte devia ser més vibrant, guspirejant i intens que la Bèlgica odierna de compartiments estancs. Però ja sabem que la diversitat no és condició necessària per a la riquesa material: només cal mirar cap a els Estats Units o Austràlia, estats que van esborrar en un segle i escaig mil•lennis d’evolució cultural, que van posar el rellotge històric a zero com si no res , i que encara avui són homogeneïtzadors però pròspers econòmicament i brillants impulsors de cultura de laboratori i d’universitat, la més avançada i sofisticada. Però, almenys des d’aquestes pàgines, no és només aquesta la riquesa que volem per Europa i el món.

El conflicte lingüístic a Bèlgica és un element central del subconscient en la vida quotidiana del país, però només a la zona fronterera entre comunitats, precisament la regió als voltants de la capital, Brussel•les. I ho és nomes a la zona fronterera perquè a la resta del país (on el bilingüisme franco-neerlandès és patrimoni només de persones amb un alt nivell educatiu), la vida es desenvolupa d’esquenes a l’altra cultura. A Anvers la llengua francesa, fa 80 anys llengua preferida per les classes benestants i importants sectors de la població, avui és més un record que una presència. El mateix podem dir de Gant. De fet, molts flamencs saben comunicar-se en francès, i tot i que no és senzill trobar estadístiques, és evident que hi ha un percentatge de flamencs capaços d’expressar-se en la llengua de l’altra comunitat molt més alt que no pas a la inversa (i això és un fet i no una opinió). Els flamencs són encara veritablement bilingues, però en anglès. ( De fet, comença a desenvolupar-se un curiós efecte de convivència monolingüe en algunes ciutats universitàries: a Leuven, els estudiants amb beca Erasmus o de doctorat, tot i que molt interessats en la idea d’Europa i el multiculturalisme, ni se’ls passa pel cap d’aprendre Neerlandès: per això a les botigues i als bars l’anglès va guanyant terreny). A Valonia, en canvi, nomes un 15% de la població és bilingüe, i d’aquest percentatge hauríem d’excloure aquells que són bilingues perquè parlen anglès, la segona llengua més estudiada a la regió. Aquestes diferències nomes s’expliquen amb l’existència d’una educació escindida: els flamencs, en un darrer estudi sobre la qualitat de l’Educacio’ als estats d’Europa ( PISA ), van quedar en el lloc cinquè, mentre els Valons van arribar trenta-tresens. Una vergonya, creiem, pels responsables polítics de la comunitat francòfona, donat que els percentatges d’immigració són semblants a les dues regions principals del país. És com dir que a un immigrant, o a un ciutadà, li convé molt més anar a parar a Flandes si vol tenir un futur professional competitiu : i creiem sincerament, que, a nivell global i comptant amb les sempiternes excepcions, és evident que és així (l’efecte és tant accentuat, que les diferències es fan molt evidents a nivell de representants politics també). Una de les raons, a nostre parer, és que a Flandes hi ha una cultura de l’exigència molt més desenvolupada que a la que alguns anomenen ‘frontera septentrional de l’Europa meridional’: fet que comença a acceptar-se lentament, però que ha perjudicat la convivència (o millor dit, no- convivència ) durant molts anys i potser de manera irreparable. Fet que també justifica l’habilitat dels flamencs per haver creat una de les economies mes robustes dels darrers anys a Europa. Tot i que l’economia d’un estat o regió és una qüestió complexa per definició (hi poden haver aspectes positius amagats per d’altres de negatius que acaben agafant preponderància, mitjanes que oculten veritats soterrades), creiem que aquets concepte, el d’exigència, és cabdal per a garantir la competitivitat d’un país: el problema és que sovint ésser exigent vol dir sacrificar algunes alegries quotidianes o immediates per construir un futur mes sòlid, vol dir no posposar sistemàticament els problemes que es perceben com a secundaris, vol dir no fer demagògia, vol dir educar i no dir sempre el que es percep com a més digestible.

Ésser exigent de veritat vol dir combinar voluntat i capacitat de ser-ho: imagineu-vos si en economia computéssim la demanda nomes en termes de voluntat! Afortunadament, moltes de les coses d’aquest món pesen i això permet comparar-les entre elles. I creiem que això permet dir , amb les dades a la ma’, que a Catalunya s’està perdent una oportunitat magnífica de fer un país on l’excel•lència esdevingui un objectiu comú. Hi ha moltes diferències entre Catalunya i Flandes, i en molts, molts aspectes no són comparables; i en alguns, fins i tot, Catalunya esta’ millor posicionada que Flandes: a Flandes –on el vot es obligatori- hi ha una perillosa radicalització del populisme radical de dretes -20-25% dels vots-, tot i que ha restat sempre aïllat a l’hora de formar govern pels partits de tradició democràtica. També, a Flandes comença a observar-se, en algunes viles especialment, una congelació de la història, una sensació de punt culminant difícil de copsar amb indicadors econòmics ( només l’envelliment de la població i el cost de les pensions ho confirmen): una burgesia culta de costums tranquils i ordenats que acostuma a generar rebuig en el visitant meridional, com una mena de Suïssa sense l’atractiu natural de la confederació. També, el fet d’haver perdut, en gran part, Brussel•les com a centre de referència- tot i que molts dels millors centres culturals i d’esbarjo de la capital estan en mans flamenques, la vida a la capital genera rebuig i fins i tot inseguretat en un sector important de la població del nord – també fa Flandes menys atractiva i dinàmica, menys diversa: creiem que a llarg termini escindir-se de Brussel•les , tot i que econòmicament viable, restaria interès i impuls a la regió. Però si a Catalunya tinguéssim un país fort i robust, marcant el ritme europeu, i no només la voluntat malenconiosa d’aquesta realitat per part d’alguns (molt minoritaris, sobretot entre l’establishment), encara podríem dir que haver escollit un president mediocre -o almenys amb aparença mediocre- no hauria de ser signe de preocupació: però si’, a Valonia també els politics van prometre durant anys que tot anava be’, que ho tenien tot sota control, i mentre, les diferencies amb Flandes anaven augmentant, i res, sempre trobaven una justificació. A l’aeroport internacional de Brussel•les, a Zaventem, a territori flamenc, que dóna feina de manera directa a més de 20.000 persones, només per fer de cambrer un ha de saber respondre en tres llengües ( i miracle, hi ha moltíssim cambrers immigrants!). És una llàstima que, estant a 10 Km del centre de Brussel•les, només hi hagi un 8% de treballadors de l’Aeroport residents a la capital (90% francòfona), on hi ha una mitjana de 20% d’atur (40% als barris de Sint-Joost i Molenbeek). El govern de la regió de Brussel•les no ha sabut educar-ne més per anar a treballar allà. Al Prat del Llobregat, l’opinió publica catalana percebria com un crim racista que la població monolingüe castellana o els immigrants dels voltants de l’aeroport es veiessin perjudicats per mesures restrictives com aquesta (de fet, crec que l’Aeroport de Barcelona és un dels indrets on els passatgers catalanoparlants estan més discriminats en absolut). Ja se’ que és només un detall, que el món és més complex que la llengua que s’ha de parlar a l’aeroport, però a mi em sembla una dada molt indicativa de qui creu més en la immigració i en el futur: si fos immigrant , crec que estaria d’acord en acceptar condicions més exigents d’adaptació però amb la seguretat de que l’educació, atenció i formació que se m’ofereixen em permetin ser competitiu de veritat.

Tot esperant les tempestes

Emocionada descripció de la democràcia i dels que la fan possible a Machiavel en Démocratie: Mécanique du pouvoir, d’Edouard Balladur. L’autor classifica els polítics en tres categories fonamentals, tres bàndols als que cadascú decideix de pertànyer:

1)      Els demagogs, o aquells que s’identifiquen en cada moment amb el que perceben com corrent majoritari a la societat i s’hi adapten entusiàsticament, sense esforç, sense forçaments, sense ideals. Estan convençuts que la majoria del poble vol gent com ells.

2)      Els moderats o pactistes. Persones que tenen i sobretot tenien ideals i il·lusions però que intueixen que per arribar al poder cal renunciar-hi amb freqüència. Segons Balladur, aquest és el grup que pateix més, doncs els homes i dones que hi fan part necessiten donar-se l’aparença d’una personalitat que no és la seva vertadera, fins al punt de poder arribar a perdre el respecte per ells mateixos. La compensació a aquestes misèries pot arribar, un dia, en forma de capacitat de decisió: el poder conquerit.

3)      Els radicals, entesos com a grup que, a diferència de la resta, no esta’ obsessionat amb la idea de Plaure, o que la percep com a secundària. Deixo a l’autor descriure’ls amb aquestes magnífiques paraules:

 

“Quelques-uns, fort rares, prennent un autre chemin. Ils en sont convaincus, la démocratie repose sur la vertu, sur la vérité, sur le courage .Ils répugnent aux concessions au gout du jour, ils veulent entrainer, exalter ; ils ne cherchent pas à plaire. A leurs yeux, les succès ne doit pas s’acheter en renonçant a ce a quoi on croit. Ils sont sincères, perce que ils sont orgueilleux. Les jours ordinaires leur offrent peux de chances pour atteindre leur but ; au fond de leur cœur, ils espèrent les tempêtes. C’est grâce à eux que la démocratie garde toute sa valeur, que l’Histoire prend son sens.”

Politics of shame

The chief prosecutor of the Turkish Constitutional court is determined to ban the Justice and Development Party (AKP), which currently democratically holds both the presidency and the government of the country. It was the expected counterattack from the secularist establishment after its recent loss of grip on power to the hands of ‘mild’ Islamists: a decisive battle whose outcome will most surely shape the future of a land built on the remains of multicultural and polyglot Ottoman Empire, where several souls still cohabitate.  But both, establishment and challengers, agree on the basics: the supreme importance of the Turkish nation, ensured by a Constitution written by the Generals after a coup in 1980. So most surely their quarrel will wipe off those who do not feel (or did not feel until they were indoctrinated or offered no other alternative) represented by either of the disputers.  For instance, the Kurds: a couple of quotations from the European’s commission (always a moderate and funambulist observer, let us recall) Turkey 2006 Progress Report will suffice to prove such statement:

 

“Children whose mother tongue is not Turkish cannot learn their mother tongue in the Turkish public schooling system. Such education can only be made by private education institutions. As concerns Kurdish all such courses were closed down in 2004. Therefore, there are no possibilities to learn Kurdish today in the public or private schooling system. Furthermore, there are no measures taken to facilitate access to public services for those who do not speak Turkish.”[…]”As reported above, according to the Law on Political Parties, the use of languages other than Turkish is illegal in political life. The court case against the Rights and Freedoms Party (HAK-PAR) regarding a speech in Kurdish continues”.

 

It is important to bear in mind that, though Kurds make up about 14-15% of the  population of the Republic of Turkey, already only less than half of this share is able to speak Kurdish (5 million at most, a key fact very rarely highlighted by the international press). The rest, in statistically relevant terms, speaks only Turkish. Private institutions in Kurdish closed down in 2004 because of low attendance rates: with southeastern Turkey (where Kurds mostly concentrate) being the least developed region of the country, together with decades of enforced Turkish education (rightly perceived as mandatory to operate inside the country), restricting the teaching of Kurdish to private institutions was a mastery move of the Establishment. Just to give a glimpse of the inequalities: while in Ankara there is a doctor for every 317 persons and 487 in Istanbul, in Mus (a far eastern province with a majority of Kurdish population), there are 3629 persons for each doctor. In Agri, home of one of the fiercest Kurdish revolts in 1927, the ratio is 4196 to 1.

 

Also the chronology of revolts sheds light on the weakening, fading force of the Kurdish community : the Treaty of Sevres in 1920, after the Ottoman Empire’s collapse, seemed to herald an independent future for Turkish Kurdistan, but history eventually crystallized in Treaty of Lausanne which ensured Turkish rule on it. Rebellions spread: 1920, 1925, 1927, 1937-38. All were crushed. After that, a very long silence, a very long isolation. Until the initially Marxist PKK was founded in the seventies. This led to increasing military frenzy in the region: a peak of 200,000 deployed Turkish security forces was reached in 1993. We want to believe these chilling images from 2008 are not common place nowadays in Turkish Kurdistan. Rebellions continue, but assimilation has probably reached a point of no return : though Kurdish is still the indigenous language of southeastern Turkey (belonging to the Iranian branch of the Indo-European family),  more than half of the Turkish Kurds cannot speak it anymore.

 

 In fact, though PKK is still active in its armed struggle and getting advantage of Iraqi Kurdistan’s recently gained autonomy, vote in last general elections showed very significant support for Erdogan’s and Gul’s AKP among ordinary Kurdish population ( more than 50% ). The reason pointed out by analysts is the focus of AKP on Islam ( a true bond between Kurds and Turks): enough to draw the attention of people tired of struggling and unrest; and probably unaware of how much their culture is being eroded and watered down as years and decades go by.  It is a fact that many, many educated Kurds have it difficult when expressing abstract ideas in a language that has for 80 years been, and still is, restricted to home use. Certainly we cannot ask all Kurds to behave as Leyla Zan: the politician who in 1994 dared, after taking the oath of loyalty in Parliament in Turkish, pronouncing a couple of words in Kurdish (the last sentence you can hear in this video). Initially protected by parliamentary immunity, after her Democratic Party was dissolved, she was imprisoned and only released in 2004 after sustained pressure from the EU.

 

And then, in February 2008, Recep Tayyip Erdogan, the prime minister, the hope, together with Abdulla Gul, for a more tolerant Turkey, went on official visit to Germany, home of some 2.6 million Turks, that is, 3.2% of the population: he first met Chancellor Merkel and told her “Knowledge knows no borders”. And then “For immigrants to speak better German, they have to be able to speak their own mother tongue first”. And then the solution: Germany, he said, should have no problem in funding “Turkish high schools and universities”. And he suggested hiring teachers from Turkey to ease up the task. Afterwards he went to Cologne, historical stronghold of German Catholicism, where he gathered about 20.000 Turkish immigrants in a stadium, many, many more than any current German politician would ever manage to do with ethnic Germans. He said to them:” Assimilation is a crime against Humanity”, and then “It is your natural right to teach your children in their mother tongue.”

 

Mr. Erdogan is the democratically elected prime minister of a country which bears the responsibility of representing a major share of a complex, vibrant culture that stretches its roots from Siberia through deep into Asia till the Anatolian peninsula (The Turkic people). He might be a devote Muslim and an expert on Islam, but certainly missed some elementary lessons of logics at school: we do not want to believe an ordinarily intelligent man would ever use such miserable rhetoric otherwise.