Arxivar per Juny 2008

Man of the moment

Juny 4, 2008

Desprès d’una confrontació política de 5 mesos en la que l’outsider ha aconseguit derrotar la que sortia com a protegida de l’Establishment, Barack Obama serà finalment el candidat del Partit Demòcrata dels Estats Units a la Presidència de la nació. Des de la llunyania i manca de coneixement en profunditat que aquesta genera, creiem que és una bona nova, tant per la significació històrica que comporta- Obama és la gran esperança d’una comunitat que ha crescut humiliada des de la seva aparició a la societat nord-americana-, com per la regeneració que pot arrossegar. Qui ha guanyat no és un polític de laboratori que mira les enquestes d’opinió abans d’atrevir-se a fer una reflexió: només per això ja és important, encara que sovint faci servir un vocabulari al llindar de la vacuïtat (Yes we can!, the audacity of hope, change we can believe in…)

D’Obama ens quedarem amb unes frases que va pronunciar en un dels darrers debats amb Clinton, d’enorme importància i significació, a nostre parer. El senador per Illinois havia fet unes declaracions en les que afirmava que els habitants de les ciutats de província frustrats amb la situació econòmica general “cling to guns or religion or antipathy to people who aren’t like them”. Clinton, desbocada i a la desesperada en el seu populisme, va aprofitar l’ocasió per defensar dia rere dia, debat rere debat, aquesta bona gent que ella coneixia tan be, amb descripcions d’infantesa inclosa. Obama va replicar: “So the problem that we have in our politics, which is fairly typical, is that you take one person’s statement, if it’s not properly phrased, and you just beat it to death”. Per concloure: “She (Clinton) has gone through this,”… “You know, I recall when back in 1992, when she made a statement about how, ‘what do you expect, should I be at home baking cookies?’ And people attacked her for being elitist and this and that. And I remember watching that on TV and saying, well, that’s not who she is; that’s not what she believes; that’s not what she meant. And I’m sure that that’s how she felt as well.”

Cal donar una oportunitat a Barack Obama en l’enfrontament amb l’home de ferro que és John Mcain : també pels seus orígens (que li permeten operar com a interfície entre comunitats) i caràcter -el detall, d’autèntic desafiador des de la moderació, de negar-se a portar el pin amb la bandera dels EUA-, la capacitat de resistència en les embrolles generades per la radicalitat de la seva ex-comunitat parroquial ( aspecte fonamental i profund de la seva biografia, que pot anticipar esdeveniments futurs), els dubtes abans de respondre a la pregunta d’estampació de la premsa americana: ‘Quin són els valors que admira en l’Estat d’Israel?’, la determinació solitària en l’oposició a la guerra (quan calia de veritat) i no l’oportunisme travestit d’experiència de la rival, que va tenir la barra de donar suport a la invasió des de dintre per desprès desdir-se’n quan les enquestes d’opinió van començar a oposar-s’hi.

Llàstima només que el vell espectre d’un Imperi modern i democratitzador però ignorant de les realitats i tradicions dels ‘dominis’ remots (causa principal dels desastres de Vietnam i el bany de sang a l’Irak) hagi tornat a manifestar-se en la seva persona: no creiem que confondre l’alliberament de Buchenwald amb el d’Auschwitz fos precisament un Lapsus Calami -en el que per la resta va ser un emotiu discurs contra els estralls de la postguerra-, sinó més aviat la constatació del fet que també a un polític coratjós i voluntariós com Obama li manca aquest coneixement objectiu, precís, de la història que no sigui la dels EUA, indispensable fonament per començar a raonar sobre solucions globals que impedeixin la perpetuació o l’oblit inert de la injustícia del passat, essencial per aconseguir un ordre mundial veritablement durador.