Posted tagged ‘llengua’

Transsilvània: la realitat i la memòria

Agost 1, 2008

 

L’any 1416 la vila transsilvana de Braşov/ Krunen/ Kronstadt/ Brasso’/ Corona va oferir presents de blat, argent i aviram a un cert Emaus d’Egipte i als seus 220 companyons que, asseguren, provenien de contrades llunyanes i llegendàries. El 1418 el mateix grup ja havia arribat a Hamburg: tot això ens explica una incerta nota citada en 1890 per Heinrich von Wlislocki, escrutador exhaustiu dels costums de les gents de Erdély/ Transilvania / Ardeal / Siebenbürgen . El nombre oficial de Gitanos a Romania és, encara avui, sempre sospitosament baix: llegim que a Braşov només un 0.76% admet pertànyer a aquesta ètnia. Però el viatger assedegat, bellugant-se pels pobles dels voltants, hi troba encara i sempre a l’entrada els colors i els gestos i també la confusió,el desordre i el moviment que des d’infant ha après a associar amb aquestes gents : llur coneixement sobre manipulació i soldatge de metalls, juntament amb la fabricació d’armes, els hi va merèixer des d’antic la protecció reial a Transsilvània. Però és inqüestionable que avui gaudeixen de poquíssim suport popular a la regió, i llur entestament en encomanar-se als costums i coneixements atàvics els porta cap a un aïllament cada cop més dramàtic i complex, gairebé irreconciliable, perduts entre tradició i realitat. De fet, llur origen exacte, tot i que identificat amb l’actual Índia o Sri Lanka per raons genètiques, roman misteriós, així com el de les denominacions que han rebut històricament: italians (zingari), francesos (tsiganes), alemanys i neerlandesos(zigeuner), hongaresos (cigány), russos (Цыган) i gairebé tots els pobles d’Europa els anomenen a partir del mot grec athinganoi ,o ‘intocables’, i es debat vivament si el significat te’ connotacions negatives heretades de la casta de provinença, o més aviat fa referència a antics privilegis medievals atorgats per Bizantins i Venecians a les costes gregues. D’altres, com els castellans (gitano) o els anglesos (gypsy), prefereixen el mot llegendari que els relaciona erròniament amb els Egiptans (Egipcis), com passava a Braşov el 1416.

Però no és certament la provinença dels Cigánys/ Ţigan/ Zigeuner  l’únic debat sobre el passat d’aquesta terra balcànica de caràcter i ànima incerts i canviants, disputats i contesos, i que els romanís anomenen/anomenaven Ardyalo. A Transsilvània i en especial, sobre Transsilvània, ja fa més de dos segles que els historiadors estan immersos de ple en una batalla per la memòria: perquè la realitat quotidiana, abans fugissera i múltiple- com tan sovint a l’Est del Rin-, va quedar esculpida de forma potser indeleble desprès de les dues grans guerres i la dictadura del segle XX. Així ho aprecia el pelegrí modern tot arribant a Braşov, porta meridional de la regió, tramuntant els Carpats des de Bucarest: ens reben les barriades de matriu d’estampació que encara abunden com més ens endinsem cap a l’Est, amb brogit de cartells colorits i vida de campi qui pugui, d’esquenes a la formositat, aquesta paraula avui tan estranya i antiga a les llengües romàniques germanes de l’Oest, però que a Braşov (on avui el Romanès governa incontestat) segueix vivíssima per a la més senzilla i humil de les impressions, de les apreciacions, utilitzada a totes les escomeses als bars i als carrers. Fromos! Què bonic!

La batalla per la memòria comença per esbrinar qui hi va arribar primer: romanesos o hongaresos? Una qüestió allunyada de les latituds occidentals d’Europa, però que a Nord dels Balcans penetra tots els estrats culturals. L’evidència científica (absoluta preeminència de les arrels finoúgriques en la toponímia original d’aquestes contrades i gairebé nul•la d’origen llatí ) sembla orientar l’origen cultural i geogràfic del poble romanès lluny de l’antic regne preromà de Dàcia (que incloïa l’actual Erdély), tot i que els dominis administratius odierns de l’Estat de Romania hi coincideixen quasi en la seva totalitat. Però la complexitat d’aquest passat, anònim i durant molts segles fora de la història impresa ( primer text escrit només en 1521, adreçat precisament al llavors batlle de Braşov, Johannes Benkner, avisant d’una imminent invasió Otomana des de Walachia ), introdueix el dubte i la vaga sospita d’una continuïtat ètnica des de temps Daco-Romans (cultures que varen conviure només 2 segles, fet que dificulta una assimilació cultural complerta), reforçats pel caràcter de llengua geogràficament aïllada. El viatger romànic, especialment l’italià, reconeix sons i entonacions amb una freqüència colpidora: però a mesura que l’estada avança, comencen a manifestar-se mots essencials d’origen aliè i llunyà, sobretot eslaus i albanesos, alguns de tan cabdals a Ardeal com ‘neu’ ( Zapada, d’una arrel pan-eslava que significa ‘caure’) . Molts mots romanesos considerats preromans tenen correspondència en albanès (llengua indoeuropea de branca aïllada), però és gairebé impossible associar-los a un segur origen Daci. Aquesta doble influència recolza una teoria migratòria des de Sud-Oest, sota pressió Otomana: és innegable que el batec de l’element romanès a Ardeal comença a intensificar-se a partir dels segle XIII, gairebé sempre sense suport estatal al darrera. Ardeal o Erdély, llavors ? Mentre els hongaresos tenen una clara explicacio’ per haver escollit aquest nom (Erdo-elve significa “més enllà de la forest” en Hongarès contemporani, i Erdo-elu n’era la forma antiga), el nom romanès roman entre les boires etimològiques, tret si acceptem que és un evident préstec fonètic de la llengua magiar. Però la uniformitat ètnica dels magiars també es dissol com més retrocedim: l’any 1438 es va signar a Erdély la Unio Trium Nationi, pacte per preservar drets polítics entre la noblesa hongaresa, els Saxons i els Szekelys, poble d’origen controvertit, avui aïllat i llunya’ de les fronteres estatals hongareses, confós i difuminat en la denominació genèrica de magiar, però en aquella època encara clarament identificat com una altra ‘nació’ (Avui formen el 45% de la població ‘hongaresa’ a Transsilvania). I és que, com totes les terres riques de veritat, Transsilvània te’ encara molts noms i convidats: a l’època en que els assentaments de gents i costums es movien amb la mateixa freqüència i fase que les ràtzies i incursions de terribles invasors orientals, els reis feien precs a estrangers per repoblar contrades devastades. Així, al segle XII, és com van arribar els Saxons a Braşov, quan llavors aquest nom encara no existia i la van batejar Kronstadt, o més aviat Krunen, en llur dialecte: els havia convidat el rei Hongarès Géza II per defensar les fronteres meridionals del regne. En realitat, no tots els Saxons venien de Saxònia, així com no tots els alemanys d’avui són en realitat ‘alamans’. Els ecos i les seves simplificacions es propaguen, com es va propagar i estendre el nom que els nous colons van donar a la terra d’acollida ( Siebenbürgen, o ‘set burgs’, entre els quals també el nostre, que avui ha esdevingut ciutat ): tant que la seva fortuna desafia, a l’Europa central, la del nom d’arrel hongaresa o Romanesa. Quasi tots els Eslaus tradueixen directament ( polonesos Siedmiogród, bulgars Sedmogradsko, etc ), i neerlandesos i asquenasites, de parles germanes, construeixen variants sonores ( Zevenburgen, Zibenbergen ).

I és que cal invocar i anhelar la nit per copsar l’ànima extingida de Kronstadt. Amb la fosca abatent-se sobre la vila , desprès del sopar ric en carns i brous (les Ciorbes – o sopes – de batec eslau) , el pelegrí camina pels carrerons deserts al voltant de la Schwarze Kirche i les portes del nucli emmurallat, que van ser propietat exclusiva dels poderosos, hongaresos i saxons, i que avui fan d’últim, agònic refugi dels darrers cognoms d’ecos germànics als timbres de les cases (metges, notaris, advocats,…). A Brasso’ varem conèixer també una vella dama hongaresa de 93 anys que, nascuda a Mures i desprès de 50 anys de vida a la ciutat no ha volgut mai aprendre a comunicar-se en Romanès: com una anciana princesa despullada del seu tron, potser va pensar que aquesta era la millor manera de no cedir enfront del poble camperol i invasiu, preferint l’anacrònic francès- la llengua dels tsars russos del segle XIX- per comunicar-se amb els seus alumnes de solfejo i amb els darrers afrancesats de la majoria local, cada cop més uniforme, més estatal, més occidental. Els hongaresos pertanyen històricament a aquells pobles que consideren poder exigir més drets per a ells que per als altres, em diuen els meus informadors romanesos. I de fet, tot tramuntant el segle XIX i aprofitant la llavors recent creació bicèfala Austro-Hongaresa,  es van llençar afamegats cap a una arrogant ‘ magiarització ’ col•lectiva; els gegantescs censos de l’Imperi, dècada rere dècada, van començar a reflectir l’avenç de la llengua imperial: a Braşov es va passar d’un 13.4% de població de parla hongaresa en 1850 fins a un 43.3% en 1910. Però van ser ells, els magiars, amb l’empenta i l’orgull que transmet el record de qui en el passat va ser rei i va decidir les lleis i llur interpretació, els qui van encetar la revolta del 89, les primeres manifestacions de la qual van començar a una altra vila polièdrica, Timişoara/ Temesvár/ Temeschburg, tan propera de la ferment, multiètnica Vojvodina, i també d’una altra antiga joia perduda dels Hongaresos, la que era Pozsony/ Preßburg i avui és només Bratislava, la ‘Germanor dels Eslaus’, nom que sembla tancar les portes per sempre a tots aquells pobles i parles que la van enriquir en el passat i que amaga l’ànima antiga i recent de la vila. I és que 3 milions i mig d’hongaresos havien quedat ‘fora de casa’ tot de cop en 1920: és la commoció de Trianon, encara avui copsable en l’imaginari d’aquest poble, que aquí a Brasso’ es manifesta en les seves extremes, indefinides fronteres meridionals que tants  i tants magiars consideren com Terra Irredenta. I cap al final dels sopars de gola remullada, s’intueix també l’espectre latent de la desaparició, tan arrelat a l’Europa que mira cap a l’Orient, i que ja assetja definitivament els Saxons. Un espectre que va nodrir-se en l’allargada ombra de la dictadura comunista: ‘Desprès de la revolució…’, és el preludi que torna cíclicament abans de les narracions generoses. Tots els visitants demanen incansablement per Ceausescu (màxim impulsor de la teoria de la continuïtat Daco-Romana per justificar la seva venjativa espiral homogeneïtzadora des de finals dels 60): com era la vida sota el seu règim? Què es podia menjar? Què es podia fer? I l’escola? I els bars? I la televisió? I les idees? Un pungent observador em fa notar :” We should rather talk about the 10.000 idiots that made it possible for him to reach out where he would have never been able alone…” Reflexions sobre els homes que fan possible qualsevol mena de règim polític, i sobre les posteriors dificultats, universals, de la vertadera democràcia per desfermar-se.

Abans de marxar, un aïllat i esperançador senyal a tocar de la Plaça de l’Ajuntament (on gairebé tots els pelegrins d’Europa hi troben temple): una farmàcia amb retolació trilingüe, que fotografiem amb instintiva emoció com a rar testimoni quotidià, viu, palpitant, de continuïtat històrica i civilització.

Anuncis

Flandes i Catalunya: dos conceptes diferents de l’exigència i del respecte

Abril 20, 2008

 

Darrerament aquí a Bèlgica ha revifat la polèmica que es va crear fa poc més d’un any quan el Govern regional Flamenc va modificar el codi legal per l’accés a l’habitatge de protecció social (“Wooncode”) i que ha entrat en vigor a partir de l’1 de gener de l’any 2008. La causa, un recent comunicat del CERD, THE COMMITTEE ON ELIMINATION OF RACIAL DISCRIMINATION (organisme que depèn de Nacions Unides), on s’expressen preocupacions (“concerns”) per la manera en que l’accés a l’habitatge esta’ regulat a la regió flamenca. Reprodueixo en Català un extracte del text legal a l’origen de la polèmica :

§3. El llogater d’un habitatge de protecció social haurà de satisfer les següents obligacions ( entre d’altres ):
Per a que un llogater pugui prendre possessió d’un habitatge social no situat a l’interior o perifèria de la regió de frontera lingüística mencionada al dret coordinat del 18 de juliol de 1966 sobre l’ús lingüístic en afers administratius, aquest haurà de demostrar la seva disponibilitat a aprendre la llengua neerlandesa. S’entén per aprenentatge de la llengua neerlandesa l’assoliment d’un nivell igual o equivalent a l’A.1 del Marc europeu comú de referència per a les llengües. El govern flamenc és responsable de determinar l’assoliment de l’esmentat nivell. Aquells que ja estiguin en condicions de demostrar un nivell suficient, resten exempts de complir les condicions especificades. El govern flamenc també és responsable d’identificar aquelles persones que restin exemptes de l’obligació especificada. En qualsevol cas, totes aquelles persones que puguin aportar justificant mèdic atestant malaltia mental o física que impossibilités l’assoliment de l’esmentat nivell A.1, resten exemptes de l’aplicació de la mencionada obligació.

Afegim la definició de nivell A.1 per completar el quadre: Nivell A1 (nivell inicial, de set): pot comunicar-se a nivell elemental per satisfer les seves necessitats amb fórmules fixes; pot mantenir una conversa senzilla sobre temes personals si l’interlocutor l’ajuda. Cal assenyalar, també, que el govern flamenc s’ocupa de les despeses d’aprenentatge de la llengua en el cas que aquest sigui necessari.

L’arrel de la polèmica rau, és clar, en l’enemistat i incomprensió entre comunitats lingüístiques. La mesura, amb ulls francòfons, es veu com a extrema, inacceptable, discriminatòria (i en blocs i diaris i converses sovint apareix l’adjectiu de moda a l’Europa de la segona meitat del segle XX, ‘racista’, una altra paraula banalitzada per l’ús indiscriminat que se’n fa ). A Flandes es veu com a necessària per garantir la cohesió social i per donar les mateixes oportunitats de futur als immigrants, en molts casos beneficiaris d’aquesta mena d’ajut social. Bèlgica no hauria de ser cap model de convivència social: és mes aviat un fracàs, de com dues comunitats històriques d’ètnia diferenciada (germànica la flamenca, celto-llatina la valona, però en profunda i antiga convivència amb germanofons, com demostra el terme való ‘gat’ per referir-se a una cabra), obligades a compartir estat per raons històriques allunyades de qualsevol raonament democràtic, han anat construint o mantenint, en més de 175 anys, dia rere dia, un país on el compromís es cada cop més complex, fruit d’haver crescut en la difidència continuada els uns -flamencs-, i en la manca de respecte vertader els altres -valons però sobretot brussel•lesos -. Dos blocs indissolubles, tant, que l’antic primer ministre Guy Verhofstadt, fart d’equilibrismes legals per no ofendre ningú, ha marxat de viatge per Europa a la recerca de solucions al que ell anomena ‘retrocés cap a l’estat-nació ‘: la incapacitat dels pobles de viure conjuntament, de cohabitar en el respecte en una mateixa ciutat, en una mateixa contrada. Cohabitació que no ha de ser només possible en l’acceptació de la supremacia cultural d’un dels bàndols: cohabitació vertadera és quan la cultura potent o majoritària també s’adapta i compren, sense ignorar-les i en proporció significativa, les necessitats de la o les cultures veïnes. Cohabitació és abans esforç i rebuig de la sola conveniència o inèrcia, i enriquiment desprès. Això és, civilització.
Verhofstadt somnia amb la Ruse de Canetti com a model d’Europa: cruïlla de cultures, pulsions i fluxos, món de llengües diverses i ecos de totes les contrades i religions, que segurament avui idealitzem, però que sens dubte devia ser més vibrant, guspirejant i intens que la Bèlgica odierna de compartiments estancs. Però ja sabem que la diversitat no és condició necessària per a la riquesa material: només cal mirar cap a els Estats Units o Austràlia, estats que van esborrar en un segle i escaig mil•lennis d’evolució cultural, que van posar el rellotge històric a zero com si no res , i que encara avui són homogeneïtzadors però pròspers econòmicament i brillants impulsors de cultura de laboratori i d’universitat, la més avançada i sofisticada. Però, almenys des d’aquestes pàgines, no és només aquesta la riquesa que volem per Europa i el món.

El conflicte lingüístic a Bèlgica és un element central del subconscient en la vida quotidiana del país, però només a la zona fronterera entre comunitats, precisament la regió als voltants de la capital, Brussel•les. I ho és nomes a la zona fronterera perquè a la resta del país (on el bilingüisme franco-neerlandès és patrimoni només de persones amb un alt nivell educatiu), la vida es desenvolupa d’esquenes a l’altra cultura. A Anvers la llengua francesa, fa 80 anys llengua preferida per les classes benestants i importants sectors de la població, avui és més un record que una presència. El mateix podem dir de Gant. De fet, molts flamencs saben comunicar-se en francès, i tot i que no és senzill trobar estadístiques, és evident que hi ha un percentatge de flamencs capaços d’expressar-se en la llengua de l’altra comunitat molt més alt que no pas a la inversa (i això és un fet i no una opinió). Els flamencs són encara veritablement bilingues, però en anglès. ( De fet, comença a desenvolupar-se un curiós efecte de convivència monolingüe en algunes ciutats universitàries: a Leuven, els estudiants amb beca Erasmus o de doctorat, tot i que molt interessats en la idea d’Europa i el multiculturalisme, ni se’ls passa pel cap d’aprendre Neerlandès: per això a les botigues i als bars l’anglès va guanyant terreny). A Valonia, en canvi, nomes un 15% de la població és bilingüe, i d’aquest percentatge hauríem d’excloure aquells que són bilingues perquè parlen anglès, la segona llengua més estudiada a la regió. Aquestes diferències nomes s’expliquen amb l’existència d’una educació escindida: els flamencs, en un darrer estudi sobre la qualitat de l’Educacio’ als estats d’Europa ( PISA ), van quedar en el lloc cinquè, mentre els Valons van arribar trenta-tresens. Una vergonya, creiem, pels responsables polítics de la comunitat francòfona, donat que els percentatges d’immigració són semblants a les dues regions principals del país. És com dir que a un immigrant, o a un ciutadà, li convé molt més anar a parar a Flandes si vol tenir un futur professional competitiu : i creiem sincerament, que, a nivell global i comptant amb les sempiternes excepcions, és evident que és així (l’efecte és tant accentuat, que les diferències es fan molt evidents a nivell de representants politics també). Una de les raons, a nostre parer, és que a Flandes hi ha una cultura de l’exigència molt més desenvolupada que a la que alguns anomenen ‘frontera septentrional de l’Europa meridional’: fet que comença a acceptar-se lentament, però que ha perjudicat la convivència (o millor dit, no- convivència ) durant molts anys i potser de manera irreparable. Fet que també justifica l’habilitat dels flamencs per haver creat una de les economies mes robustes dels darrers anys a Europa. Tot i que l’economia d’un estat o regió és una qüestió complexa per definició (hi poden haver aspectes positius amagats per d’altres de negatius que acaben agafant preponderància, mitjanes que oculten veritats soterrades), creiem que aquets concepte, el d’exigència, és cabdal per a garantir la competitivitat d’un país: el problema és que sovint ésser exigent vol dir sacrificar algunes alegries quotidianes o immediates per construir un futur mes sòlid, vol dir no posposar sistemàticament els problemes que es perceben com a secundaris, vol dir no fer demagògia, vol dir educar i no dir sempre el que es percep com a més digestible.

Ésser exigent de veritat vol dir combinar voluntat i capacitat de ser-ho: imagineu-vos si en economia computéssim la demanda nomes en termes de voluntat! Afortunadament, moltes de les coses d’aquest món pesen i això permet comparar-les entre elles. I creiem que això permet dir , amb les dades a la ma’, que a Catalunya s’està perdent una oportunitat magnífica de fer un país on l’excel•lència esdevingui un objectiu comú. Hi ha moltes diferències entre Catalunya i Flandes, i en molts, molts aspectes no són comparables; i en alguns, fins i tot, Catalunya esta’ millor posicionada que Flandes: a Flandes –on el vot es obligatori- hi ha una perillosa radicalització del populisme radical de dretes -20-25% dels vots-, tot i que ha restat sempre aïllat a l’hora de formar govern pels partits de tradició democràtica. També, a Flandes comença a observar-se, en algunes viles especialment, una congelació de la història, una sensació de punt culminant difícil de copsar amb indicadors econòmics ( només l’envelliment de la població i el cost de les pensions ho confirmen): una burgesia culta de costums tranquils i ordenats que acostuma a generar rebuig en el visitant meridional, com una mena de Suïssa sense l’atractiu natural de la confederació. També, el fet d’haver perdut, en gran part, Brussel•les com a centre de referència- tot i que molts dels millors centres culturals i d’esbarjo de la capital estan en mans flamenques, la vida a la capital genera rebuig i fins i tot inseguretat en un sector important de la població del nord – també fa Flandes menys atractiva i dinàmica, menys diversa: creiem que a llarg termini escindir-se de Brussel•les , tot i que econòmicament viable, restaria interès i impuls a la regió. Però si a Catalunya tinguéssim un país fort i robust, marcant el ritme europeu, i no només la voluntat malenconiosa d’aquesta realitat per part d’alguns (molt minoritaris, sobretot entre l’establishment), encara podríem dir que haver escollit un president mediocre -o almenys amb aparença mediocre- no hauria de ser signe de preocupació: però si’, a Valonia també els politics van prometre durant anys que tot anava be’, que ho tenien tot sota control, i mentre, les diferencies amb Flandes anaven augmentant, i res, sempre trobaven una justificació. A l’aeroport internacional de Brussel•les, a Zaventem, a territori flamenc, que dóna feina de manera directa a més de 20.000 persones, només per fer de cambrer un ha de saber respondre en tres llengües ( i miracle, hi ha moltíssim cambrers immigrants!). És una llàstima que, estant a 10 Km del centre de Brussel•les, només hi hagi un 8% de treballadors de l’Aeroport residents a la capital (90% francòfona), on hi ha una mitjana de 20% d’atur (40% als barris de Sint-Joost i Molenbeek). El govern de la regió de Brussel•les no ha sabut educar-ne més per anar a treballar allà. Al Prat del Llobregat, l’opinió publica catalana percebria com un crim racista que la població monolingüe castellana o els immigrants dels voltants de l’aeroport es veiessin perjudicats per mesures restrictives com aquesta (de fet, crec que l’Aeroport de Barcelona és un dels indrets on els passatgers catalanoparlants estan més discriminats en absolut). Ja se’ que és només un detall, que el món és més complex que la llengua que s’ha de parlar a l’aeroport, però a mi em sembla una dada molt indicativa de qui creu més en la immigració i en el futur: si fos immigrant , crec que estaria d’acord en acceptar condicions més exigents d’adaptació però amb la seguretat de que l’educació, atenció i formació que se m’ofereixen em permetin ser competitiu de veritat.