Arxivar per Març 2007

Sudetenland

Març 8, 2007

Ahir a la televisió belga francófona vaig seguir amb interès una emissió que portava per títol: “Que veullent les Flamands?”La relació a Bèlgica entre comunitats és, a meu parer, inexistent, excepte –i no massa- a la zona fronterera. Són els polítics els que més s’esforcen. En això hi contribueix molt el fet que la RadioTelevisió estigui completament escindida. Quan li vaig comentar a una companya de feina flamenca si tenia intenció de mirar el programa, em va recordar el que jo ja sabia però que per manca de costum mental havia oblidat: a Lobaina no es pot sintonitzar la televisió pública francófona. El mateix, a l’inrevés, s’aplica a l’altra banda de la frontera. És interessant remarcar que a Flandes es fan servir els subtítols, per a totes les llengües. A Valònia es fa com a Catalunya: es silencien els idiomes estrangers ( i això no canviarà a curt termini perquè hi ha una “potent indústria de doblatge”). Resultat: una elevada correlació entre ésser flamenc i parlar més llengües que la mitjana europea. Tan, que la pròpia comença a embastardir-se potser una mica massaLa veritat és que els Flamencs han fet una feina immensa de canvi de mentalitat en aquest darrer segle. El van començar necessitats d’ajuda, famolencs i amb la seva burgesia completament afrancesada, l’han acabat imposant condicions i amb el bàndol francòfon havent d’acceptar gairebé totes llurs propostes per poder mantenir l’Estat unit. Els burgesos francófons, arraconats a Gant i Anversa. Crec que la clau ha estat la qualitat de l’ensenyament en general ( una obsessió del govern regional) i la seguretat , impagable, de tenir un domini de l’anglès gairebé passiu. I sobre tot la coordinació, la voluntat de projecte comú.

No conec cap altra regió d’Europa que estigui tan coordinada treballant per el propri progrés. A les preguntes de la presentadora, tots els convidats flamencs responien en neerlandès encara que poguessin parlar en francès. Socialistes, Liberals, Democristians, en front de l’enemic polític, van exposar un discurs de compenetració absoluta : el grau d’acord era increïble comparat amb altres casos que conec be. Increïble, espectacular. Es parlava de la regionalització gairebé total de la seguretat social i treball.

Tot plegat vaig anar-me’n a dormir pensant en que a Europa hi ha mentalitats molt diferents. Sobretot en termes d’ambició i determinació, de voler crear i canviar la realitat, de voler qüestionar els dogmes. En aquest sentit, crec que el perill per a Catalunya pot venir de la seva atàvica manca d’ambició, compartida fins i tot pels seus líders més respectats. I del fet que hi viu un percentatge important de gent que no s’estima la idea de Catalunya i fins i tot hi treballa en contra, sense que molts se n’adonin . Com pot ser que el que aquí a Bèlgica s’assumeix com axioma a l’Estat Espanyol sigui improposable? Qui controla aquestes ments? ( Estic preparant un estudi correlatiu sobre l’efecte de la immigració del franquisme a Catalunya).

També cal dir que a Flandes s’ha produït una preocupant pujada del populisme agressiu del Vlaams Block (20-25% de vots) en el darrer decenni. En això un jorn intentaré demostrar que és un fenomen propi d’aquells països on tothom ha de votar, també aquells que no ho farien mai de la vida. També hi contribueix el fet que la regió se senti potent, sense pors d’incomodar ningú. Caldrà controlar-ho, perquè les florides poden amagar llavors tardanes i malignes.

Europa. Quina terra tan bella i rica que va arribar a ser. Però com més furgo en el passat, més em costa acceptar el present. El saber popular ha conservat el drama sense fi dels jueus d’Europa de l’Est, però ha oblidat la commoció històrica dels germanófons per als qui Hitler cercava més Lebenraum, o espai vital. Com podem acceptar que regions senceres hagin desaparegut del mapa? Que n’és avui de Sudetenland? Ón són els sudetes? Convidats fa vuit segles pel llavors Rei de Bohèmia a habitar aquestes terres muntanyenques que separen Alemanya del que avui és la República Txeca, eren 3 milions abans de la segona guerra mundial. Avui només 35000 persones es declaren d’ètnia germànica a tota Txèquia. Com a càstig pel seu suport al Nazisme ( de fet, la radicalització de la població arran de la depressió dels anys 30, va fer que els sudetes fossin amb un 20% de militància la regió més ‘nazificada’), van ser expulsats. Eren el 90% de la població de la regió.

He buscat noms de pobles sudetes a la Wikipedia. Imagino els nois que creixen avui en aquestes muntanyes. Sense passat, amb un buit esfereïdor al darrera. Només la natura com a referent. Però els rius i els pujols i els boscos i les valls també tenien noms.