Posted tagged ‘Transsilvània’

Transsilvània: la realitat i la memòria

Agost 1, 2008

 

L’any 1416 la vila transsilvana de Braşov/ Krunen/ Kronstadt/ Brasso’/ Corona va oferir presents de blat, argent i aviram a un cert Emaus d’Egipte i als seus 220 companyons que, asseguren, provenien de contrades llunyanes i llegendàries. El 1418 el mateix grup ja havia arribat a Hamburg: tot això ens explica una incerta nota citada en 1890 per Heinrich von Wlislocki, escrutador exhaustiu dels costums de les gents de Erdély/ Transilvania / Ardeal / Siebenbürgen . El nombre oficial de Gitanos a Romania és, encara avui, sempre sospitosament baix: llegim que a Braşov només un 0.76% admet pertànyer a aquesta ètnia. Però el viatger assedegat, bellugant-se pels pobles dels voltants, hi troba encara i sempre a l’entrada els colors i els gestos i també la confusió,el desordre i el moviment que des d’infant ha après a associar amb aquestes gents : llur coneixement sobre manipulació i soldatge de metalls, juntament amb la fabricació d’armes, els hi va merèixer des d’antic la protecció reial a Transsilvània. Però és inqüestionable que avui gaudeixen de poquíssim suport popular a la regió, i llur entestament en encomanar-se als costums i coneixements atàvics els porta cap a un aïllament cada cop més dramàtic i complex, gairebé irreconciliable, perduts entre tradició i realitat. De fet, llur origen exacte, tot i que identificat amb l’actual Índia o Sri Lanka per raons genètiques, roman misteriós, així com el de les denominacions que han rebut històricament: italians (zingari), francesos (tsiganes), alemanys i neerlandesos(zigeuner), hongaresos (cigány), russos (Цыган) i gairebé tots els pobles d’Europa els anomenen a partir del mot grec athinganoi ,o ‘intocables’, i es debat vivament si el significat te’ connotacions negatives heretades de la casta de provinença, o més aviat fa referència a antics privilegis medievals atorgats per Bizantins i Venecians a les costes gregues. D’altres, com els castellans (gitano) o els anglesos (gypsy), prefereixen el mot llegendari que els relaciona erròniament amb els Egiptans (Egipcis), com passava a Braşov el 1416.

Però no és certament la provinença dels Cigánys/ Ţigan/ Zigeuner  l’únic debat sobre el passat d’aquesta terra balcànica de caràcter i ànima incerts i canviants, disputats i contesos, i que els romanís anomenen/anomenaven Ardyalo. A Transsilvània i en especial, sobre Transsilvània, ja fa més de dos segles que els historiadors estan immersos de ple en una batalla per la memòria: perquè la realitat quotidiana, abans fugissera i múltiple- com tan sovint a l’Est del Rin-, va quedar esculpida de forma potser indeleble desprès de les dues grans guerres i la dictadura del segle XX. Així ho aprecia el pelegrí modern tot arribant a Braşov, porta meridional de la regió, tramuntant els Carpats des de Bucarest: ens reben les barriades de matriu d’estampació que encara abunden com més ens endinsem cap a l’Est, amb brogit de cartells colorits i vida de campi qui pugui, d’esquenes a la formositat, aquesta paraula avui tan estranya i antiga a les llengües romàniques germanes de l’Oest, però que a Braşov (on avui el Romanès governa incontestat) segueix vivíssima per a la més senzilla i humil de les impressions, de les apreciacions, utilitzada a totes les escomeses als bars i als carrers. Fromos! Què bonic!

La batalla per la memòria comença per esbrinar qui hi va arribar primer: romanesos o hongaresos? Una qüestió allunyada de les latituds occidentals d’Europa, però que a Nord dels Balcans penetra tots els estrats culturals. L’evidència científica (absoluta preeminència de les arrels finoúgriques en la toponímia original d’aquestes contrades i gairebé nul•la d’origen llatí ) sembla orientar l’origen cultural i geogràfic del poble romanès lluny de l’antic regne preromà de Dàcia (que incloïa l’actual Erdély), tot i que els dominis administratius odierns de l’Estat de Romania hi coincideixen quasi en la seva totalitat. Però la complexitat d’aquest passat, anònim i durant molts segles fora de la història impresa ( primer text escrit només en 1521, adreçat precisament al llavors batlle de Braşov, Johannes Benkner, avisant d’una imminent invasió Otomana des de Walachia ), introdueix el dubte i la vaga sospita d’una continuïtat ètnica des de temps Daco-Romans (cultures que varen conviure només 2 segles, fet que dificulta una assimilació cultural complerta), reforçats pel caràcter de llengua geogràficament aïllada. El viatger romànic, especialment l’italià, reconeix sons i entonacions amb una freqüència colpidora: però a mesura que l’estada avança, comencen a manifestar-se mots essencials d’origen aliè i llunyà, sobretot eslaus i albanesos, alguns de tan cabdals a Ardeal com ‘neu’ ( Zapada, d’una arrel pan-eslava que significa ‘caure’) . Molts mots romanesos considerats preromans tenen correspondència en albanès (llengua indoeuropea de branca aïllada), però és gairebé impossible associar-los a un segur origen Daci. Aquesta doble influència recolza una teoria migratòria des de Sud-Oest, sota pressió Otomana: és innegable que el batec de l’element romanès a Ardeal comença a intensificar-se a partir dels segle XIII, gairebé sempre sense suport estatal al darrera. Ardeal o Erdély, llavors ? Mentre els hongaresos tenen una clara explicacio’ per haver escollit aquest nom (Erdo-elve significa “més enllà de la forest” en Hongarès contemporani, i Erdo-elu n’era la forma antiga), el nom romanès roman entre les boires etimològiques, tret si acceptem que és un evident préstec fonètic de la llengua magiar. Però la uniformitat ètnica dels magiars també es dissol com més retrocedim: l’any 1438 es va signar a Erdély la Unio Trium Nationi, pacte per preservar drets polítics entre la noblesa hongaresa, els Saxons i els Szekelys, poble d’origen controvertit, avui aïllat i llunya’ de les fronteres estatals hongareses, confós i difuminat en la denominació genèrica de magiar, però en aquella època encara clarament identificat com una altra ‘nació’ (Avui formen el 45% de la població ‘hongaresa’ a Transsilvania). I és que, com totes les terres riques de veritat, Transsilvània te’ encara molts noms i convidats: a l’època en que els assentaments de gents i costums es movien amb la mateixa freqüència i fase que les ràtzies i incursions de terribles invasors orientals, els reis feien precs a estrangers per repoblar contrades devastades. Així, al segle XII, és com van arribar els Saxons a Braşov, quan llavors aquest nom encara no existia i la van batejar Kronstadt, o més aviat Krunen, en llur dialecte: els havia convidat el rei Hongarès Géza II per defensar les fronteres meridionals del regne. En realitat, no tots els Saxons venien de Saxònia, així com no tots els alemanys d’avui són en realitat ‘alamans’. Els ecos i les seves simplificacions es propaguen, com es va propagar i estendre el nom que els nous colons van donar a la terra d’acollida ( Siebenbürgen, o ‘set burgs’, entre els quals també el nostre, que avui ha esdevingut ciutat ): tant que la seva fortuna desafia, a l’Europa central, la del nom d’arrel hongaresa o Romanesa. Quasi tots els Eslaus tradueixen directament ( polonesos Siedmiogród, bulgars Sedmogradsko, etc ), i neerlandesos i asquenasites, de parles germanes, construeixen variants sonores ( Zevenburgen, Zibenbergen ).

I és que cal invocar i anhelar la nit per copsar l’ànima extingida de Kronstadt. Amb la fosca abatent-se sobre la vila , desprès del sopar ric en carns i brous (les Ciorbes – o sopes – de batec eslau) , el pelegrí camina pels carrerons deserts al voltant de la Schwarze Kirche i les portes del nucli emmurallat, que van ser propietat exclusiva dels poderosos, hongaresos i saxons, i que avui fan d’últim, agònic refugi dels darrers cognoms d’ecos germànics als timbres de les cases (metges, notaris, advocats,…). A Brasso’ varem conèixer també una vella dama hongaresa de 93 anys que, nascuda a Mures i desprès de 50 anys de vida a la ciutat no ha volgut mai aprendre a comunicar-se en Romanès: com una anciana princesa despullada del seu tron, potser va pensar que aquesta era la millor manera de no cedir enfront del poble camperol i invasiu, preferint l’anacrònic francès- la llengua dels tsars russos del segle XIX- per comunicar-se amb els seus alumnes de solfejo i amb els darrers afrancesats de la majoria local, cada cop més uniforme, més estatal, més occidental. Els hongaresos pertanyen històricament a aquells pobles que consideren poder exigir més drets per a ells que per als altres, em diuen els meus informadors romanesos. I de fet, tot tramuntant el segle XIX i aprofitant la llavors recent creació bicèfala Austro-Hongaresa,  es van llençar afamegats cap a una arrogant ‘ magiarització ’ col•lectiva; els gegantescs censos de l’Imperi, dècada rere dècada, van començar a reflectir l’avenç de la llengua imperial: a Braşov es va passar d’un 13.4% de població de parla hongaresa en 1850 fins a un 43.3% en 1910. Però van ser ells, els magiars, amb l’empenta i l’orgull que transmet el record de qui en el passat va ser rei i va decidir les lleis i llur interpretació, els qui van encetar la revolta del 89, les primeres manifestacions de la qual van començar a una altra vila polièdrica, Timişoara/ Temesvár/ Temeschburg, tan propera de la ferment, multiètnica Vojvodina, i també d’una altra antiga joia perduda dels Hongaresos, la que era Pozsony/ Preßburg i avui és només Bratislava, la ‘Germanor dels Eslaus’, nom que sembla tancar les portes per sempre a tots aquells pobles i parles que la van enriquir en el passat i que amaga l’ànima antiga i recent de la vila. I és que 3 milions i mig d’hongaresos havien quedat ‘fora de casa’ tot de cop en 1920: és la commoció de Trianon, encara avui copsable en l’imaginari d’aquest poble, que aquí a Brasso’ es manifesta en les seves extremes, indefinides fronteres meridionals que tants  i tants magiars consideren com Terra Irredenta. I cap al final dels sopars de gola remullada, s’intueix també l’espectre latent de la desaparició, tan arrelat a l’Europa que mira cap a l’Orient, i que ja assetja definitivament els Saxons. Un espectre que va nodrir-se en l’allargada ombra de la dictadura comunista: ‘Desprès de la revolució…’, és el preludi que torna cíclicament abans de les narracions generoses. Tots els visitants demanen incansablement per Ceausescu (màxim impulsor de la teoria de la continuïtat Daco-Romana per justificar la seva venjativa espiral homogeneïtzadora des de finals dels 60): com era la vida sota el seu règim? Què es podia menjar? Què es podia fer? I l’escola? I els bars? I la televisió? I les idees? Un pungent observador em fa notar :” We should rather talk about the 10.000 idiots that made it possible for him to reach out where he would have never been able alone…” Reflexions sobre els homes que fan possible qualsevol mena de règim polític, i sobre les posteriors dificultats, universals, de la vertadera democràcia per desfermar-se.

Abans de marxar, un aïllat i esperançador senyal a tocar de la Plaça de l’Ajuntament (on gairebé tots els pelegrins d’Europa hi troben temple): una farmàcia amb retolació trilingüe, que fotografiem amb instintiva emoció com a rar testimoni quotidià, viu, palpitant, de continuïtat històrica i civilització.