Arxivar per gener 2007

Dades i ‘modes’ d’opinió

gener 20, 2007

‘The Economist’ ha calculat que si els europeus volen mantenir la relació entre treballadors i pensionistes constant, es necessitaran uns 13.5 milions d’immigrants
per any. Tot això suposo amb una percentual de natalitat constant o semblant a la actual.
Aquesta dada m´ha semblat de fonamental importància, perquè ens parla de dos problemes que considero claus per a el futur del continent europeu: la viabilitat del sistema de pensions actual amb una població cada cop més vella (des de que un baix grau de natalitat i una esperança de vida cada cop més elevada conspiren junts contra el futur dels joves d’avui), i el problema de la immigració. I és una dada important perquè és una dada que déu haver costat molt d’esforç i diners obtenir (població, rendes, natalitat, pensions, per a més de 450milions d’europeus), i que ens hauria de permetre encetar el debat sobre com resoldre aquestes problemàtiques oblidant-nos una mica dels instints i centrant-nos en les nostres capacitats analítiques i combinatòries.

És possible això últim? Sembla que a nivell global de societat, de cap manera. Molts obstacles s’interposen, abans que la majoria de nosaltres esdevingui conscient que aquesta dinàmica quotidiana d’opinió constant sense cap mena de suport científic fa molt més mal que bé. Em limitaré a dos d’aquests obstacles:

• La qualitat de les dades emprades. És aquesta una qüestió essencial, i sobretot de gran complexitat. Les dades útils per a la societat i el debat política, amb algunes notables excepcions, acostumen a ser estadístiques. Això vol dir que la selecció del nombre de variables i el volum de les mostres necessàries per deduir les nostres conclusions estan encara subjectes a la opinió. En la dada de The Economist, quines aproximacions s’han emprat? Quin cens de població? Estem segurs que aquesta gent que necessitem no està potser ja vivint a Europa de forma il•legal? Necessitaríem estimacions d’immigració il•legal? Com s´han comparat i generalitzat els diferents- de vegades prou diferents- indicadors per a cada país? Ens diu aquesta dada alguna cosa sobre com s´haurien de repartir aquest 13.5 milions de persones? De manera uniforme? Tots a la ciutat? Tots a Catalunya, Llombardia, Illa de França o la Comunitat de Madrid (Regions que tinc la impressió tenen un poder d’atracció important sobre la immigració, però sobre les que en aquest moment no tinc cap dada esclaridora en aquest sentit. Hauria de buscar-les i analitzar-les, i això costa temps i diners)? Com es construeix el prestigi, el respecte i la fiabilitat de l’institut o societat responsable de les dades? Qui controla aquests estaments?
• L’ obsessió d´haver d’opinar sobre tot, i el fet que una opinió estrident crida molt més l’atenció –per immediata- que no pas una deducció profundament analítica sense salts lògics ni dogmes de fe. Un dels aspectes més inquietants de la nostra societat europea, on se suposa que hi ha prou llibertat d’opinió, és com és forma aquest estat d’opinió (on poden conviure’n moltes i de divergents, però on algunes es deposen amb més permeabilitat d’altres fins que esdevenen AXIOMES). Quins són els mecanismes que l‘exciten? Quins són els seus modes propis de vibració? Per donar resposta a aquestes preguntes s´hauria de fer un estudi titànic, acumular dades per tot arreu, estudiar milers de casos seguint l’evolució de les opinions als mitjans i confrontar-les amb l’evolució dels fets. Suposo que de tot això en saben alguna cosa les maquinàries estatals, que no canvien amb els partits al govern, però també els diaris i els partits polítics. De vegades sembla que una petita relliscada pot enfonsar tot un procés construït dia rere dia, o la intervenció d’algun il•luminat respectat per alguns, o una mentida repetida milions de vegades que esdevé una veritat de facto ( menteix, menteix, que alguna cosa sempre en quedarà). Això continuarà sent un problema sempre i quant la gent activa ( creadora d’opinió) sigui molta menys que aquella passiva ( receptora). De totes maneres, la irrupció de mecanismes de comunicació moderns facilitaria la tasca de neutralització de creadors d’opinió que defensen sobretot i solament els seus interessos i adoctrinen determinades classes socials amb l’objectiu d’anestesiar-les i mantenir-les sota les seves garres resistents a les dècades, als canvis i a més d’una preparació universitària presumptament il•luminadora ( mateixa tasca de molts partits).

Ja que cap a el final he entrat una mica en una espiral d’afirmacions normatives ( “normative statements”, que es contraposen a altres missatgers de veritat molt més fiables i venerables, els “positive statements”),m’agradaria cloure amb més dades.

Rússia sembla que torni a l’imaginari col•lectiu amb possibilitats concretes d’esdevenir superpotència i dictar llei sobre la seva esfera d’influència. Haurà abans de resoldre el seu problema de natalitat. Mentre Xina ha doblat la seva població des de 1960 fins a 2005 ( de 600 milions a 1200), i la dels EUA ha pujat un 50% ( de 200 a 300 milions), la de Rússia només ho ha fet un 20%, però en els darrers 5 anys ha fins i tot perdut població ( 5 milions),cosa que no li ha passat ni tan sols a Europa, que des de 1960 també ha crescut només un 20% en termes de població, però sense mai recular.

Via!

gener 4, 2007

Finalment els meus primers mots a FocsFollets, on intentaré
alternar reflexions i vivències personals amb intuïcions d’albirament més llunyà.

M’ha agradat aquest títol que l’Alexandre ha escollit, sobretot
per la presència d’un derivat de l’adjectiu ´foll´, que he redescobert
aquestes darreres festes, arran del quart volum del ‘Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana’ de Joan Coromines,
que col•lecciono a força de Nadals, amb l’ajut humil i disciplinat de la meva mare.

´Foll´ és llatí com l’Italià ‘folle’, a qui també li va sortir un competidor més vulgar que el va acabar suplantant: ‘pazzo’ en italià, ‘boig’ en català. Sempre m’acompanyaran els ecos del ‘de’remi facemmo ali al folle volo’ de Dante, el refrany que m’ajuda i m’ha ajudat, a totes les terres i contrades, a totes les escomeses i cruïlles. Els francesos, com comprovo aquí a Brussel•les, encara el privilegien.

És la mateixa història del meu estimat ‘Anyell’, una paraula de noblesa rara ,avui quasi desapareguda a la pràctica, presonera de dos ‘pobletans’ com ‘xai’ i ‘be’, i també del catalaníssim ‘corder’ de Ponent.
Quina sorpresa tan magnífica seria de trobar-se-la escrita
a l’aparador d’una carnisseria de Barcelona!

Ahir vaig recuperar per Internet un especial de TV3 sobre Pasqual Maragall.

1. Una sincera enveja per la capacitat d’envoltar-se de gent amb capacitat d’acció, que ha fet i desfet, amb encerts i errades, però que han decidit.
2. Una profunda decepció amb el seu nivell i el del seu cercle en Llengua Catalana (Desarrullar, buenu, puestu, pues, garantitzar,…). No hi ha axiomes que ens permetin deduir la veritat de la necessitat de saber parlar una llengua amb perfecció suficient, però una llengua que no es parla ‘correctament’ no pot generar cap pensament, cap ciència ni cap literatura potent, perquè és una llengua que no reflexiona sobre sí mateixa, que no s’autoreferencia, en definitiva que no pensa, que només tradueix, que no genera, que no crea.

L’Anglès, la meva estimada llengua bastarda per excel•lència, se’n va adonar a temps. Avui saber parlar un anglès que abelleixi és també saber pronunciar un munt de paraules llatines i franceses amb l’entonació correcte. Però cap ni una de nova amb aquesta procedència, des de fa moltes dècades.

Paolo