Posted tagged ‘Catalunya’

Catalunya : administració o nació ?

febrer 1, 2009

castells_scaled

Algunes breus reflexions i apunts sobre els darrers esdeveniments previs a l’acord sobre el finançament autonòmic:

• El país, en termes de ciutadania, no sembla gens conscient del moment decisiu al qual ens enfrontem. I això ens entristeix molt profundament. Una enquesta del CEO ( Centre d’Estudis d’Opinió ) realitzada al Novembre del 2008 (amb la crisi encara agafant embranzida ) conclou que només un 2,3% de la població catalana considera la negociació del finançament de l’autogovern com a prioritària. Una dada demolidora i que, francament, fa molta, moltíssima basarda: no és massa tranquil•litzador comprovar com, desprès de 30 anys d’educació fora de la dictadura, encara hi ha una majoria tan significativa despreocupada pel finançament de les institucions pròpies i un grau de cultura política tan magre com per no saber diferenciar entre l’arrel del problema i els seus efectes. I no ens serveix d’excusa el fet que potser amb una altra formulació de la pregunta la resposta hauria estat diferent: nosaltres creiem en una població adulta i exigent, no inert. No ens sorprèn que els ciutadans demanin polítiques socials: el que fa feredat és assabentar-se que la població de Catalunya és crítica i exigent amb l’administració dels recursos assignats al Principat, però no amb la quantia d’aquest recursos ( decidida en la seva abassegadora majoria per l’Estat ) . Aquí és on la Generalitat hauria de fer mans i mànigues: per explicar i aclarir de quins serveis prestats és plenament responsable -i en conseqüència, potencial culpable- i en quins és víctima de l’ofegament progressiu de l’Estat –i ho torno a repetir, ofegament, perquè un control tan absolut sobre els recursos generats per una comunitat de dubtós o com a mínim matisat sentiment de pertinença no té un altre nom per a nosaltres -.Com reaccionarien els catalans si fossin plenament conscients que cada any perden, com a comunitat, almenys 10.000 M€ en recursos ( és a dir, amb un pressupost consolidat de la Generalitat per al 2008 de 34750 M€,  un 28% de la despesa del nostre govern ) ? Hauria de ser un deure dels polítics ésser més exigents amb la població: però la demagògia intrínseca a tot sistema democràtic ho impedeix fins que els efectes esdevenen letals i destructius. No estic d’acord amb els que defensen que a la població no li ha d’importar qui administra què i sobretot, en quines condicions, sinó només que s’administri bé : les institucions no són cap empresa privada i necessiten de l’ interès i la participació activa de tots per a millorar. No tenim cap dubte que tots aquells que s’alegren per aquesta dada o fins i tot aquells que reaccionaran adaptant-se als desitjos de la ciutadania –la Catalunya real-, no creuen en l’autogovern de Catalunya, no creuen en la possibilitat de construir, fabricar i portar a la pràctica un sistema d’idees i una visió del món, dels seus problemes i de les seves solucions, diferenciada de la de l’Estat Espanyol. Perquè en això consisteix l’autogovern i aquest és per a nosaltres el significat de la paraula llibertat en el diccionari del món occidental.

• La conferència de n’Antoni Castells a l’IEC aquesta darrera setmana, malgrat la seva cuirassa de contundència, ens va refermar en el fet que , a nostre parer, els plantejaments del conseller queden a anys llum del que podria ésser l’esquer cap a un veritable canvi de model en l’autogovern de Catalunya, que ens permeti deixar de pidolar xavalla i assolir una capacitat normativa que estimuli la competitivitat i la responsabilitat fiscal entre els governs autònoms. Ara per ara, l’Estat de les Autonomies és en essència una duplicació d’administracions: independentment de la seva perícia política, cap Comunitat pot quedar-se sense prou recursos per finançar els serveis dels que és responsable per llei. De fet, facin el que facin, totes tindran prou finançament per subministrar exactament el mateix servei: una idea més soviètica que europea. I així l’invent del cafè aigualit comença a girar-se també en contra de l’Estat: ha generat múltiples administracions que demanden tenir els mateixos serveis que qualsevulla altra però sense assumir responsabilitats. Fa, també, una basarda tremenda observar com només Catalunya ha volgut deixar-se bous i esquelles per impulsar un canvi de model ( tot i que alhora, ens referma en la idea de que tenim voluntat de ser). Però el conseller continua obsessionat amb la solidaritat, que per a ell és tan important com l’autogovern -que vol dir exercir veritablement la responsabilitat envers la població sobre la qual es legisla i actua-. A nosaltres els dos principis ens semblen antagònics, tot i que a tothom li agradaria poder-ne satisfer els dos. És palès que així, amb inèrcies més pròximes al postfranquisme que a un pensament sense complexos, avançarem només a pas de tortuga. Si Catalunya continuarà tenint un pressupost decidit essencialment per l’ Estat ( que decideix per llei les necessitats de cada comunitat amb els fons de compensació, atès que amb els impostos cedits no hi ha ni per a comprar quincalla), esdevindrem una nació d’administradors (potser la vertadera voluntat de l’actual president, que n’ha fet professió, de l’administració). Però les nacions no administren només: abans cerquen sempre de maximitzar el capital administrat i aquesta és la clau per voler anar més lluny.

 Confiàvem encara en que ERC i ICV apujarien molt més la pressió sobre el sempre titubant PSC: l’acord que s’està coent és de mínims, com ja ho va ser el del 2001 amb un Pujol en decadència i presoner de la majoria del PP. El mal auguri es va confirmar quan el conseller va anunciar que acceptaria la xifra del 75% de serveis comuns garantits (els anomenats bàsics), justificada pel fet de pertànyer a una mateixa comunitat política ( l’Estat Espanyol) que no va qüestionar en cap moment. De veritat es pot construir un autogovern basat en controlar i gestionar un 25% dels serveis oferts als ciutadans ? Volem creure que Castells, excel•lent economista i polític sempre conciliador i mesurat en les seves paraules, esta convençut que ara per ara no es pot anar més lluny ( tot i que al seu partit abunden i són majoria els funcionaris estenallats per la idea de l’enfrontament amb l’Estat). I reconeixem que està molt fortament limitat per les greus mancances de precisió i ambició de l’Estatut (fomentades per la voluntat claudicant del PSC i la pragmàtica de CiU, un cop es perdé la unitat catalana entorn de l’Estatut que de veritat volia el país) .Estatut del que es poden desprendre almenys 2 models de finançament, però en cap cas un de concret.

 Però també creiem que és el nostre deure apujar la pressió tan com sigui possible i deixar ben clar que les reivindicacions catalanes no acabaran, de cap de les maneres, amb la concreció d’aquest model de finançament. I no estem tan segurs de que els catalans siguin bons negociadors. Rebaixen immediatament les exigències per por a generar greus conflictes: fet que històricament ha permès la supervivència en temps turbulents, però que també ha collat un desenvolupament ambiciós .

• Ens podria explicar algun dia Duran i Lleida (cada dia més preocupat per satisfer les necessitats immediates i despolititzades dels ciutadans sense tenir – ni voler tenir ? – les eines per fer-ho) quin objectiu té per a Catalunya i amb quin grau d’autogovern es consideraria satisfet ? Perquè cau en la pitjor de les demagògies posant com a exemple les preguntes que els ciutadans espanyols van formular al president de l’Estat per televisió afirmant que cal parlar només d’atur i polítiques socials, quan a Catalunya no es tenen, ni de bon tros, les capacitats normatives per fer-ho? El president d’Unió Democràtica dedica darrerament bona part del seu temps a frenar els suposats estirabots sobiranistes, però no se li coneix encara l’alternativa que proposa contra l’escanyament continuat i silenciós que dura des de que va acabar la dictadura . Actua com si Catalunya fos ja un Estat : i això ens sembla una greu irresponsabilitat. Ens venen a la memòria les següents paraules extretes de les acaballes de l’autobiografia d’en Francesc Cambó, que també acostumava a fer-se befes de l’independentisme ( tot i haver prestat un servei esplèndid a la cultura catalana ): “Els meus esforços per aconseguir a Madrid un ambient favorable a les aspiracions catalanes, també havien fracassat”.

El català del President de la Generalitat de Catalunya

Juliol 18, 2008

 

 Felip Puig, Secretari General Adjunt de Convergència Democràtica de Catalunya, va sortir escalfat del Parlament de Catalunya i se’n va anar cap a la ràdio, a RAC 1 concretament. “ M’he posat un punt de mal humor al constatar una vegada més com el president del meu país destrossa la nostra llengua, […] perquè és que ni llegint pot tenir una mínima dicció i pronunciació correcta i crec que això és un dels temes lamentables”. Aquestes declaracions han desfermat un allau d’opinions des de tots els bàndols, tots i cadascú intentant atraure un màxim de consens i suport. Sembla prou clar que, amb estadístiques d’estar per casa, els partidaris de recolzar el president pel seu esforç quotidià d’aprenentatge han estat majoria.

 Sembla també prou clar que l’espectre polític ha vist una oportunitat magnífica per carregar contra la ‘dreta intolerant’ representada per Convergència. No podem explicar d’altra manera com Carme Figueres i Joan Ferran, diputats del PSC, poden passar de les paraules de Puig a acusar directament de ‘xenofòbia’ Oriol Pujol i a comparar el Secretari General Adjunt de CDC amb Sabino de Arana ( racista sense pal•liatius en una època on el racisme no es condemnava amb la intensitat amb la que es fa avui). El pèndol històric continua oscil•lant: les que un jorn varen ser paraules doloroses plenes de contingut –i continuen sent-ho en algunes zones del planeta- s’aigualeixen dia rere dia en boca de frivolitzadors de professió. I els antics comunistes ara demanen respecte pels símbols: Jordi Guillot diu a TV3 que cal respectar el president, independentment de que s’ho mereixi o no, només perquè és el president, com es feia amb els reis: una manca de capacitat analítica que preocupa. Sorprèn també , en primera instància, que Esquerra Republicana de Catalunya consideri que el nivell del català del President, que viu a Catalunya des de 1971, sigui digne de lloança pel seu esforç i bona voluntat, i comenci a barrejar les coses dient que insultar Montilla és insultar milions de Catalans que parlen la llengua pròpia del principat igual o pitjor que ell. Nosaltres pensem més aviat que viure en Democràcia no vol dir que el president s’hagi d’assemblar a la majoria de la població, fins i tot en les seves limitacions: hauria de ser més aviat un exemple i un punt de referència per a millorar. I malauradament, coneixem molta gent del carrer que, sense cap mena de responsabilitat pública i en molts menys anys que Montilla, ha sabut arribar molt més lluny ( Algú encara dubta que si el PSC hagués presentat qualsevol altre candidat aquest no seria ara President ?). Però potser ERC te raó: el més important no és dir el que es pensa, si no aconseguir un cert objectiu, encara que sigui empassant-se molts gripaus (com diuen a Itàlia). I que cal començar a reconèixer que les coses, pels catalanistes, estan en realitat molt malament i no podem esperar molt més que un Montilla al que cal convèncer , a poc a poc. I per això Puig no hauria d’haver fet servir mai la paraula “destrossar”. De tot això en sabia molt el president Pujol, tot i que gairebé mai va travessar certs límits i sovint preferia callar en comptes de dir determinades bajanades populistes .

I de fet, el més important que ha tornat a demostrar aquest debat, a meu parer, és que la democràcia, tot i sent en principi el més just dels sistemes, posseeix també en la seva actual essència algunes diabòliques conseqüències. Una de les més lacerants i terribles, com fins i tot admet un socialista de pedra picada com Eric Hobsbawm, és que genera un grau d’hipocresia en el debat públic que no te’ límits. Ja varem lloar Barack Obama per posar a la seva agenda l’activisme contra la manipulació constant amb la que l’home polític d’avui actua gairebé per instint. I si una immensa majoria actua d’aquesta manera, és certament perquè molts dels actors de l’escena representativa (moltíssims) han arribat a conclusions personals que els animen a comportar-se amb manca de franquesa i coratge. En aquest joc sovint inquietant en que s’ha tornat la política moderna, es lamenta amargament Hobsbawm com a historiador –i per tant rastrejador de veritats antigues i recents-, el debat ver i profund, paradoxalment, es tanca de portes en dins en salons reduïts on el to i els mots dels protagonistes canvien d’una manera que despertaria feredat en una població més conscient, més vigilant i preparada. Crec que pocs dubten que l’origen del comportament és la manca de respecte que en el fons molts partits tenen envers de la població: potser inconscientment, potser fins i tot de bona fe , però el servei al país i a les seves possibilitats és ben minso. I és que la democràcia es caracteritza sobretot per revelar la natura humana en la seva vessant col•lectiva, en tota la seva cruesa, amb el seus albiraments però també amb les seves màscares, algunes d’evidents, rialleres i innocents, d’altres de perverses en la seva multiplicació i difracció de la realitat en estrats que la tornen irreconeixible. Nosaltres només coneixem un remei, indefinit, complex, parcial, relatiu, però remei combatiu i de resistència al cap i a la fi: un major grau d’educació i preparació personal i col•lectiu, per a si mateix i per als altres. Això passa , inevitablement, per augmentar el grau d’exigència de la societat, considerada com a entitat amb voluntat i ambició. Començant per l’exemple dels qui la volen representar.

Flandes i Catalunya: dos conceptes diferents de l’exigència i del respecte

Abril 20, 2008

 

Darrerament aquí a Bèlgica ha revifat la polèmica que es va crear fa poc més d’un any quan el Govern regional Flamenc va modificar el codi legal per l’accés a l’habitatge de protecció social (“Wooncode”) i que ha entrat en vigor a partir de l’1 de gener de l’any 2008. La causa, un recent comunicat del CERD, THE COMMITTEE ON ELIMINATION OF RACIAL DISCRIMINATION (organisme que depèn de Nacions Unides), on s’expressen preocupacions (“concerns”) per la manera en que l’accés a l’habitatge esta’ regulat a la regió flamenca. Reprodueixo en Català un extracte del text legal a l’origen de la polèmica :

§3. El llogater d’un habitatge de protecció social haurà de satisfer les següents obligacions ( entre d’altres ):
Per a que un llogater pugui prendre possessió d’un habitatge social no situat a l’interior o perifèria de la regió de frontera lingüística mencionada al dret coordinat del 18 de juliol de 1966 sobre l’ús lingüístic en afers administratius, aquest haurà de demostrar la seva disponibilitat a aprendre la llengua neerlandesa. S’entén per aprenentatge de la llengua neerlandesa l’assoliment d’un nivell igual o equivalent a l’A.1 del Marc europeu comú de referència per a les llengües. El govern flamenc és responsable de determinar l’assoliment de l’esmentat nivell. Aquells que ja estiguin en condicions de demostrar un nivell suficient, resten exempts de complir les condicions especificades. El govern flamenc també és responsable d’identificar aquelles persones que restin exemptes de l’obligació especificada. En qualsevol cas, totes aquelles persones que puguin aportar justificant mèdic atestant malaltia mental o física que impossibilités l’assoliment de l’esmentat nivell A.1, resten exemptes de l’aplicació de la mencionada obligació.

Afegim la definició de nivell A.1 per completar el quadre: Nivell A1 (nivell inicial, de set): pot comunicar-se a nivell elemental per satisfer les seves necessitats amb fórmules fixes; pot mantenir una conversa senzilla sobre temes personals si l’interlocutor l’ajuda. Cal assenyalar, també, que el govern flamenc s’ocupa de les despeses d’aprenentatge de la llengua en el cas que aquest sigui necessari.

L’arrel de la polèmica rau, és clar, en l’enemistat i incomprensió entre comunitats lingüístiques. La mesura, amb ulls francòfons, es veu com a extrema, inacceptable, discriminatòria (i en blocs i diaris i converses sovint apareix l’adjectiu de moda a l’Europa de la segona meitat del segle XX, ‘racista’, una altra paraula banalitzada per l’ús indiscriminat que se’n fa ). A Flandes es veu com a necessària per garantir la cohesió social i per donar les mateixes oportunitats de futur als immigrants, en molts casos beneficiaris d’aquesta mena d’ajut social. Bèlgica no hauria de ser cap model de convivència social: és mes aviat un fracàs, de com dues comunitats històriques d’ètnia diferenciada (germànica la flamenca, celto-llatina la valona, però en profunda i antiga convivència amb germanofons, com demostra el terme való ‘gat’ per referir-se a una cabra), obligades a compartir estat per raons històriques allunyades de qualsevol raonament democràtic, han anat construint o mantenint, en més de 175 anys, dia rere dia, un país on el compromís es cada cop més complex, fruit d’haver crescut en la difidència continuada els uns -flamencs-, i en la manca de respecte vertader els altres -valons però sobretot brussel•lesos -. Dos blocs indissolubles, tant, que l’antic primer ministre Guy Verhofstadt, fart d’equilibrismes legals per no ofendre ningú, ha marxat de viatge per Europa a la recerca de solucions al que ell anomena ‘retrocés cap a l’estat-nació ‘: la incapacitat dels pobles de viure conjuntament, de cohabitar en el respecte en una mateixa ciutat, en una mateixa contrada. Cohabitació que no ha de ser només possible en l’acceptació de la supremacia cultural d’un dels bàndols: cohabitació vertadera és quan la cultura potent o majoritària també s’adapta i compren, sense ignorar-les i en proporció significativa, les necessitats de la o les cultures veïnes. Cohabitació és abans esforç i rebuig de la sola conveniència o inèrcia, i enriquiment desprès. Això és, civilització.
Verhofstadt somnia amb la Ruse de Canetti com a model d’Europa: cruïlla de cultures, pulsions i fluxos, món de llengües diverses i ecos de totes les contrades i religions, que segurament avui idealitzem, però que sens dubte devia ser més vibrant, guspirejant i intens que la Bèlgica odierna de compartiments estancs. Però ja sabem que la diversitat no és condició necessària per a la riquesa material: només cal mirar cap a els Estats Units o Austràlia, estats que van esborrar en un segle i escaig mil•lennis d’evolució cultural, que van posar el rellotge històric a zero com si no res , i que encara avui són homogeneïtzadors però pròspers econòmicament i brillants impulsors de cultura de laboratori i d’universitat, la més avançada i sofisticada. Però, almenys des d’aquestes pàgines, no és només aquesta la riquesa que volem per Europa i el món.

El conflicte lingüístic a Bèlgica és un element central del subconscient en la vida quotidiana del país, però només a la zona fronterera entre comunitats, precisament la regió als voltants de la capital, Brussel•les. I ho és nomes a la zona fronterera perquè a la resta del país (on el bilingüisme franco-neerlandès és patrimoni només de persones amb un alt nivell educatiu), la vida es desenvolupa d’esquenes a l’altra cultura. A Anvers la llengua francesa, fa 80 anys llengua preferida per les classes benestants i importants sectors de la població, avui és més un record que una presència. El mateix podem dir de Gant. De fet, molts flamencs saben comunicar-se en francès, i tot i que no és senzill trobar estadístiques, és evident que hi ha un percentatge de flamencs capaços d’expressar-se en la llengua de l’altra comunitat molt més alt que no pas a la inversa (i això és un fet i no una opinió). Els flamencs són encara veritablement bilingues, però en anglès. ( De fet, comença a desenvolupar-se un curiós efecte de convivència monolingüe en algunes ciutats universitàries: a Leuven, els estudiants amb beca Erasmus o de doctorat, tot i que molt interessats en la idea d’Europa i el multiculturalisme, ni se’ls passa pel cap d’aprendre Neerlandès: per això a les botigues i als bars l’anglès va guanyant terreny). A Valonia, en canvi, nomes un 15% de la població és bilingüe, i d’aquest percentatge hauríem d’excloure aquells que són bilingues perquè parlen anglès, la segona llengua més estudiada a la regió. Aquestes diferències nomes s’expliquen amb l’existència d’una educació escindida: els flamencs, en un darrer estudi sobre la qualitat de l’Educacio’ als estats d’Europa ( PISA ), van quedar en el lloc cinquè, mentre els Valons van arribar trenta-tresens. Una vergonya, creiem, pels responsables polítics de la comunitat francòfona, donat que els percentatges d’immigració són semblants a les dues regions principals del país. És com dir que a un immigrant, o a un ciutadà, li convé molt més anar a parar a Flandes si vol tenir un futur professional competitiu : i creiem sincerament, que, a nivell global i comptant amb les sempiternes excepcions, és evident que és així (l’efecte és tant accentuat, que les diferències es fan molt evidents a nivell de representants politics també). Una de les raons, a nostre parer, és que a Flandes hi ha una cultura de l’exigència molt més desenvolupada que a la que alguns anomenen ‘frontera septentrional de l’Europa meridional’: fet que comença a acceptar-se lentament, però que ha perjudicat la convivència (o millor dit, no- convivència ) durant molts anys i potser de manera irreparable. Fet que també justifica l’habilitat dels flamencs per haver creat una de les economies mes robustes dels darrers anys a Europa. Tot i que l’economia d’un estat o regió és una qüestió complexa per definició (hi poden haver aspectes positius amagats per d’altres de negatius que acaben agafant preponderància, mitjanes que oculten veritats soterrades), creiem que aquets concepte, el d’exigència, és cabdal per a garantir la competitivitat d’un país: el problema és que sovint ésser exigent vol dir sacrificar algunes alegries quotidianes o immediates per construir un futur mes sòlid, vol dir no posposar sistemàticament els problemes que es perceben com a secundaris, vol dir no fer demagògia, vol dir educar i no dir sempre el que es percep com a més digestible.

Ésser exigent de veritat vol dir combinar voluntat i capacitat de ser-ho: imagineu-vos si en economia computéssim la demanda nomes en termes de voluntat! Afortunadament, moltes de les coses d’aquest món pesen i això permet comparar-les entre elles. I creiem que això permet dir , amb les dades a la ma’, que a Catalunya s’està perdent una oportunitat magnífica de fer un país on l’excel•lència esdevingui un objectiu comú. Hi ha moltes diferències entre Catalunya i Flandes, i en molts, molts aspectes no són comparables; i en alguns, fins i tot, Catalunya esta’ millor posicionada que Flandes: a Flandes –on el vot es obligatori- hi ha una perillosa radicalització del populisme radical de dretes -20-25% dels vots-, tot i que ha restat sempre aïllat a l’hora de formar govern pels partits de tradició democràtica. També, a Flandes comença a observar-se, en algunes viles especialment, una congelació de la història, una sensació de punt culminant difícil de copsar amb indicadors econòmics ( només l’envelliment de la població i el cost de les pensions ho confirmen): una burgesia culta de costums tranquils i ordenats que acostuma a generar rebuig en el visitant meridional, com una mena de Suïssa sense l’atractiu natural de la confederació. També, el fet d’haver perdut, en gran part, Brussel•les com a centre de referència- tot i que molts dels millors centres culturals i d’esbarjo de la capital estan en mans flamenques, la vida a la capital genera rebuig i fins i tot inseguretat en un sector important de la població del nord – també fa Flandes menys atractiva i dinàmica, menys diversa: creiem que a llarg termini escindir-se de Brussel•les , tot i que econòmicament viable, restaria interès i impuls a la regió. Però si a Catalunya tinguéssim un país fort i robust, marcant el ritme europeu, i no només la voluntat malenconiosa d’aquesta realitat per part d’alguns (molt minoritaris, sobretot entre l’establishment), encara podríem dir que haver escollit un president mediocre -o almenys amb aparença mediocre- no hauria de ser signe de preocupació: però si’, a Valonia també els politics van prometre durant anys que tot anava be’, que ho tenien tot sota control, i mentre, les diferencies amb Flandes anaven augmentant, i res, sempre trobaven una justificació. A l’aeroport internacional de Brussel•les, a Zaventem, a territori flamenc, que dóna feina de manera directa a més de 20.000 persones, només per fer de cambrer un ha de saber respondre en tres llengües ( i miracle, hi ha moltíssim cambrers immigrants!). És una llàstima que, estant a 10 Km del centre de Brussel•les, només hi hagi un 8% de treballadors de l’Aeroport residents a la capital (90% francòfona), on hi ha una mitjana de 20% d’atur (40% als barris de Sint-Joost i Molenbeek). El govern de la regió de Brussel•les no ha sabut educar-ne més per anar a treballar allà. Al Prat del Llobregat, l’opinió publica catalana percebria com un crim racista que la població monolingüe castellana o els immigrants dels voltants de l’aeroport es veiessin perjudicats per mesures restrictives com aquesta (de fet, crec que l’Aeroport de Barcelona és un dels indrets on els passatgers catalanoparlants estan més discriminats en absolut). Ja se’ que és només un detall, que el món és més complex que la llengua que s’ha de parlar a l’aeroport, però a mi em sembla una dada molt indicativa de qui creu més en la immigració i en el futur: si fos immigrant , crec que estaria d’acord en acceptar condicions més exigents d’adaptació però amb la seguretat de que l’educació, atenció i formació que se m’ofereixen em permetin ser competitiu de veritat.

Funció dels líders democràtics

Octubre 4, 2007

Mentre els politics catalans s’afanyen i fan cua per celebrar la remodelació de la façana del diari de l’oprobi, el país agafa tendències històricament significatives, sense que se’n faci un debat públic amb voluntat crítica i amb capacitat de saber exercir pressió sobre qui calgui per reaccionar.

1.El govern de la Generalitat pretén que festegem com a triomf la defensa aparentment meritosa d’Antoni Castells del pacte Mas-Zapatero per assignar inversions en infraestructures al Principat equivalents a la contribució catalana al PIB de l’Estat Espanyol durant set anys. Quan un celebra la defensa del que en el passat ja va ésser una concessió i capitulació majúscula, això és que recula i no se n’adona. Si llegiu be la disposició addicional tercera

DISPOSICIÓ ADDICIONAL TERCERA. INVERSIONS EN INFRAESTRUCTURES

La inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l’alliberament de peatges o la construcció d’autovies alternatives.
A aquest fi, s’ha de constituir una comissió integrada per les administracions estatal, autonòmica i local.

Us adonareu que es diu “exclòs el Fons de compensació interterritorial”. Jo no he sentit cap explicació d’aquesta precisió, des dels dies pre-estatutaris, quan alguns economistes (Tremosa, Palizue, Casasnovas) van advertir del perill de la mateixa. És greu que a cap diari que hagi llegit se n’hagi parlat a fons. Castells no n’ha dit res, pel que he sentit. Encara que un s’informi, com he fet, de que és el fons de compensació territorial, jo continuo sense entendre com s’ha d’interpretar( s’ha de sumar o de restar? Govern i Gobierno continuen discutint-ne). Aquesta clàusula importantíssima, és potser la pitjor redactada de tot l’Estatut, perquè tampoc especifica que s’ha d’incloure dintre del concepte d’infraestructures. No en podem estar satisfets. Quantes energies malmenades per rectificar les presses d’aprovació. N’hi haurà prou amb 7 anys, en el millor dels casos, per corregir aquest quadre?

2. D’aquí dos mesos haurem de celebrar el regal de Nadal del president Zapatero amb el virrei Montilla d’acompanyant, l’arribada del TGV a Barcelona (encara sense sortida cap a Europa, fins el 2012, fet que ha merescut les reprovacions de la Comissió Europea). Un reforçament del cosmopolitisme de Pont Aeri. Bones noticies per l’economia catalana, en teoria. Però només d’aquella que es veu incapaç de mirar mes enllà de la realitat quotidiana dels darrers 3 segles, incapaç d’imaginar un futur diferent, incapaç d’exercir capacitat de propulsió. L’Estat Espanyol superarà França com a país del món amb més kilòmetres de TGV l’any 2010 (amb gairebé 2 230 kilòmetres de xarxa, 200 mes que el Japó i 400 més que França ). El PSOE de Zapatero ha ideat i executat una xarxa potent de TGV que farà que a Espanya les distàncies s’escurcin. I que l’ofegament quotidià de les diferencies es faci més imparable encara. Com a societat hauríem de ser ja prou adults per saber diferenciar entre economia i estratègia de la voluntat: és clar que una xarxa així pot beneficiar l’economia catalana, però hagués estat molt millor haver tingut accés des de fa anys a la potent i equilibrada xarxa francesa, perquè hauria diversificat i ampliat la nostra economia. Això també hauria pogut engrescar el país, obrint-lo a Europa de veritat i no només amb eslògans bucòlics finançats per la comissió del Berlaymont. Com no decidim, això és el que ens mereixem. El veritable salt de qualitat serà per totes aquestes ciutats de províncies castellanes que es veuran catapultades a una economia global- a curt termini- a la que Barcelona hauria pogut accedir des de fa 15 anys almenys. No es tracta de queixar-se sempre, es tracta de reivindicar que algun dia caldrà que concentrem els nostres esforços en forçar e imposar la iniciativa, en comptes d’acceptar les agendes i els calendaris dels altres. No vull aquí analitzar en detall la estratègia de l’Estat Espanyol,que en aquest cas pot ésser molt eficaç i productiva -cultural i econòmicament-, encara que arriscadíssima, perquè dedica totes les inversions a la xarxa de grans prestacions, oblidant -o no prioritzant-la ordinària que porta uns quants mesos fent estralls a Catalunya. És sorprenent que un govern suposadament socialista hagi pres aquesta decisió: el TGV no esta precisament a l’abast de tothom. Pot dinamitzar i electritzar l’economia, però’ d’on sortiran els diners per mantenir i millorar la xarxa tradicional? Per anar de Lleo’ a Barcelona(784 Km), calen 13 hores (60Km/h de mitjana). Moltes línees rurals no van mes enllà dels 40Km/h de mitjana. La solidesa i fiabilitat de la xarxa tradicional francesa és incomparablement més elevada. Per no parlar del fet que tant japonesos com francesos , dissenyant la xarxa i els vehicles, han desenvolupat i aplicat les seves pròpies tecnologies: un fet del que sí se’n pot estar veritablement orgullós. Perquè, doncs, a Catalunya ens han de fer por aquestes estratègies homogeneïtzadores de l’Estat? Doncs perquè no tenim prou eines per a decidir e impulsar el nostre propi horitzó, els nostres propis límits.

3. L’organització futura de l’aeroport de Barcelona. Un altre tema clau per esbrinar la salut actual i sobretot futura del país, per intuir-ne els batecs i les aspiracions, és analitzar l’organització de l’aeroport principal. AENA, una altra companya estatal amb una tasca gairebé única a Europa i al món desenvolupat, acaba de fer publiques les adjudicacions de la T-Sud de l’Aeroprot del Prat. Atès que és un tema d’una gran complexitat i en el que cal saber-ne per emetre comentaris permeants, em limitaré a comentar algunes dades que em preocupen. La primera cosa que s’hauria de remarcar és que amb aquesta decisió, el projecte de fer del Prat un aeroport transoceànic ha quedat fet miques, almenys pel moment. Iberia te’ Barajas com a hub pels seus vols internacionals. Això no és criticable, és una realitat i no hi ha axiomes prou sòlids per refutar-la. Ara, és evident que si Iberia es fa amb el control de la T-Sud (única terminal a la que el TGV s’aturarà), fer orbitar El Prat per les connexions amb el món al voltant de Barajas – on te’ monopoli de facto a la T4 i vols intercontinentals a dojo- serà prou senzill per la antiga companya estatal. Sky team -que te el seu Hub a Paris- era la única companya aspirant que oferia vols intercontinentals. Hauria estat un inici, recordem que les revolucions comencem amb petites e imperceptibles manifestacions, privades i desprès publiques. No ha estat premiada. El problema és que els nostres politics es preocupen solament de les queixes immediates i no tenen estratègia. Deia Montilla el dia bans de l’adjudicació:”Si no n’hi ha -de propostes de vols intercontinentals-, no ens les podem inventar”. Hauria pogut dir: fins ara no hem sabut crear una societat, una cultura, una economia i unes infraestructures prou fortes com per fer la nostra oferta prou interessant pel món que ens envolta. Fa mal veure com no provoca rebuig la manca de voluntat per deixar d’ésser dependents de les decisions dels altres. El problema -gravíssim- és que aquesta nova decisió no ajuda a construir un futur d’ambició i determinació per Catalunya, ans el contrari. De fet, fins i tot els empresaris -de forma unànime- han destacat en positiu el caràcter provisional de la decisió. Com titulava El Punt-espero que un dels grans diaris de futur de Catalunya-:Quan el millor d’una decisió és que es pot canviar.
Però aquests arranjaments conservadors mereixen els aplaudiments de El Periodico:
La tercera aliança en discòrdia, Sky Team, tindrà el seu lloc a la terminal nordDes d’algunes posicions, que ahir ja només defensaven CiU i ERC, es pretenia reduir el paper d’Iberia perquè el Prat no tingués un paper secundari en relació amb Barajas. Però aquest plantejament no sembla gaire rigorós. L’aeroport de Barcelona no es pot girar d’esquena a una companyia com Iberia, encara que ha de desenvolupar la seva estratègia de futur amb diverses aliances. Com ja va assenyalar ahir el conseller Joaquim Nadal, amb aquesta decisió l’aeroport del Prat guanya en competitivitat respecte d’altres aeròdroms europeus.Serà una manera de millorar el servei i de fer baixar els preus quan els Barcelona- Madrid-Barcelona pateixin la competència directa de l’AVE
És notori que El Periodico no és precisament el diari amb un sentit de l’exigència més elevat, i amb un esperit crític mes afinat, però aquesta editorial llinda amb el nivell de redacció d’escola primària. També és sabut que El Periodico esta en contra del nacionalistes catalans, als que considera com “els altres”, com van demostrar amb un titular desprès de les eleccions a la Presidència de la Generalitat del 2003, que deia:”Guanyen els nacionalistes”, que és un eufemisme evident per dir:”No hem guanyat”. Però el problema va molt mes enllà d’això. El que fa mal als ulls d’aquesta editorial infantil és que les opinions o no es raonen, o les alegries provenen de corroborar que el lligam amb Madrid es reforça. No en tenen prou amb l’AVE, necessiten que el pont aeri sigui més eficient. Un s’acaba preguntant si no fora millor que se n’anessin a viure directament a Madrid. El que fa mal és veure que l’ambició per Catalunya no hi te cabuda, a la editorial de El Periodico. El Prat “no es pot girar d’esquena a una companyia com Iberia”.Pregunta: Perquè? (No es raona) Perquè no titulem “El Prat es gira d’esquena a Sky team”? Com raona el germà del director de El Periodico que “l’aeroport del Prat guanya en competitivitat respecte d’altres aeròdroms”? Deixar-la a la vella terminal és ‘girar-se d’esquena’? Quina és “l’estratègia de futur” esmentada que suposadament ens ha de fer créixer? Nomes actuem en funció de l’avui i no imaginem cap futur? Era la connexió amb Madrid la prioritat d’aquesta adjudicació? Quina idea del creixement de Barcelona tenim? Queda clar amb aquest article que El Periodico és un diari que nomes te la realitat espanyola com a marc de referència. Em preocupa perquè el llegeix molta gent, i amb una lectura succinta d’aquesta editorial s’emportaran una impressió que ajudarà a crear mentalitats colonitzades i amb imaginari de mires curtes.

En aquest món es pot ser moderat, però llavors cal tenir una estratègia. Des de Richelieu, que amb la seva estratègia revolucionaria va forçar la descomposició del Sacre Imperi Romanogermànic i la fi del somni universalista, els governs nacionals han tingut com a funció última i primordial la defensa de la Raison d’Etat. Richelieu, cardenal catòlic i francès, hauria d’haver donat suport a Ferran II –un idealista- en la seva creuada contrareformista, però va intuir que l’establiment, altre cop, d’un bloc potent i grandiós al bell mig d’Europa, per molt que de fe catòlica, era la pitjor de les opcions per França. Va convèncer, llavors, Lluís XIII d’entrar a la guerra dels 30 anys al costat dels prínceps protestants. Ho va fer desprès de 17 anys de conflicte. Segurament la posició de privilegi de la que gaudeix França avui deu més a aquesta maniobra que fins i tot a Napoleó. Però el Cardenal no va deixar mai de dir que, com França era l’estat més catòlic d’Europa, defensar França era defensar el catolicisme. Diu Kissinger de Bismarck-un altre revolucionari conservador- en el seu magnífic Diplomacy: “What is a revolutionary?[…] For revolutionaries almost always start from a position of inferior strength. They prevail because the established order is unable to grasp its own vulnerability.This is especially true when the revolutionary challenge emerges not with a march to the Bastille but in conservative garb. Few institutions have defenses against those who evoke expectation that they will preserve them”. La història recent d’Europa esta marcada pels triomfs- parcials o definitius- d’aquells que van deixar de banda l’idealisme preferint ésser jutjats per com van reeixir en la defensa dels interessos nacionals. Potser l’exemple modern amb el que ens hauríem de quedar és el de Franklin Delano Roosevelt: President d’uns Estats Units radicalment aïllacionistes just quan l’ombra de la guerra atrapava Europa per segon cop en el segle XX, va saber, amb una moderació perfecta, amb una estratègia de fons, de pressió continuada i quotidiana, de ritme absolut amb els aconteixements, capgirar la situació i convèncer el seu poble de baixar a l’arena europea, un fet inimaginable just alguns anys abans. Havia intuït que el preu de quedar-se fora del conflicte, tan moral com material, seria massa elevat. El líder en democràcia no ha d’estar pendent només de les crisis continuades, de les enquestes d’opinió i de la correcta organització de la burocràcia: ha de tenir sempre un horitzó que vagi mes enllà del que tothom veu com a realitat, del que els ciutadans no tenen ni prou interès ni prou coneixements per comprendre. En aquest sentit, Roosevelt va ser una lliçó de com, en democràcia, les estratègies han d’ésser necessariament moderades: però han de ser això, estratègies, per algun dia reeixir en l’escomesa.