Archive for the ‘Fulguracions’ category

Shoah

Desembre 21, 2008

 

shoah_21

 

 

Deixeu-me cloure l’any amb una recomanació. Es tracta de Shoah, de Claude Lanzmann, un extraordinari documental de 1985 a la recerca de les intensitats de l’ Holocaust jueu que fa empal·lidir qualsevol altra obra fílmica que hagi cercat de reproduir o explicar aquest fets. No s’hi mostra ni una sola imatge enregistrada dels anys de la guerra. Aquí rau el principal mèrit artístic del film : que explica, narra i construeix consciència a força d’insinuacions i intuïcions, que neixen bàsicament d’entrevistes amb testimonis oculars de la massacra, sense música, sense intensificadors artificials . I tampoc tots els testimonis no són oculars: molts hi van veure només una part, la descripció s’atura passada la barrera, el turo’ de separació dels camps, l’entrada al tren o a la cambra d’extermini. La llista de moments artística i humanament memorables seria ben llarga i curulla: el retorn de l’únic supervivent jueu d’un poblat  polonès acaba amb insults dels catòlics contra els hebreus per haver matat a Jesucrist, a l’hora que la càmera fixa progressivament l’esguard pacífic del pobre Simon, tot engolint el dolor lentament . O la lectura dels informes tècnics sobre preparació i enllestiment de camions de gas per a la primera fase de l’extermini, amb el rerefons de la regió industrial per antonomàsia d’Alemanya, el Ruehr. El soroll dels camions i cotxes que circulen al capvespre acompanya la descripció minuciosa del comportament de la mercaderia i les peces, que eren els homes que  ja hi havien mort, amb suggeriments i solucions per a la millora de l’eficiència ( “el tancament de les portes i la manifestació de la foscor genera un desplaçament instintiu del centre de gravetat de la mercaderia, fet que provoca una sobrecàrrega de l’eix posterior i el possible bolcament del camió en les corbes tancades”). O el document únic de la narració dels moments previs a l’execució massiva en una cambra de gas, amb un ex-empleat txec-jueu que esclata en plors continguts desprès de recordar com, conscients ja d’haver estat enganyats, els seus connacionals es van posar  a cantar d’instint l’himne nacional txec abans de morir: un cor a la cambra de la mort. O la descripció ocular del gueto de Varsòvia, amb el rostre i els ulls d’un antic membre del govern polonès a l’exili suggerint un infern humà sense precedents, sense paraules per copsar-lo. D’estructura multilingüe i plurinacional, amb traductors in situ i testimonis de tots els bàndols, se’n dedueix un ventall de reaccions humanes riquíssim, durador, amarant, inoblidable. I el més esfereïdor de tot: que la condemna oficial de l’horror sembla haver estat assumida només superficialment. Un cop comença a gratar-se la superfície, comencen a sorgir els dubtes, les justificacions parcials i el fet , fins i tot, que a alguns habitants els hi va més o menys arranjar la desaparició de totes aquelles persones, encara que sigui només per aquelles dones que es queixaven de que els joves polonesos se sentien molt més atrets per les belles jueves perfumades i riques que per les camperoles poloneses de mans gastades i brutes.

Anuncis

Resistència (IV) : Audere

Setembre 23, 2008

Non quia difficilia sunt, non audemus; sed quid non audemus, difficilia sunt.
( Seneca, Epistulae Morales 104.26)

No és perquè les coses són difícils, que no gosem; sinó més aviat, perquè no gosem, les coses esdevenen difícils.

Tot esperant les tempestes

Abril 13, 2008

Emocionada descripció de la democràcia i dels que la fan possible a Machiavel en Démocratie: Mécanique du pouvoir, d’Edouard Balladur. L’autor classifica els polítics en tres categories fonamentals, tres bàndols als que cadascú decideix de pertànyer:

1)      Els demagogs, o aquells que s’identifiquen en cada moment amb el que perceben com corrent majoritari a la societat i s’hi adapten entusiàsticament, sense esforç, sense forçaments, sense ideals. Estan convençuts que la majoria del poble vol gent com ells.

2)      Els moderats o pactistes. Persones que tenen i sobretot tenien ideals i il·lusions però que intueixen que per arribar al poder cal renunciar-hi amb freqüència. Segons Balladur, aquest és el grup que pateix més, doncs els homes i dones que hi fan part necessiten donar-se l’aparença d’una personalitat que no és la seva vertadera, fins al punt de poder arribar a perdre el respecte per ells mateixos. La compensació a aquestes misèries pot arribar, un dia, en forma de capacitat de decisió: el poder conquerit.

3)      Els radicals, entesos com a grup que, a diferència de la resta, no esta’ obsessionat amb la idea de Plaure, o que la percep com a secundària. Deixo a l’autor descriure’ls amb aquestes magnífiques paraules:

 

Quelques-uns, fort rares, prennent un autre chemin. Ils en sont convaincus, la démocratie repose sur la vertu, sur la vérité, sur le courage .Ils répugnent aux concessions au gout du jour, ils veulent entrainer, exalter ; ils ne cherchent pas à plaire. A leurs yeux, les succès ne doit pas s’acheter en renonçant a ce a quoi on croit. Ils sont sincères, perce que ils sont orgueilleux. Les jours ordinaires leur offrent peux de chances pour atteindre leur but ; au fond de leur cœur, ils espèrent les tempêtes. C’est grâce à eux que la démocratie garde toute sa valeur, que l’Histoire prend son sens.”

Determination of the heroes

Març 30, 2008

null

“Reckoning himself the spokesman of truth, Le Duc Tho acted as if he had nothing to do with our manner of leading negotiations: making concessions was immoral to him, except for when an overriding reason of supreme order intervened; and on the other hand he was more than ready to wait indefinitely for us to give in. He was determined to find a privileged spot in the epic pantheon of Vietnamese wars […] And in fact, there is no doubt that Le Duc Tho had the makings of a hero: but the thing we realized only too late –and that, in the United States, many never came to realize- is that heroes are such only thanks to a monomaniacal determination. Rarely are they pleasant persons: their rigidity is a close relative of fanaticism, and skills that characterize them are certainly not those needed for peace negotiations.”

Henry Kissinger on Le Duc Tho (White House Years,1979), the Vietnamese revolutionary who fought French colonial occupation in Vietnam for 24 years, spending 11 of them in prison and that later in 1956 masterminded, among others, the communist insurgency against the government of Southern Vietnam. They stroke a deal aimed at ending American official involvement in the Vietnam war (1965-1973) after 3 years of secret talks with the Paris Peace Accords in 1973. Both were awarded the Nobel Peace Price for such agreement: Le Duc Tho refused it arguing that “there is not yet peace in my land”, Kissinger kindly declined collecting the award and sent the U.S. ambassador to Norway instead.

North Vietnam (taking advantage of USA withdrawal and incurring in continuous violation of the cease-fire agreements) went on figthing till claiming victory against South Vietnam in 1975.

Resistenza (III): Il Canto di Ulisse

Març 7, 2008

null

 

La democrazia del secolo XX ha svuotato di significato , banalizzandola, una delle parole piu’ nobili della storia dell’uomo : la liberta’. Una parola che andrebbe pronunciata pochissime volte, per rispetto. Con un’eccezione: quando si vive sotto occupazione militare o controllo politico.

 

Nel corso della storia, ciclicamente, in tanti ne hanno corrotto e logorato il significato profondo, primigenio, vissuto, sofferto. Contro tanta demagogia, ricordiamo alcuni tra i versi piu’ belli e veri della Comedia di Dante. Alle porte del Purgatorio incontriamo Catone che, per natura poco portato al compromesso, volle difendere la Repubblica contro il suo grande aggressore : Giulio Cesare. Sapendo dell’arrivo imminente del conquistatore della Gallia, e rifugiandosi nelle Province ad Utica, osserva come i suoi abitanti, all’inizio pronti a difenderla fino all’ultimo, cominciano a perdersi d’animo a poco a poco, e a proporre la resa a Cesare; ma l’Uticense, unico suicida sfuggito all’Inferno, si toglie la vita senza venire a patti. Eccone, umile e solenne, la sintesi in bocca di Virgilio, parlando del pellegrino Dante a Catone :

 

Or ti piaccia gradir la sua venuta:
libertà va cercando, ch’è sì cara,
come sa chi per lei vita rifiuta.
Tu ’l sai, ché non ti fu per lei amara
in Utica la morte

 

Et plagui ara grair la seva arribada :
Llibertat va cercant, que és tan preuada,
com be’ sap qui per ella rebutja la vida
Tu ho saps be’,que per ella
No et va ser amarga a Utica la mort

 

Ma la liberta’ si nasconde anche e soprattutto nella qualita’ della volonta’. Lo capi’ Ulisse, in cui Dante scolpisce i confini inafferrabili della lotta per sovrastare i poteri e i destini che si intuiscono prescritti da un’onnipotenza che ci sfugge, ma anche da maggioranze figlie dell’inerzia.


Il suo viaggio finale comincia con l’esortazione ad una vita in cui si voglia « divenir del mondo esperto e de li vizi umani e del valore »

 

“O frati”, dissi, “che per cento milia
perigli siete giunti a l’occidente,
a questa tanto picciola vigilia

 

d’i nostri sensi ch’è del rimanente
non vogliate negar l’esperïenza,
di retro al sol, del mondo sanza gente

 

Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e canoscenza»

 

E conclude con Dante segretamente ammirando l’uomo che ha osato sfidare il potere alla difesa del quale il poeta ha dedicato la sua opera:

 

quando n’apparve una montagna, bruna
per la distanza, e parvemi alta tanto
quanto veduta non avëa alcuna.

 

Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;
ché de la nova terra un turbo nacque
e percosse del legno il primo canto.

 

Tre volte il fé girar con tutte l’acque;
a la quarta levar la poppa in suso
e la prora ire in giù, com’ altrui piacque,
infin che ‘l mar fu sovra noi richiuso ».

 

Versos tan importants, tan memorables, que fins i tot en el món mecanitzat i sense horitzó d’Auschwitz/Birkenau, qui els coneixia, no els va oblidar: com Primo Levi quan, transportant olles gegants de cinquanta quilos curulles de sopa aigualida amb el seu company de desgràcia Jean, intentava traduir-li a la desesperada els versos del cant XXVI: “Ho bisogno che tu capisca, ho bisogno che tu capisca…”

 

Resistència (II)

gener 4, 2008

Reprodueixo aquí amb emoció un poema trobat al llibre d’Anne Applebaum Gulag: A History. El va escriure un dels primers editors d’Alexander Solzhenitsin, Alexander Tvardovsky, ara fa uns 40 anys. Des d’aquestes pàgines continuem pensant que cal explicar el passat amb claredat i rigor , sense declamacions ni demagògies ni excessos, però perseverant jorn rere jorn, per construir una societat no sols rica econòmica i tecnològicament, si no també i sobretot en aquelles variables, més complexes de copsar, que encara no es poden mesurar amb indicadors científics globals .

They’re wrong to think that memory
Hasn’t an increasing value
Or that the weeds of time grow over
Any real past event and pain

That on and on the planet rolls,
Measuring off the days and years…

NO. Duty commands that everything now
that hasn’t been said be said in full…

PSC: aïllat sobre el tema equivocat

Novembre 17, 2007

El Parlament de Catalunya ha votat amb el suport del 72% dels diputats una resolució que demana al President Zapatero la dimissió de la ministra de Foment Magdalena Alvarez.  L’únic absent era el President Montilla i l’únic partit que hi va votar en contra, el seu.
Crec que aquesta votació irrellevant, com tantes altres al Parlament, versa sobre un tema equivocat. Catalunya ha estat la única regió perjudicada per aquesta ministra, que és cert que sembla tenir escassa competència. Però el Principat no pot exigir unilateralment la dimissió d’un ministre d’Estat.
La única bona noticia, és que el PSC s’ha quedat aïllat (per primera vegada crec). Aquest partit, de magra capacitat propulsiva com ja vem argumentar, necessita estar contra les cordes per reaccionar, per prendre decisions que no siguin ‘anar fent’. Esperant que algun dels seus dirigents aclareixi d’una vegada quina estratègia tenen per aixecar el país i assegurar la seva viabilitat futura, només lamentem que hagin estat derrotats sobre un tema sense cap mena de conseqüència política i purament simbòlic i electoralista. Els temes veritablement importants, aquells que defineixen els recursos disponibles per a l’acció de govern –materials i de decisió-, hauran d’esperar.