Arxivar per febrer 2009

Catalunya : administració o nació ?

febrer 1, 2009

castells_scaled

Algunes breus reflexions i apunts sobre els darrers esdeveniments previs a l’acord sobre el finançament autonòmic:

• El país, en termes de ciutadania, no sembla gens conscient del moment decisiu al qual ens enfrontem. I això ens entristeix molt profundament. Una enquesta del CEO ( Centre d’Estudis d’Opinió ) realitzada al Novembre del 2008 (amb la crisi encara agafant embranzida ) conclou que només un 2,3% de la població catalana considera la negociació del finançament de l’autogovern com a prioritària. Una dada demolidora i que, francament, fa molta, moltíssima basarda: no és massa tranquil•litzador comprovar com, desprès de 30 anys d’educació fora de la dictadura, encara hi ha una majoria tan significativa despreocupada pel finançament de les institucions pròpies i un grau de cultura política tan magre com per no saber diferenciar entre l’arrel del problema i els seus efectes. I no ens serveix d’excusa el fet que potser amb una altra formulació de la pregunta la resposta hauria estat diferent: nosaltres creiem en una població adulta i exigent, no inert. No ens sorprèn que els ciutadans demanin polítiques socials: el que fa feredat és assabentar-se que la població de Catalunya és crítica i exigent amb l’administració dels recursos assignats al Principat, però no amb la quantia d’aquest recursos ( decidida en la seva abassegadora majoria per l’Estat ) . Aquí és on la Generalitat hauria de fer mans i mànigues: per explicar i aclarir de quins serveis prestats és plenament responsable -i en conseqüència, potencial culpable- i en quins és víctima de l’ofegament progressiu de l’Estat –i ho torno a repetir, ofegament, perquè un control tan absolut sobre els recursos generats per una comunitat de dubtós o com a mínim matisat sentiment de pertinença no té un altre nom per a nosaltres -.Com reaccionarien els catalans si fossin plenament conscients que cada any perden, com a comunitat, almenys 10.000 M€ en recursos ( és a dir, amb un pressupost consolidat de la Generalitat per al 2008 de 34750 M€,  un 28% de la despesa del nostre govern ) ? Hauria de ser un deure dels polítics ésser més exigents amb la població: però la demagògia intrínseca a tot sistema democràtic ho impedeix fins que els efectes esdevenen letals i destructius. No estic d’acord amb els que defensen que a la població no li ha d’importar qui administra què i sobretot, en quines condicions, sinó només que s’administri bé : les institucions no són cap empresa privada i necessiten de l’ interès i la participació activa de tots per a millorar. No tenim cap dubte que tots aquells que s’alegren per aquesta dada o fins i tot aquells que reaccionaran adaptant-se als desitjos de la ciutadania –la Catalunya real-, no creuen en l’autogovern de Catalunya, no creuen en la possibilitat de construir, fabricar i portar a la pràctica un sistema d’idees i una visió del món, dels seus problemes i de les seves solucions, diferenciada de la de l’Estat Espanyol. Perquè en això consisteix l’autogovern i aquest és per a nosaltres el significat de la paraula llibertat en el diccionari del món occidental.

• La conferència de n’Antoni Castells a l’IEC aquesta darrera setmana, malgrat la seva cuirassa de contundència, ens va refermar en el fet que , a nostre parer, els plantejaments del conseller queden a anys llum del que podria ésser l’esquer cap a un veritable canvi de model en l’autogovern de Catalunya, que ens permeti deixar de pidolar xavalla i assolir una capacitat normativa que estimuli la competitivitat i la responsabilitat fiscal entre els governs autònoms. Ara per ara, l’Estat de les Autonomies és en essència una duplicació d’administracions: independentment de la seva perícia política, cap Comunitat pot quedar-se sense prou recursos per finançar els serveis dels que és responsable per llei. De fet, facin el que facin, totes tindran prou finançament per subministrar exactament el mateix servei: una idea més soviètica que europea. I així l’invent del cafè aigualit comença a girar-se també en contra de l’Estat: ha generat múltiples administracions que demanden tenir els mateixos serveis que qualsevulla altra però sense assumir responsabilitats. Fa, també, una basarda tremenda observar com només Catalunya ha volgut deixar-se bous i esquelles per impulsar un canvi de model ( tot i que alhora, ens referma en la idea de que tenim voluntat de ser). Però el conseller continua obsessionat amb la solidaritat, que per a ell és tan important com l’autogovern -que vol dir exercir veritablement la responsabilitat envers la població sobre la qual es legisla i actua-. A nosaltres els dos principis ens semblen antagònics, tot i que a tothom li agradaria poder-ne satisfer els dos. És palès que així, amb inèrcies més pròximes al postfranquisme que a un pensament sense complexos, avançarem només a pas de tortuga. Si Catalunya continuarà tenint un pressupost decidit essencialment per l’ Estat ( que decideix per llei les necessitats de cada comunitat amb els fons de compensació, atès que amb els impostos cedits no hi ha ni per a comprar quincalla), esdevindrem una nació d’administradors (potser la vertadera voluntat de l’actual president, que n’ha fet professió, de l’administració). Però les nacions no administren només: abans cerquen sempre de maximitzar el capital administrat i aquesta és la clau per voler anar més lluny.

 Confiàvem encara en que ERC i ICV apujarien molt més la pressió sobre el sempre titubant PSC: l’acord que s’està coent és de mínims, com ja ho va ser el del 2001 amb un Pujol en decadència i presoner de la majoria del PP. El mal auguri es va confirmar quan el conseller va anunciar que acceptaria la xifra del 75% de serveis comuns garantits (els anomenats bàsics), justificada pel fet de pertànyer a una mateixa comunitat política ( l’Estat Espanyol) que no va qüestionar en cap moment. De veritat es pot construir un autogovern basat en controlar i gestionar un 25% dels serveis oferts als ciutadans ? Volem creure que Castells, excel•lent economista i polític sempre conciliador i mesurat en les seves paraules, esta convençut que ara per ara no es pot anar més lluny ( tot i que al seu partit abunden i són majoria els funcionaris estenallats per la idea de l’enfrontament amb l’Estat). I reconeixem que està molt fortament limitat per les greus mancances de precisió i ambició de l’Estatut (fomentades per la voluntat claudicant del PSC i la pragmàtica de CiU, un cop es perdé la unitat catalana entorn de l’Estatut que de veritat volia el país) .Estatut del que es poden desprendre almenys 2 models de finançament, però en cap cas un de concret.

 Però també creiem que és el nostre deure apujar la pressió tan com sigui possible i deixar ben clar que les reivindicacions catalanes no acabaran, de cap de les maneres, amb la concreció d’aquest model de finançament. I no estem tan segurs de que els catalans siguin bons negociadors. Rebaixen immediatament les exigències per por a generar greus conflictes: fet que històricament ha permès la supervivència en temps turbulents, però que també ha collat un desenvolupament ambiciós .

• Ens podria explicar algun dia Duran i Lleida (cada dia més preocupat per satisfer les necessitats immediates i despolititzades dels ciutadans sense tenir – ni voler tenir ? – les eines per fer-ho) quin objectiu té per a Catalunya i amb quin grau d’autogovern es consideraria satisfet ? Perquè cau en la pitjor de les demagògies posant com a exemple les preguntes que els ciutadans espanyols van formular al president de l’Estat per televisió afirmant que cal parlar només d’atur i polítiques socials, quan a Catalunya no es tenen, ni de bon tros, les capacitats normatives per fer-ho? El president d’Unió Democràtica dedica darrerament bona part del seu temps a frenar els suposats estirabots sobiranistes, però no se li coneix encara l’alternativa que proposa contra l’escanyament continuat i silenciós que dura des de que va acabar la dictadura . Actua com si Catalunya fos ja un Estat : i això ens sembla una greu irresponsabilitat. Ens venen a la memòria les següents paraules extretes de les acaballes de l’autobiografia d’en Francesc Cambó, que també acostumava a fer-se befes de l’independentisme ( tot i haver prestat un servei esplèndid a la cultura catalana ): “Els meus esforços per aconseguir a Madrid un ambient favorable a les aspiracions catalanes, també havien fracassat”.