Arxivar per gener 2008

Katakombenschulen

gener 13, 2008

null

El 15 de juliol de 1923 el senador italià Ettore Tolomei va presentar al teatre cívic de Bozen (Sud Tirol) el seu programa d’italianització de la regió que des de llavors l’oficialitat italiana insisteix en anomenar Alto Adige (denominació inventada per l’administració napoleònica en el segle XIX, “Haut-Adige”). Aquesta contrada, habitada des del segle V A.D. bàsicament per 2 grups lingüístics (romànic-ladí, el més antigament establert però al que avui pertany només un 4% de la població, i germànic, avui un 70%) , va ser part del botí de guerra que els italians van rebre com a conseqüència del Tractat de Saint-Germain-en-Laye que va cloure la Primera Guerra Mundial amb Austria l’any 1919. L’objectiu d’aquesta proposta era la progressiva assimilació de la cultura germànica, les lleis i l’economia de la regió a la pressuposada cultura única de l’Estat Italià, llavors sota recent control feixista. El Gran Consell Feixista va aprovar el programa per unanimitat i el va executar en gairebé tots els seus punts, mitjançant la Legge Gentile. Aquí n’enunciem els trets bàsics (cal recordar que el darrer cens, realitzat per l’imperi Austro-hongarès just abans de la Gran Guerra en 1910, donava només un 3% de població de parla italiana):

• Substitució de l’administració publica per una de parla italiana preferiblement monolingüe
• Abolició de la premsa en llengua alemanya
• Abolició de totes les entitats financeres de llengua alemanya
• Augment i reforçament de la presència de les forces armades i policials a la província
• Instauració de l’Italià com a llengua única d’ensenyament a les escoles bressol, primàries i secundàries
• Substitució de la toponímia regional per una d’italianitzada preparada pel mateix Tolomei- molt abans de que el feixisme arribés al poder- en el seu Prontuario dei nomi locali dell’Alto Adige, on, a partir de la molt incomplerta toponímia llatina de 2000 anys abans, o traduint directament de l’alemany, va generar 16.735 noms italianitzats de viles, llacs, masos, boscs i turons. (Aquests noms són avui encara quotidianament emprats pels habitants de parla italiana, així com per l’administració estatal, ara trilingüe)
• Encoratjament de la immigració provinent d’altres regions de la península itàlica

Amb aquest panorama la cultura de les valls va haver d’anar a cercar refugi a les catacumbes i profunditats, és a dir, fora de l’oficialitat, com cíclicament la Història obliga. I així, alguns homes – una minoria- van fer possible que la transmissió de la identitat col•lectiva esdevingués subterrània, que s’amagués per no desaparèixer, per continuar bellugant-se, per no cedir almenys internament: una silenciosa lliçó de resistència que es va dir Katakombenschulen. Es tractava sobretot de que els nens no perdessin la capacitat d’escriure en la seva llengua materna, però també de mantenir la tradició oral, encara que fossin senzilles cançons de Nadal .Va arribar fins a uns 30.000 infants, amb instructors tan laics com religiosos, alguns dels quals van ser empresonats i processats.

Però el drama va arribar al seu paroxisme l’any 1939, quan els règims nacionalsocialista i feixista van pactar les Opzioni/Option: als ciutadans del Sud Tirol se’ls donava l’opció d’emigrar cap al Reich i esdevenir ciutadans alemanys, o restar a la regió i llavors declarar fidelitat absoluta al Duce. El 31/12/1939 va expirar el termini: 166488 (‘optanti’) van decidir marxar cap al Reich i 63017 van decidir quedar-se ( ‘Dableibers’ ). Entre aquests últims, molts de parla alemanya que veien l’abandonament de les terres dels avantpassats com la pitjor humiliació possible. La comunitat germanòfona va fracturar-se amb una trencadissa d’odi e incomprensió entre aquells que van prendre decisions diferents. La guerra i les dificultats logístiques que sempre li estan associades van impedir, de totes maneres, que la majoria dels ‘optanti’ marxés efectivament: només un 60000 ho van fer, dels que molt pocs van tornar i si mai ho van fer va ser molt desprès d’acabada la guerra.

Avui, desprès d’una turbulenta segona meitat de segle- amb grups terroristes inclosos-, la província del SudTirol gaudeix d’una autonomia fiscal i cultural molt superior a la de Catalunya, amb una capacitat de recaptació de gairebé tots els impostos de fins al 90%, desprès del darrer pacte estatutari el 1972 que li confereix un estatus d’autonomia únic a Itàlia. El SudTirol és també ja la segona província més rica en PIB/ càpita, només superada per la Val d’Aosta (una altra regió històricament de parla no italiana). L’administració estatal es configura a partir de la distribució ètnica: tots els habitants de més de catorze anys han de declarar la seva pertinença a un determinat grup lingüístic; en funció del cens que se’n deriva s’assignen les places de funcionaris. Això dóna a la comunitat germanòfona un control gairebé absolut sobre l’administració: l’ SVP, partit democristia’ majoritari al que els italofons (demogràficament en reculada des de l’acord de Schengen) no poden inscriure’s, ha guanyat totes les eleccions des del 1948. És molt cert que el SudTirol gaudeix ara de més autonomia de la que tindria si algun dia pertanyés a Àustria (Estat federal, però només de façana : és en realitat molt centralitzat). L’SVP sembla haver acceptat aquesta realitat, però les pressions secessionistes encara estan vives.

El que no trobem acceptable és el victimisme i la queixa creixent de la comunitat de parla italiana – encara molt majoritària a la capital Bolzano/Bozen ( 73% al 2001), tot i que el 1910 el 94% de la població de la ciutat era germanòfona-. Les dificultats humanes associades al fet de ser minoria cultural són indubtables i universals, independentment dels fets històrics que les han generades. Però les gents de parla italiana no tenen, a parer meu, cap dret moral sobre aquesta regió: són ells els que haurien de sentir-se privilegiats en termes d’oficialitat de la seva llengua i de poder viure en una regió amb tants avantatges respecte a les altres.

El fet que avui la província gaudeixi d’una sòlida i organitzada classe mitjana benestant i burgesa, i que el govern italià hagi sabut corregir parcialment la ignomínia de la que és hereu, no pot fer oblidar el drama, terrible, del segle passat. En una recent entrevista a la BBC sobre la situació als Balcans deia Lord Ashdown, ex-Alt Representant de Bòsnia-Hercegovina, que desprès dels fets de 1999, Kosova no podia continuar estant sota control del govern serbi perquè aquest havia perdut la capacitat pràctica i moral de governar la regió (‘the practical and moral capacity’), així com els britànics amb Irlanda a començaments del segle passat, desprès de dos-cents anys d’abusos. Més enllà d’estar d’acord o no amb l’imminent declaració d’independència de Kosova – segurament no sols reconduïble als fets de fa 10 anys, donada la complexitat migratòria a la regió durant el segle passat i finals del XIX-, sorprèn que un diplomàtic del seu calibre s’atreveixi a afirmar una cosa semblant: molts pocs mandataris embolcats en banderes estatals gosen, o més aviat volen, reconèixer-ho públicament.

Tàctiques i estratègies de partit a Catalunya

gener 12, 2008

null

Els mitjans de comunicació catalans han dedicat molt poc temps- per no dir gens- a raonar sobre les veritables motivacions de l’estratègia adoptada per la cúpula d’Esquerra Republicana des de les eleccions a la Generalitat de Catalunya de 2003 , la més arriscada i ambiciosa a Catalunya, al meu parer, des de la restauració de la democràcia a l’Estat Espanyol. L’accent s’ha posat sobre l’aigualiment del caràcter reivindicatiu d’ERC sota les ordres del PSC, així com en l’enfrontament enverinat amb CiU, per no parlar de la trencadissa latent que amenaça la consistència futura del partit . Tots efectes col•laterals d’una idea de fons que sempre passa desapercebuda.
L’estratègia d’ERC- i dic estratègia perquè la collita, si mai arriba, serà per d’aquí uns quants anys o decennis- consisteix, a grans trets, en donar responsabilitats de govern al PSC a nivell nacional per així poc a poc preparar un enfrontament inevitable amb el PSOE (el partit del que el PSC no ha dissentit ni una sola vegada al Congrés dels Diputats des de 1982). El raonament de la direcció d’ERC -interpreto- es basa en els tres pilars següents:

1. El PSC és, ara per ara, el vertader partit majoritari de Catalunya i seria essencial pel futur del país que el sentiment majoritari d’aquest partit esdevingués independent dels centres de decisió de Madrid
2. La necessitat, tard o d’hora, d’integrar- també a nivell de màxima responsabilitat política – la immigració massiva i encara molt feblement integrada dels seixanta i els setanta. Millor fer-ho sota un cert control independentista.
3. ERC hauria, progressivament, de transformar i absorbir a l’hora el capital polític i electoral del PSC, créixer a costa del socialistes, en definitiva. En tot cas, assegurar la viabilitat futura del país és més important que assegurar la supervivència i l’èxit del partit.

Si el sentiment i la idea de Catalunya aconsegueixen mantenir-se prou forts independentment de qui governi –i d’aquesta tasca complexa se’n ocupa en l’actualitat, amb més o menys fortuna, també CiU, o més aviat CDC-, la sincronia entre PSC i PSOE deixaria al primer en una posició d’incapacitat manifesta per a defensar els interessos del Principat. Això és encara més veritat ara que l’Estat es veurà forçat a limitar per mar i aire el desplegament de l’Estatut, per raons de rèdit electoral fora de Catalunya però també perquè és una eina que no es pot generalitzar a totes les autonomies amb l’actual distribució de riquesa regional a l’Estat (sobretot quan, per exemple, Andalusia demana criteris d’inversió antagònics per definició als de l’Estatut de la Moncloa). I sobretot, crec que el pacte d’Entesa (aparentment firmat a corre-cuita) encara tenia més sentit que el primer del Tinell: quin altre mecanisme de pressió podria servir, ara que, creiem, el segon Estatut , encara fresc d’aprovació, comença a demostrar que és un instrument que no canvia res en essència?

Fins ara, aquesta estratègia no ha donat cap resultat mesurable (però els punts 1 i 3 van començar a aplicar-se el 2003 i el numero 2 només a l’octubre del 2006). El problema és que, com tots els albiraments radicals disfressats de moderació, els resultats poden ésser exactament els contraris dels cercats: servir en safata tot el poder al PSC sense que aquest no canviï ni un xic els propis postulats sucursalistes actuals, amb l’afegitó d’arrossegar novament ERC cap a la marginalitat política (com els darrers resultats electorals podrien indicar) . Carod-Rovira, persona d’esperit calent per definició, s’ha mantingut sorprenentment moderat des de la seva cohabitació amb José Montilla: o aquest li ha promès algun premi sucós a la llarga –grup parlamentari propi a Madrid per al PSC?- o s’ha acomodat a la poltrona per reposar després de decennis de combat anti Establishment. Des d’aquestes pàgines desitgem més que ningú que aquesta estratègia reïxi: seria una magnífica notícia per a Catalunya. Però, ignorant detalls essencials nomes certificables si un pertany a la quotidianitat dels governs i els partits, no podem amagar un important temor de fons: Catalunya, com a idea no subordinada a l’Estat Espanyol, no pot esperar massa, perquè la societat- immigració, vertebració centralista i mobilitat interna a l’Estat, televisió, premsa, lleure – està canviant més ràpidament que les ments i les decisions de la majoria dels politics de casa nostra, que no tenen –o no volen tenir- prous eines per conformar els paràmetres que donen el dring definitori al país. D’altra banda, les reaccions entusiastes des d’Esquerra Republicana a la negativa aquesta setmana del President de la Generalitat a acceptar la proposta de l’Estat Espanyol de transferència de Rodalies, com si fos una vindicació de llur estratègia, tampoc ajuden. Denoten a nostre parer una perillosa ingenuïtat: quina casualitat que PSC i PSOE, preocupats per la possible fuita de vots dels reductes més anticentralistes de l’electorat socialista català i amb el vot espanyolista o inert molt més assegurat, hagin esperat fins a 2 mesos abans de les eleccions per tenir el seu primer enfrontament públic. Però en el fons, cal continuar creient-hi i treballar – des de tots els fronts i partits- perquè algun dia l’escenificació esdevingui real: no veiem , ara per ara, cap altra solució de futur.

Resistència (II)

gener 4, 2008

Reprodueixo aquí amb emoció un poema trobat al llibre d’Anne Applebaum Gulag: A History. El va escriure un dels primers editors d’Alexander Solzhenitsin, Alexander Tvardovsky, ara fa uns 40 anys. Des d’aquestes pàgines continuem pensant que cal explicar el passat amb claredat i rigor , sense declamacions ni demagògies ni excessos, però perseverant jorn rere jorn, per construir una societat no sols rica econòmica i tecnològicament, si no també i sobretot en aquelles variables, més complexes de copsar, que encara no es poden mesurar amb indicadors científics globals .

They’re wrong to think that memory
Hasn’t an increasing value
Or that the weeds of time grow over
Any real past event and pain

That on and on the planet rolls,
Measuring off the days and years…

NO. Duty commands that everything now
that hasn’t been said be said in full…

Llengües espontànies, llengües imposades

gener 1, 2008

Aquesta recopilació que en Francesc Ferrer i Gironès va preparar ajuda a comprendre que aquells que no volen que la llengua catalana estigui jurídicament protegida desconeixen, o volen ignorar, el  nivell de blindatge legal del que gaudeix la llengua castellana, que molta, massa gent, encara creu que s’ha anat escampant espontàniament per Catalunya des del segle XVII.