Arxivar per Octubre 2007

Funció dels líders democràtics

Octubre 4, 2007

Mentre els politics catalans s’afanyen i fan cua per celebrar la remodelació de la façana del diari de l’oprobi, el país agafa tendències històricament significatives, sense que se’n faci un debat públic amb voluntat crítica i amb capacitat de saber exercir pressió sobre qui calgui per reaccionar.

1.El govern de la Generalitat pretén que festegem com a triomf la defensa aparentment meritosa d’Antoni Castells del pacte Mas-Zapatero per assignar inversions en infraestructures al Principat equivalents a la contribució catalana al PIB de l’Estat Espanyol durant set anys. Quan un celebra la defensa del que en el passat ja va ésser una concessió i capitulació majúscula, això és que recula i no se n’adona. Si llegiu be la disposició addicional tercera

DISPOSICIÓ ADDICIONAL TERCERA. INVERSIONS EN INFRAESTRUCTURES

La inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l’alliberament de peatges o la construcció d’autovies alternatives.
A aquest fi, s’ha de constituir una comissió integrada per les administracions estatal, autonòmica i local.

Us adonareu que es diu “exclòs el Fons de compensació interterritorial”. Jo no he sentit cap explicació d’aquesta precisió, des dels dies pre-estatutaris, quan alguns economistes (Tremosa, Palizue, Casasnovas) van advertir del perill de la mateixa. És greu que a cap diari que hagi llegit se n’hagi parlat a fons. Castells no n’ha dit res, pel que he sentit. Encara que un s’informi, com he fet, de que és el fons de compensació territorial, jo continuo sense entendre com s’ha d’interpretar( s’ha de sumar o de restar? Govern i Gobierno continuen discutint-ne). Aquesta clàusula importantíssima, és potser la pitjor redactada de tot l’Estatut, perquè tampoc especifica que s’ha d’incloure dintre del concepte d’infraestructures. No en podem estar satisfets. Quantes energies malmenades per rectificar les presses d’aprovació. N’hi haurà prou amb 7 anys, en el millor dels casos, per corregir aquest quadre?

2. D’aquí dos mesos haurem de celebrar el regal de Nadal del president Zapatero amb el virrei Montilla d’acompanyant, l’arribada del TGV a Barcelona (encara sense sortida cap a Europa, fins el 2012, fet que ha merescut les reprovacions de la Comissió Europea). Un reforçament del cosmopolitisme de Pont Aeri. Bones noticies per l’economia catalana, en teoria. Però només d’aquella que es veu incapaç de mirar mes enllà de la realitat quotidiana dels darrers 3 segles, incapaç d’imaginar un futur diferent, incapaç d’exercir capacitat de propulsió. L’Estat Espanyol superarà França com a país del món amb més kilòmetres de TGV l’any 2010 (amb gairebé 2 230 kilòmetres de xarxa, 200 mes que el Japó i 400 més que França ). El PSOE de Zapatero ha ideat i executat una xarxa potent de TGV que farà que a Espanya les distàncies s’escurcin. I que l’ofegament quotidià de les diferencies es faci més imparable encara. Com a societat hauríem de ser ja prou adults per saber diferenciar entre economia i estratègia de la voluntat: és clar que una xarxa així pot beneficiar l’economia catalana, però hagués estat molt millor haver tingut accés des de fa anys a la potent i equilibrada xarxa francesa, perquè hauria diversificat i ampliat la nostra economia. Això també hauria pogut engrescar el país, obrint-lo a Europa de veritat i no només amb eslògans bucòlics finançats per la comissió del Berlaymont. Com no decidim, això és el que ens mereixem. El veritable salt de qualitat serà per totes aquestes ciutats de províncies castellanes que es veuran catapultades a una economia global- a curt termini- a la que Barcelona hauria pogut accedir des de fa 15 anys almenys. No es tracta de queixar-se sempre, es tracta de reivindicar que algun dia caldrà que concentrem els nostres esforços en forçar e imposar la iniciativa, en comptes d’acceptar les agendes i els calendaris dels altres. No vull aquí analitzar en detall la estratègia de l’Estat Espanyol,que en aquest cas pot ésser molt eficaç i productiva -cultural i econòmicament-, encara que arriscadíssima, perquè dedica totes les inversions a la xarxa de grans prestacions, oblidant -o no prioritzant-la ordinària que porta uns quants mesos fent estralls a Catalunya. És sorprenent que un govern suposadament socialista hagi pres aquesta decisió: el TGV no esta precisament a l’abast de tothom. Pot dinamitzar i electritzar l’economia, però’ d’on sortiran els diners per mantenir i millorar la xarxa tradicional? Per anar de Lleo’ a Barcelona(784 Km), calen 13 hores (60Km/h de mitjana). Moltes línees rurals no van mes enllà dels 40Km/h de mitjana. La solidesa i fiabilitat de la xarxa tradicional francesa és incomparablement més elevada. Per no parlar del fet que tant japonesos com francesos , dissenyant la xarxa i els vehicles, han desenvolupat i aplicat les seves pròpies tecnologies: un fet del que sí se’n pot estar veritablement orgullós. Perquè, doncs, a Catalunya ens han de fer por aquestes estratègies homogeneïtzadores de l’Estat? Doncs perquè no tenim prou eines per a decidir e impulsar el nostre propi horitzó, els nostres propis límits.

3. L’organització futura de l’aeroport de Barcelona. Un altre tema clau per esbrinar la salut actual i sobretot futura del país, per intuir-ne els batecs i les aspiracions, és analitzar l’organització de l’aeroport principal. AENA, una altra companya estatal amb una tasca gairebé única a Europa i al món desenvolupat, acaba de fer publiques les adjudicacions de la T-Sud de l’Aeroprot del Prat. Atès que és un tema d’una gran complexitat i en el que cal saber-ne per emetre comentaris permeants, em limitaré a comentar algunes dades que em preocupen. La primera cosa que s’hauria de remarcar és que amb aquesta decisió, el projecte de fer del Prat un aeroport transoceànic ha quedat fet miques, almenys pel moment. Iberia te’ Barajas com a hub pels seus vols internacionals. Això no és criticable, és una realitat i no hi ha axiomes prou sòlids per refutar-la. Ara, és evident que si Iberia es fa amb el control de la T-Sud (única terminal a la que el TGV s’aturarà), fer orbitar El Prat per les connexions amb el món al voltant de Barajas – on te’ monopoli de facto a la T4 i vols intercontinentals a dojo- serà prou senzill per la antiga companya estatal. Sky team -que te el seu Hub a Paris- era la única companya aspirant que oferia vols intercontinentals. Hauria estat un inici, recordem que les revolucions comencem amb petites e imperceptibles manifestacions, privades i desprès publiques. No ha estat premiada. El problema és que els nostres politics es preocupen solament de les queixes immediates i no tenen estratègia. Deia Montilla el dia bans de l’adjudicació:”Si no n’hi ha -de propostes de vols intercontinentals-, no ens les podem inventar”. Hauria pogut dir: fins ara no hem sabut crear una societat, una cultura, una economia i unes infraestructures prou fortes com per fer la nostra oferta prou interessant pel món que ens envolta. Fa mal veure com no provoca rebuig la manca de voluntat per deixar d’ésser dependents de les decisions dels altres. El problema -gravíssim- és que aquesta nova decisió no ajuda a construir un futur d’ambició i determinació per Catalunya, ans el contrari. De fet, fins i tot els empresaris -de forma unànime- han destacat en positiu el caràcter provisional de la decisió. Com titulava El Punt-espero que un dels grans diaris de futur de Catalunya-:Quan el millor d’una decisió és que es pot canviar.
Però aquests arranjaments conservadors mereixen els aplaudiments de El Periodico:
La tercera aliança en discòrdia, Sky Team, tindrà el seu lloc a la terminal nordDes d’algunes posicions, que ahir ja només defensaven CiU i ERC, es pretenia reduir el paper d’Iberia perquè el Prat no tingués un paper secundari en relació amb Barajas. Però aquest plantejament no sembla gaire rigorós. L’aeroport de Barcelona no es pot girar d’esquena a una companyia com Iberia, encara que ha de desenvolupar la seva estratègia de futur amb diverses aliances. Com ja va assenyalar ahir el conseller Joaquim Nadal, amb aquesta decisió l’aeroport del Prat guanya en competitivitat respecte d’altres aeròdroms europeus.Serà una manera de millorar el servei i de fer baixar els preus quan els Barcelona- Madrid-Barcelona pateixin la competència directa de l’AVE
És notori que El Periodico no és precisament el diari amb un sentit de l’exigència més elevat, i amb un esperit crític mes afinat, però aquesta editorial llinda amb el nivell de redacció d’escola primària. També és sabut que El Periodico esta en contra del nacionalistes catalans, als que considera com “els altres”, com van demostrar amb un titular desprès de les eleccions a la Presidència de la Generalitat del 2003, que deia:”Guanyen els nacionalistes”, que és un eufemisme evident per dir:”No hem guanyat”. Però el problema va molt mes enllà d’això. El que fa mal als ulls d’aquesta editorial infantil és que les opinions o no es raonen, o les alegries provenen de corroborar que el lligam amb Madrid es reforça. No en tenen prou amb l’AVE, necessiten que el pont aeri sigui més eficient. Un s’acaba preguntant si no fora millor que se n’anessin a viure directament a Madrid. El que fa mal és veure que l’ambició per Catalunya no hi te cabuda, a la editorial de El Periodico. El Prat “no es pot girar d’esquena a una companyia com Iberia”.Pregunta: Perquè? (No es raona) Perquè no titulem “El Prat es gira d’esquena a Sky team”? Com raona el germà del director de El Periodico que “l’aeroport del Prat guanya en competitivitat respecte d’altres aeròdroms”? Deixar-la a la vella terminal és ‘girar-se d’esquena’? Quina és “l’estratègia de futur” esmentada que suposadament ens ha de fer créixer? Nomes actuem en funció de l’avui i no imaginem cap futur? Era la connexió amb Madrid la prioritat d’aquesta adjudicació? Quina idea del creixement de Barcelona tenim? Queda clar amb aquest article que El Periodico és un diari que nomes te la realitat espanyola com a marc de referència. Em preocupa perquè el llegeix molta gent, i amb una lectura succinta d’aquesta editorial s’emportaran una impressió que ajudarà a crear mentalitats colonitzades i amb imaginari de mires curtes.

En aquest món es pot ser moderat, però llavors cal tenir una estratègia. Des de Richelieu, que amb la seva estratègia revolucionaria va forçar la descomposició del Sacre Imperi Romanogermànic i la fi del somni universalista, els governs nacionals han tingut com a funció última i primordial la defensa de la Raison d’Etat. Richelieu, cardenal catòlic i francès, hauria d’haver donat suport a Ferran II –un idealista- en la seva creuada contrareformista, però va intuir que l’establiment, altre cop, d’un bloc potent i grandiós al bell mig d’Europa, per molt que de fe catòlica, era la pitjor de les opcions per França. Va convèncer, llavors, Lluís XIII d’entrar a la guerra dels 30 anys al costat dels prínceps protestants. Ho va fer desprès de 17 anys de conflicte. Segurament la posició de privilegi de la que gaudeix França avui deu més a aquesta maniobra que fins i tot a Napoleó. Però el Cardenal no va deixar mai de dir que, com França era l’estat més catòlic d’Europa, defensar França era defensar el catolicisme. Diu Kissinger de Bismarck-un altre revolucionari conservador- en el seu magnífic Diplomacy: “What is a revolutionary?[…] For revolutionaries almost always start from a position of inferior strength. They prevail because the established order is unable to grasp its own vulnerability.This is especially true when the revolutionary challenge emerges not with a march to the Bastille but in conservative garb. Few institutions have defenses against those who evoke expectation that they will preserve them”. La història recent d’Europa esta marcada pels triomfs- parcials o definitius- d’aquells que van deixar de banda l’idealisme preferint ésser jutjats per com van reeixir en la defensa dels interessos nacionals. Potser l’exemple modern amb el que ens hauríem de quedar és el de Franklin Delano Roosevelt: President d’uns Estats Units radicalment aïllacionistes just quan l’ombra de la guerra atrapava Europa per segon cop en el segle XX, va saber, amb una moderació perfecta, amb una estratègia de fons, de pressió continuada i quotidiana, de ritme absolut amb els aconteixements, capgirar la situació i convèncer el seu poble de baixar a l’arena europea, un fet inimaginable just alguns anys abans. Havia intuït que el preu de quedar-se fora del conflicte, tan moral com material, seria massa elevat. El líder en democràcia no ha d’estar pendent només de les crisis continuades, de les enquestes d’opinió i de la correcta organització de la burocràcia: ha de tenir sempre un horitzó que vagi mes enllà del que tothom veu com a realitat, del que els ciutadans no tenen ni prou interès ni prou coneixements per comprendre. En aquest sentit, Roosevelt va ser una lliçó de com, en democràcia, les estratègies han d’ésser necessariament moderades: però han de ser això, estratègies, per algun dia reeixir en l’escomesa.