Posted tagged ‘Democràcia’

El català del President de la Generalitat de Catalunya

Juliol 18, 2008

 

 Felip Puig, Secretari General Adjunt de Convergència Democràtica de Catalunya, va sortir escalfat del Parlament de Catalunya i se’n va anar cap a la ràdio, a RAC 1 concretament. “ M’he posat un punt de mal humor al constatar una vegada més com el president del meu país destrossa la nostra llengua, […] perquè és que ni llegint pot tenir una mínima dicció i pronunciació correcta i crec que això és un dels temes lamentables”. Aquestes declaracions han desfermat un allau d’opinions des de tots els bàndols, tots i cadascú intentant atraure un màxim de consens i suport. Sembla prou clar que, amb estadístiques d’estar per casa, els partidaris de recolzar el president pel seu esforç quotidià d’aprenentatge han estat majoria.

 Sembla també prou clar que l’espectre polític ha vist una oportunitat magnífica per carregar contra la ‘dreta intolerant’ representada per Convergència. No podem explicar d’altra manera com Carme Figueres i Joan Ferran, diputats del PSC, poden passar de les paraules de Puig a acusar directament de ‘xenofòbia’ Oriol Pujol i a comparar el Secretari General Adjunt de CDC amb Sabino de Arana ( racista sense pal•liatius en una època on el racisme no es condemnava amb la intensitat amb la que es fa avui). El pèndol històric continua oscil•lant: les que un jorn varen ser paraules doloroses plenes de contingut –i continuen sent-ho en algunes zones del planeta- s’aigualeixen dia rere dia en boca de frivolitzadors de professió. I els antics comunistes ara demanen respecte pels símbols: Jordi Guillot diu a TV3 que cal respectar el president, independentment de que s’ho mereixi o no, només perquè és el president, com es feia amb els reis: una manca de capacitat analítica que preocupa. Sorprèn també , en primera instància, que Esquerra Republicana de Catalunya consideri que el nivell del català del President, que viu a Catalunya des de 1971, sigui digne de lloança pel seu esforç i bona voluntat, i comenci a barrejar les coses dient que insultar Montilla és insultar milions de Catalans que parlen la llengua pròpia del principat igual o pitjor que ell. Nosaltres pensem més aviat que viure en Democràcia no vol dir que el president s’hagi d’assemblar a la majoria de la població, fins i tot en les seves limitacions: hauria de ser més aviat un exemple i un punt de referència per a millorar. I malauradament, coneixem molta gent del carrer que, sense cap mena de responsabilitat pública i en molts menys anys que Montilla, ha sabut arribar molt més lluny ( Algú encara dubta que si el PSC hagués presentat qualsevol altre candidat aquest no seria ara President ?). Però potser ERC te raó: el més important no és dir el que es pensa, si no aconseguir un cert objectiu, encara que sigui empassant-se molts gripaus (com diuen a Itàlia). I que cal començar a reconèixer que les coses, pels catalanistes, estan en realitat molt malament i no podem esperar molt més que un Montilla al que cal convèncer , a poc a poc. I per això Puig no hauria d’haver fet servir mai la paraula “destrossar”. De tot això en sabia molt el president Pujol, tot i que gairebé mai va travessar certs límits i sovint preferia callar en comptes de dir determinades bajanades populistes .

I de fet, el més important que ha tornat a demostrar aquest debat, a meu parer, és que la democràcia, tot i sent en principi el més just dels sistemes, posseeix també en la seva actual essència algunes diabòliques conseqüències. Una de les més lacerants i terribles, com fins i tot admet un socialista de pedra picada com Eric Hobsbawm, és que genera un grau d’hipocresia en el debat públic que no te’ límits. Ja varem lloar Barack Obama per posar a la seva agenda l’activisme contra la manipulació constant amb la que l’home polític d’avui actua gairebé per instint. I si una immensa majoria actua d’aquesta manera, és certament perquè molts dels actors de l’escena representativa (moltíssims) han arribat a conclusions personals que els animen a comportar-se amb manca de franquesa i coratge. En aquest joc sovint inquietant en que s’ha tornat la política moderna, es lamenta amargament Hobsbawm com a historiador –i per tant rastrejador de veritats antigues i recents-, el debat ver i profund, paradoxalment, es tanca de portes en dins en salons reduïts on el to i els mots dels protagonistes canvien d’una manera que despertaria feredat en una població més conscient, més vigilant i preparada. Crec que pocs dubten que l’origen del comportament és la manca de respecte que en el fons molts partits tenen envers de la població: potser inconscientment, potser fins i tot de bona fe , però el servei al país i a les seves possibilitats és ben minso. I és que la democràcia es caracteritza sobretot per revelar la natura humana en la seva vessant col•lectiva, en tota la seva cruesa, amb el seus albiraments però també amb les seves màscares, algunes d’evidents, rialleres i innocents, d’altres de perverses en la seva multiplicació i difracció de la realitat en estrats que la tornen irreconeixible. Nosaltres només coneixem un remei, indefinit, complex, parcial, relatiu, però remei combatiu i de resistència al cap i a la fi: un major grau d’educació i preparació personal i col•lectiu, per a si mateix i per als altres. Això passa , inevitablement, per augmentar el grau d’exigència de la societat, considerada com a entitat amb voluntat i ambició. Començant per l’exemple dels qui la volen representar.

Anuncis

Tot esperant les tempestes

Abril 13, 2008

Emocionada descripció de la democràcia i dels que la fan possible a Machiavel en Démocratie: Mécanique du pouvoir, d’Edouard Balladur. L’autor classifica els polítics en tres categories fonamentals, tres bàndols als que cadascú decideix de pertànyer:

1)      Els demagogs, o aquells que s’identifiquen en cada moment amb el que perceben com corrent majoritari a la societat i s’hi adapten entusiàsticament, sense esforç, sense forçaments, sense ideals. Estan convençuts que la majoria del poble vol gent com ells.

2)      Els moderats o pactistes. Persones que tenen i sobretot tenien ideals i il·lusions però que intueixen que per arribar al poder cal renunciar-hi amb freqüència. Segons Balladur, aquest és el grup que pateix més, doncs els homes i dones que hi fan part necessiten donar-se l’aparença d’una personalitat que no és la seva vertadera, fins al punt de poder arribar a perdre el respecte per ells mateixos. La compensació a aquestes misèries pot arribar, un dia, en forma de capacitat de decisió: el poder conquerit.

3)      Els radicals, entesos com a grup que, a diferència de la resta, no esta’ obsessionat amb la idea de Plaure, o que la percep com a secundària. Deixo a l’autor descriure’ls amb aquestes magnífiques paraules:

 

Quelques-uns, fort rares, prennent un autre chemin. Ils en sont convaincus, la démocratie repose sur la vertu, sur la vérité, sur le courage .Ils répugnent aux concessions au gout du jour, ils veulent entrainer, exalter ; ils ne cherchent pas à plaire. A leurs yeux, les succès ne doit pas s’acheter en renonçant a ce a quoi on croit. Ils sont sincères, perce que ils sont orgueilleux. Les jours ordinaires leur offrent peux de chances pour atteindre leur but ; au fond de leur cœur, ils espèrent les tempêtes. C’est grâce à eux que la démocratie garde toute sa valeur, que l’Histoire prend son sens.”