Arxivar per Desembre 2008

Shoah

Desembre 21, 2008

 

shoah_21

 

 

Deixeu-me cloure l’any amb una recomanació. Es tracta de Shoah, de Claude Lanzmann, un extraordinari documental de 1985 a la recerca de les intensitats de l’ Holocaust jueu que fa empal·lidir qualsevol altra obra fílmica que hagi cercat de reproduir o explicar aquest fets. No s’hi mostra ni una sola imatge enregistrada dels anys de la guerra. Aquí rau el principal mèrit artístic del film : que explica, narra i construeix consciència a força d’insinuacions i intuïcions, que neixen bàsicament d’entrevistes amb testimonis oculars de la massacra, sense música, sense intensificadors artificials . I tampoc tots els testimonis no són oculars: molts hi van veure només una part, la descripció s’atura passada la barrera, el turo’ de separació dels camps, l’entrada al tren o a la cambra d’extermini. La llista de moments artística i humanament memorables seria ben llarga i curulla: el retorn de l’únic supervivent jueu d’un poblat  polonès acaba amb insults dels catòlics contra els hebreus per haver matat a Jesucrist, a l’hora que la càmera fixa progressivament l’esguard pacífic del pobre Simon, tot engolint el dolor lentament . O la lectura dels informes tècnics sobre preparació i enllestiment de camions de gas per a la primera fase de l’extermini, amb el rerefons de la regió industrial per antonomàsia d’Alemanya, el Ruehr. El soroll dels camions i cotxes que circulen al capvespre acompanya la descripció minuciosa del comportament de la mercaderia i les peces, que eren els homes que  ja hi havien mort, amb suggeriments i solucions per a la millora de l’eficiència ( “el tancament de les portes i la manifestació de la foscor genera un desplaçament instintiu del centre de gravetat de la mercaderia, fet que provoca una sobrecàrrega de l’eix posterior i el possible bolcament del camió en les corbes tancades”). O el document únic de la narració dels moments previs a l’execució massiva en una cambra de gas, amb un ex-empleat txec-jueu que esclata en plors continguts desprès de recordar com, conscients ja d’haver estat enganyats, els seus connacionals es van posar  a cantar d’instint l’himne nacional txec abans de morir: un cor a la cambra de la mort. O la descripció ocular del gueto de Varsòvia, amb el rostre i els ulls d’un antic membre del govern polonès a l’exili suggerint un infern humà sense precedents, sense paraules per copsar-lo. D’estructura multilingüe i plurinacional, amb traductors in situ i testimonis de tots els bàndols, se’n dedueix un ventall de reaccions humanes riquíssim, durador, amarant, inoblidable. I el més esfereïdor de tot: que la condemna oficial de l’horror sembla haver estat assumida només superficialment. Un cop comença a gratar-se la superfície, comencen a sorgir els dubtes, les justificacions parcials i el fet , fins i tot, que a alguns habitants els hi va més o menys arranjar la desaparició de totes aquelles persones, encara que sigui només per aquelles dones que es queixaven de que els joves polonesos se sentien molt més atrets per les belles jueves perfumades i riques que per les camperoles poloneses de mans gastades i brutes.