Arxivar per Agost 2007

LINGUA FRANCA

Agost 15, 2007

En aquesta Europa homogeneïtzadora que avança –lluny resta el Die Welt von Gestern de Stefan Zweig -serà important veure quina cultura acaba essent la majoritària, quina hi deixarà la petjada més indeleble. A mi m’agradaria que fos una Europa amb una -única -llengua comuna, però on totes les contrades siguin respectades, i les gents continuïn aprenent les parles dels indrets que les reben i acullen. Fixeu-vos que l’anglès seria una gran llengua comuna:

1. És una barreja dinàmica de les dues branques indoeuropees mes importants de l’oest, la itàlica i la germànica. Ha incorporat, a través del llatí, un munt de mots grecs clàssics. Els eslaus i altres estarien en desavantatge, però segur que la prefereixen a l’alemany.
2. És una llengua que cap poble d’Europa continental pot sentir com a opressora (malauradament, altres pobles de la terra i de les illes allà al Nord sí que poden). No ha usurpat la oficialitat a cap altra llengua vernacla del continent, excepte a Grècia potser i a Gibraltar- corregiu-me siusplau si m’equivoco!-. Si continua expandint-se per Europa no és gracies a lleis o moviments de poblacions i escanyaments antics, és per la seva utilitat tecnològica i econòmica.
3. És juntament amb l’alemany i potser el francès, la llengua en la que s’han escrit els textos de la cultura de la complexitat dels darrers segles europeus.
Si hi acaba triomfant, ho haurà fet sense imposar res en cap dels altres estats membres continentals. Totes les altres llengües prestigioses d’Europa si’ que s’han ben guanyat l’odi mes o menys intens que van generar en altres cultures, i acceptar com a llengua comuna una que saps que ha escanyat la que va ser la teva, per llei i per inèrcia, et talla la gola per sempre, us ho ben prometo.

Anuncis

Sojorn a Catalunya(I)

Agost 8, 2007

Sovint observar Catalunya des dels llunyedars fa dubtar si la percepció de les gents i les coses és prou exacta,si els pensaments provenen més del cor que de la observació pacient, metòdica, de la realitat. Però raonar a base de sensacions i impressions, quan es parla de la societat i del món, és un exercici més aviat inexacte, i encara més si aquest pensament es pretén públic. La visió del país reposant sota el sol des del cim del Canigó, fa unes setmanes, i el bany al capvespre a Banyuls de la Marenda no em faran, confio, distorsionar la visió de les coses.
En les meves contrades ens hi juguem molt, en aquests anys i dies. Intentaré demostrar que és important i urgent que entre aquells que mig manen a la Generalitat i als Ajuntaments, es reaccioni i s’abandonin inèrcies, i sobretot es comenci a combatre aquells que no volen (encara que sigui per incompetència) sincerament que el país i les seves gents avancin de veritat. Ho intentaré fer des d’un màxim de respecte, tot i que admeto que no em resulta fàcil i sovint tindria ganes d’engegar a la merda a tota aquesta colla que ens mig- governa (‘mig’ no perquè ho facin malament, que també, si no més aviat perquè de vegades no tenen res a dir, com els virreis quan el rei mana altrament). Vull prevenir que aquest discurs social- tan amplificat pels mitjans populistes- de desinterès generalitzat i critica repetitiva i cretina de la política em sembla encara pitjor que qualsevol forma de misgovern.
Els debats sobre la direcció que un país agafa en un determinat moment de la seva història poden esdevenir ràpidament estèrils si les reflexions no es recolzen en principis i axiomes prou sòlids, i si els objectius estratègics no es mostren amb tota claredat, i les intencions i voluntats es declaren d’antuvi. La discussió, altrament, corre el risc de banalitzar-se, que és la tàctica (estratègia es una paraula massa elevada per aplicar-la a actes barroers) que tant li agrada al PP, i els defensors de posicions raonades es poden veure qualificats d’alarmistes i pessimistes. La única veritat d’aquests processos és que, any rere any, les coses canvien de veritat (així ho podem MESURAR) i hi ha elements i realitats socials que romanen i altres que desapareixen, tendències que es tornen majoritàries i d’altres que minven progressivament. Per dir-ho ras i curt, les previsions són moltes però finalment la realitat acaba essent una sola, encara que complexa. Aquests processos acostumen a ser difícils de copsar en temps real, especialment si s’està submergit en la dinàmica quotidiana.
La meva idea, en essència, és que la única manera d’assolir el que es reclama permanentment, és crear una vertadera estratègia que permeti exercir pressió real sobre l’Estat Espanyol, que és un ens amb una superioritat jurídica tan desmesuradament superior respecte a la Generalitat- bàsicament perquè la inclou-, que qualsevol acció de convenciment assumint la bona voluntat i el sentit de justícia del contrari és per definició un fracàs anunciat. Aquesta estratègia hauria de traspassar línies considerades com intrínseques de la política democràtica: lluita multipartidista, tacticisme, demagògia, populisme,etc…. per construir una unitat d’acció (real i efectiva,lliure d’oportunismes), la única sortida que tenim en front d’un adversari que decideix les lleis i llurs límits. Només el fet que els partits –tret d’ERC de vegades- hi siguin tan reticents demostra la manca d’albirament dels nostres representants. Sense aquesta acció estic convençut que la cultura i singularitats catalana s’extingiran en breu, o almenys esdevindran un fet purament folklòric. I ho haurà fet per incapacitat de saber enfrontar-se a un enemic que la vol aigualir i rovellar amb múltiples mecanismes, tan diaris com de llarga durada, tàctics i estratègics, estatals i comercials (les culleradetes diàries d’Antena 3,Tele5 i TVE que s’escampen pel país, e.g- només amb més educació i oferta pròpia les podrem combatre-). És la singularitat absoluta de la qüestió catalana que m’ha convençut, també, que només solucions excepcionals i d’urgència acabaran amb aquesta situació lamentable de queixa continua- per part nostra- i d’escanyament economico-cultural, menyspreu i incomprensió també continuats, per part de l’Estat i l’establishment de la “villa i corte”.

Sortim d’un període -el del procés estatutari català- que sembla haver entusiasmat a uns pocs i avorrit i fet nosa a molts (a els que s’interessen poc per saber d’on venen els ‘quartos’, m’agradaria demostrar-vegeu a la imatge que el nivell educatiu hi te poc a veure, sorprenentment.Aquest tema complex l’he discutit a fons en altres articles i només diré que la decepció que em va provocar la seva conclusió va ser tan intensa i profunda que sols per això m’agradaria entrar un dia a fer política amb totes les meves energies i projeccions. Li aplico el precepte de Junger: cal saber el que el mon ofereix per no capitular a la lleugera. I vull emfatitzar un detall greu: dos dies desprès de l’aprovació, el 30 de setembre de 2005, de l’Estatut del Parlament de Catalunya, el que ara ha esdevingut President de la Generalitat de Catalunya va dir que la seva formació recuperaria algunes de les esmenes que van ser rebutjades durant el debat al Parlament i les presentaria novament durant el posterior procés al ‘Parlamento’ de veritat. Aquest fet inquietant em va suggerir una via de recerca, que desenvolupare’ en les continuacions d’aquest ‘Sojorn’, en la que cerco de demostrar que el gran perill que amenaca el país ve més aviat de dintre que de fora, per molt que costi d’imaginar a voltes.
Crec sincerament que hi ha prous fets que indiquen que el partit majoritari de Catalunya, el PSC (que curiosament la majoria de la gent pronuncia -en català – amb C castellana, inclosos molts dirigents del mateix), no te’ una idea clara de quin rumb imposar:
1) No hi ha dia que passi que no diguin que són un partit sobirà i independent (és veritat que tenen uns estatuts independents dels del PSOE), però ens els temes decisionals (que son els que permeten MESURAR la efectivitat d’una determinada voluntat), actuen completament subordinats al PSOE. Tots els parlamentaris a Madrid han votat en la mateixa direcció del PSOE des de 1982, arran de la dramàtica baixada de pantalons del PSUC a causa de la Llei Orgànica d’harmonització del Procés Autonòmic, filla directa de la UCD i el PSOE. Es cert que la decisió de Montilla de pactar amb ERC pot haver estat una acció sobirana -com suggeria en Carod-Rovira-, però l’únic efecte d’aquesta decisió ha estat, de moment, neutralitzar i aigualir la capacitat d’exercir pressió de l’independentisme català fins a límits impensables fa uns anys. En política, quan es vol que una determinada visió de les coses triomfi sobre una altra que s’hi oposa, és evident que un ha d’escometre mecanismes de pressió per forcar l’altra part a acceptar postulats que d’altra manera no recolzaria mai. Quins mecanismes te’ el PSC per pressionar el PSOE, és per a mi un misteri. Llavors potser hauríem de comprendre que en realitat ja els hi va be així, que realment coincideixen amb el PSOE. Llavors els dirigents del PSC hauran d’explicar quin avantatge en treu Catalunya de restar a les ordres de Madrid, quan encara el més optimista dels càlculs no pot ocultar que Madrid ens treu més que ens dona, almenys en temes de ‘quartos’, que son els que es poden mesurar de manera inequívoca.
2.El PSOE pot governar Espanya també gràcies a Catalunya, on sempre obtenen més d’un milió de vots. Lluny d’aprofitar aquest fet a fons, com una persona que vol construir un país modern i valent faria automàticament, el PSC en 4 anys al capdavant de la Generalitat no ha estat capaç d’aconseguir un finançament en infraestructures (l’anomenada ‘inversió productiva’, perquè és de les poques inversions estatals que generen riquesa) que superi el que el PP va cedir durant els darrers 4 anys de Pujol (millor no parlar dels anys precedents, on els percentatges eren escandalosament baixos). I encara gràcies que Artur Mas va cloure un pacte mediocre demanant durant set anys una inversió productiva proporcional al PIB català-que és el que hauria d’haver assegurat que la inversió augmenti en les anys propers(Perquè set? Perquè exclòs el fons de solidaritat interterritorial? )-, car el PSC ja donava les negociacions per tancades sense cap mena d’exigència -el PSC va tenir una actuació realment lamentable en tota aquesta historia de l’Estatut.L’any passat el conseller d’Economia i Finances Antoni Castells acceptava els pressupostos estatals adduint que s’ajustaven a les especificacions de l’Estatut, aquest any, sota pressió per la davallada en la prestacions del servei públic, declara que no acceptarà de cap manera el percentatge de l’any precedent, demostrant que segurament es un excel•lent economista però un negociador molt fluix. Aquesta és la gran pregunta sobre el PSC: Perquè ha d’estar sempre sota pressió per a reaccionar? On és la seva voluntat? La resposta rau segurament en la seva condició d’interfície. No es vol identificar amb el nacionalisme perquè perdria capacitat dialèctica amb CiU i perquè no hi creu, i alhora no es capaç d’alliberar-se d’inèrcies terribles amb la seva subordinació dins la federació socialista, fins a extrems de covardia política i inacció realment miserables.

El PSC actual , ho reconec, te’ una tasca difícil: ha de fer d’interfície entre dues maneres majoritàries d’entendre Catalunya -una que la considera prioritària i per sobre de l’estabilitat espanyola-castellana, l’altre que no la detesta i fins i tot esta disposat a servir-se’n si s’escau als propis interessos, però que en definitiva ni en coneix la història, ni s’estima prou la llengua com per parlar-la , ni hi creu de veritat, ni hi vol concentrar tots els esforços per fer-ne un país amb empenta de veritat, amb ganes de ser més modern, educat i avançat que els veïns. El problema és que , des de 1982, en el PSC sempre ha tibat més la segona opció,crec que bàsicament per un problema numèric. De fet, no conec cap altre zona de l’Europa recent- excepte les devastades regions d’Europa de l’Est, amb genocidis i deportacions massives- on la immigració hagi estat, en termes relatius, tan abassegadora -i el que és clau, tan monolítica i monocultural- com a la Catalunya de la segona meitat del segle, amb extrems tan excessius com el de la comarca del Baix Llobregat, on a meitats dels setanta, hi havia més gent nascuda fora de la contrada que nadius de la mateixa (En aquesta taula del CIS podeu veure que la llengua i les classes socials estan encara molt correlades a Catalunya ). Mireu també aquest extracte de l’estudi La immigració al Baix Llobregat. L’onada migratòria dels anys seixanta de Joaquin Recano Valverde. Tot això em fa pensar que del comportament del PSC i de com d’exigent sigui amb la descendència d’aquesta immigració i amb la nova -a la que atrau indubtablement més que altres partits de perfil ideològicament més exigent-, en dependrà molt fortament la configuració futura de Catalunya. Estic convençut que el Principat només començarà a madurar el jorn que el vot del PSC/PSOE a les generals comenci a minvar, i la cantilena infantil i inacceptable en un món modern, d’haver d’escollir el menys dolent d’entre dos partits forasters, desaparegui per sempre més.

Illiteracy in the age of Empire

Agost 2, 2007

Eric Hobsbaum is acknowledged as one of the most important living historians. I consider him as someone to be reckoned with just for the very background he was brought up in. Indeed , the son of a Wiener Jewish mother and an enthusiastic second generation Polish immigrant to Britain, he embodies the quientessential mitteleuropean having endured the widest range of European blurrings possible.
I recently bought his The Age of Empire, after having read some years ago his better known The Shortest Twentieth Century-Age of Extremes. I had serious problems in getting along with the reading of a chapter on the Nationalist political movement at their dawn. In this chapter, unfortunately, it becomes too apparent Mr.Hobsbaums sees everything through a filter biased by his left-wing ideology. Nationalism comes from right-wing movements. Right-wing movements are by definition against working classes. Conclusion:Nationalism is bad, even 150 years after its birth as a socially identifiable movement. Except for this short chapter, where in my opinion he appallingly misses the point of giving a more open and fair-minded view on the so-called nationalist movements, the book is definitely worth-reading.

Especially interesting are some graphics and tables gathered in the last pages of the book. They show some basic evidence of the answer to one question I have often asked myself. Why are my countries of origin so often considered as less modern and less consistent than many others in Europe? How can people be aware of the difference in wealth between these countries and those indeed more developed as a whole? Why do people from these lands make a worse impression in terms of reliability when it comes to deal with culture and technology and progress? Where does this social perception take root and how?

Hobsbaum shows the percentages in illiteracy for most european countries about 1850. I tried to investigate if those percentages bear any significant correlation with their current relative GDP per head. The answer, except for some exceptions, is astonishing clear: those countries with the higher tax of illiteracy 150 years ago are still lagging behind in terms of development still nowadays. No wonder after so many years of unchanged trend such popular views take root deep in the otherwise malleable social consciousness.

Here you are the table and -in parenthesis- the current GDP per head (in relative value)
illiteracy_gdp.jpg

Of course, this is just a very basic correlation, but it is a firts step towards the interpretation of the mistery of popular beliefs.