Arxivar per Abril 2008

Flandes i Catalunya: dos conceptes diferents de l’exigència i del respecte

Abril 20, 2008

 

Darrerament aquí a Bèlgica ha revifat la polèmica que es va crear fa poc més d’un any quan el Govern regional Flamenc va modificar el codi legal per l’accés a l’habitatge de protecció social (“Wooncode”) i que ha entrat en vigor a partir de l’1 de gener de l’any 2008. La causa, un recent comunicat del CERD, THE COMMITTEE ON ELIMINATION OF RACIAL DISCRIMINATION (organisme que depèn de Nacions Unides), on s’expressen preocupacions (“concerns”) per la manera en que l’accés a l’habitatge esta’ regulat a la regió flamenca. Reprodueixo en Català un extracte del text legal a l’origen de la polèmica :

§3. El llogater d’un habitatge de protecció social haurà de satisfer les següents obligacions ( entre d’altres ):
Per a que un llogater pugui prendre possessió d’un habitatge social no situat a l’interior o perifèria de la regió de frontera lingüística mencionada al dret coordinat del 18 de juliol de 1966 sobre l’ús lingüístic en afers administratius, aquest haurà de demostrar la seva disponibilitat a aprendre la llengua neerlandesa. S’entén per aprenentatge de la llengua neerlandesa l’assoliment d’un nivell igual o equivalent a l’A.1 del Marc europeu comú de referència per a les llengües. El govern flamenc és responsable de determinar l’assoliment de l’esmentat nivell. Aquells que ja estiguin en condicions de demostrar un nivell suficient, resten exempts de complir les condicions especificades. El govern flamenc també és responsable d’identificar aquelles persones que restin exemptes de l’obligació especificada. En qualsevol cas, totes aquelles persones que puguin aportar justificant mèdic atestant malaltia mental o física que impossibilités l’assoliment de l’esmentat nivell A.1, resten exemptes de l’aplicació de la mencionada obligació.

Afegim la definició de nivell A.1 per completar el quadre: Nivell A1 (nivell inicial, de set): pot comunicar-se a nivell elemental per satisfer les seves necessitats amb fórmules fixes; pot mantenir una conversa senzilla sobre temes personals si l’interlocutor l’ajuda. Cal assenyalar, també, que el govern flamenc s’ocupa de les despeses d’aprenentatge de la llengua en el cas que aquest sigui necessari.

L’arrel de la polèmica rau, és clar, en l’enemistat i incomprensió entre comunitats lingüístiques. La mesura, amb ulls francòfons, es veu com a extrema, inacceptable, discriminatòria (i en blocs i diaris i converses sovint apareix l’adjectiu de moda a l’Europa de la segona meitat del segle XX, ‘racista’, una altra paraula banalitzada per l’ús indiscriminat que se’n fa ). A Flandes es veu com a necessària per garantir la cohesió social i per donar les mateixes oportunitats de futur als immigrants, en molts casos beneficiaris d’aquesta mena d’ajut social. Bèlgica no hauria de ser cap model de convivència social: és mes aviat un fracàs, de com dues comunitats històriques d’ètnia diferenciada (germànica la flamenca, celto-llatina la valona, però en profunda i antiga convivència amb germanofons, com demostra el terme való ‘gat’ per referir-se a una cabra), obligades a compartir estat per raons històriques allunyades de qualsevol raonament democràtic, han anat construint o mantenint, en més de 175 anys, dia rere dia, un país on el compromís es cada cop més complex, fruit d’haver crescut en la difidència continuada els uns -flamencs-, i en la manca de respecte vertader els altres -valons però sobretot brussel•lesos -. Dos blocs indissolubles, tant, que l’antic primer ministre Guy Verhofstadt, fart d’equilibrismes legals per no ofendre ningú, ha marxat de viatge per Europa a la recerca de solucions al que ell anomena ‘retrocés cap a l’estat-nació ‘: la incapacitat dels pobles de viure conjuntament, de cohabitar en el respecte en una mateixa ciutat, en una mateixa contrada. Cohabitació que no ha de ser només possible en l’acceptació de la supremacia cultural d’un dels bàndols: cohabitació vertadera és quan la cultura potent o majoritària també s’adapta i compren, sense ignorar-les i en proporció significativa, les necessitats de la o les cultures veïnes. Cohabitació és abans esforç i rebuig de la sola conveniència o inèrcia, i enriquiment desprès. Això és, civilització.
Verhofstadt somnia amb la Ruse de Canetti com a model d’Europa: cruïlla de cultures, pulsions i fluxos, món de llengües diverses i ecos de totes les contrades i religions, que segurament avui idealitzem, però que sens dubte devia ser més vibrant, guspirejant i intens que la Bèlgica odierna de compartiments estancs. Però ja sabem que la diversitat no és condició necessària per a la riquesa material: només cal mirar cap a els Estats Units o Austràlia, estats que van esborrar en un segle i escaig mil•lennis d’evolució cultural, que van posar el rellotge històric a zero com si no res , i que encara avui són homogeneïtzadors però pròspers econòmicament i brillants impulsors de cultura de laboratori i d’universitat, la més avançada i sofisticada. Però, almenys des d’aquestes pàgines, no és només aquesta la riquesa que volem per Europa i el món.

El conflicte lingüístic a Bèlgica és un element central del subconscient en la vida quotidiana del país, però només a la zona fronterera entre comunitats, precisament la regió als voltants de la capital, Brussel•les. I ho és nomes a la zona fronterera perquè a la resta del país (on el bilingüisme franco-neerlandès és patrimoni només de persones amb un alt nivell educatiu), la vida es desenvolupa d’esquenes a l’altra cultura. A Anvers la llengua francesa, fa 80 anys llengua preferida per les classes benestants i importants sectors de la població, avui és més un record que una presència. El mateix podem dir de Gant. De fet, molts flamencs saben comunicar-se en francès, i tot i que no és senzill trobar estadístiques, és evident que hi ha un percentatge de flamencs capaços d’expressar-se en la llengua de l’altra comunitat molt més alt que no pas a la inversa (i això és un fet i no una opinió). Els flamencs són encara veritablement bilingues, però en anglès. ( De fet, comença a desenvolupar-se un curiós efecte de convivència monolingüe en algunes ciutats universitàries: a Leuven, els estudiants amb beca Erasmus o de doctorat, tot i que molt interessats en la idea d’Europa i el multiculturalisme, ni se’ls passa pel cap d’aprendre Neerlandès: per això a les botigues i als bars l’anglès va guanyant terreny). A Valonia, en canvi, nomes un 15% de la població és bilingüe, i d’aquest percentatge hauríem d’excloure aquells que són bilingues perquè parlen anglès, la segona llengua més estudiada a la regió. Aquestes diferències nomes s’expliquen amb l’existència d’una educació escindida: els flamencs, en un darrer estudi sobre la qualitat de l’Educacio’ als estats d’Europa ( PISA ), van quedar en el lloc cinquè, mentre els Valons van arribar trenta-tresens. Una vergonya, creiem, pels responsables polítics de la comunitat francòfona, donat que els percentatges d’immigració són semblants a les dues regions principals del país. És com dir que a un immigrant, o a un ciutadà, li convé molt més anar a parar a Flandes si vol tenir un futur professional competitiu : i creiem sincerament, que, a nivell global i comptant amb les sempiternes excepcions, és evident que és així (l’efecte és tant accentuat, que les diferències es fan molt evidents a nivell de representants politics també). Una de les raons, a nostre parer, és que a Flandes hi ha una cultura de l’exigència molt més desenvolupada que a la que alguns anomenen ‘frontera septentrional de l’Europa meridional’: fet que comença a acceptar-se lentament, però que ha perjudicat la convivència (o millor dit, no- convivència ) durant molts anys i potser de manera irreparable. Fet que també justifica l’habilitat dels flamencs per haver creat una de les economies mes robustes dels darrers anys a Europa. Tot i que l’economia d’un estat o regió és una qüestió complexa per definició (hi poden haver aspectes positius amagats per d’altres de negatius que acaben agafant preponderància, mitjanes que oculten veritats soterrades), creiem que aquets concepte, el d’exigència, és cabdal per a garantir la competitivitat d’un país: el problema és que sovint ésser exigent vol dir sacrificar algunes alegries quotidianes o immediates per construir un futur mes sòlid, vol dir no posposar sistemàticament els problemes que es perceben com a secundaris, vol dir no fer demagògia, vol dir educar i no dir sempre el que es percep com a més digestible.

Ésser exigent de veritat vol dir combinar voluntat i capacitat de ser-ho: imagineu-vos si en economia computéssim la demanda nomes en termes de voluntat! Afortunadament, moltes de les coses d’aquest món pesen i això permet comparar-les entre elles. I creiem que això permet dir , amb les dades a la ma’, que a Catalunya s’està perdent una oportunitat magnífica de fer un país on l’excel•lència esdevingui un objectiu comú. Hi ha moltes diferències entre Catalunya i Flandes, i en molts, molts aspectes no són comparables; i en alguns, fins i tot, Catalunya esta’ millor posicionada que Flandes: a Flandes –on el vot es obligatori- hi ha una perillosa radicalització del populisme radical de dretes -20-25% dels vots-, tot i que ha restat sempre aïllat a l’hora de formar govern pels partits de tradició democràtica. També, a Flandes comença a observar-se, en algunes viles especialment, una congelació de la història, una sensació de punt culminant difícil de copsar amb indicadors econòmics ( només l’envelliment de la població i el cost de les pensions ho confirmen): una burgesia culta de costums tranquils i ordenats que acostuma a generar rebuig en el visitant meridional, com una mena de Suïssa sense l’atractiu natural de la confederació. També, el fet d’haver perdut, en gran part, Brussel•les com a centre de referència- tot i que molts dels millors centres culturals i d’esbarjo de la capital estan en mans flamenques, la vida a la capital genera rebuig i fins i tot inseguretat en un sector important de la població del nord – també fa Flandes menys atractiva i dinàmica, menys diversa: creiem que a llarg termini escindir-se de Brussel•les , tot i que econòmicament viable, restaria interès i impuls a la regió. Però si a Catalunya tinguéssim un país fort i robust, marcant el ritme europeu, i no només la voluntat malenconiosa d’aquesta realitat per part d’alguns (molt minoritaris, sobretot entre l’establishment), encara podríem dir que haver escollit un president mediocre -o almenys amb aparença mediocre- no hauria de ser signe de preocupació: però si’, a Valonia també els politics van prometre durant anys que tot anava be’, que ho tenien tot sota control, i mentre, les diferencies amb Flandes anaven augmentant, i res, sempre trobaven una justificació. A l’aeroport internacional de Brussel•les, a Zaventem, a territori flamenc, que dóna feina de manera directa a més de 20.000 persones, només per fer de cambrer un ha de saber respondre en tres llengües ( i miracle, hi ha moltíssim cambrers immigrants!). És una llàstima que, estant a 10 Km del centre de Brussel•les, només hi hagi un 8% de treballadors de l’Aeroport residents a la capital (90% francòfona), on hi ha una mitjana de 20% d’atur (40% als barris de Sint-Joost i Molenbeek). El govern de la regió de Brussel•les no ha sabut educar-ne més per anar a treballar allà. Al Prat del Llobregat, l’opinió publica catalana percebria com un crim racista que la població monolingüe castellana o els immigrants dels voltants de l’aeroport es veiessin perjudicats per mesures restrictives com aquesta (de fet, crec que l’Aeroport de Barcelona és un dels indrets on els passatgers catalanoparlants estan més discriminats en absolut). Ja se’ que és només un detall, que el món és més complex que la llengua que s’ha de parlar a l’aeroport, però a mi em sembla una dada molt indicativa de qui creu més en la immigració i en el futur: si fos immigrant , crec que estaria d’acord en acceptar condicions més exigents d’adaptació però amb la seguretat de que l’educació, atenció i formació que se m’ofereixen em permetin ser competitiu de veritat.

Tot esperant les tempestes

Abril 13, 2008

Emocionada descripció de la democràcia i dels que la fan possible a Machiavel en Démocratie: Mécanique du pouvoir, d’Edouard Balladur. L’autor classifica els polítics en tres categories fonamentals, tres bàndols als que cadascú decideix de pertànyer:

1)      Els demagogs, o aquells que s’identifiquen en cada moment amb el que perceben com corrent majoritari a la societat i s’hi adapten entusiàsticament, sense esforç, sense forçaments, sense ideals. Estan convençuts que la majoria del poble vol gent com ells.

2)      Els moderats o pactistes. Persones que tenen i sobretot tenien ideals i il·lusions però que intueixen que per arribar al poder cal renunciar-hi amb freqüència. Segons Balladur, aquest és el grup que pateix més, doncs els homes i dones que hi fan part necessiten donar-se l’aparença d’una personalitat que no és la seva vertadera, fins al punt de poder arribar a perdre el respecte per ells mateixos. La compensació a aquestes misèries pot arribar, un dia, en forma de capacitat de decisió: el poder conquerit.

3)      Els radicals, entesos com a grup que, a diferència de la resta, no esta’ obsessionat amb la idea de Plaure, o que la percep com a secundària. Deixo a l’autor descriure’ls amb aquestes magnífiques paraules:

 

Quelques-uns, fort rares, prennent un autre chemin. Ils en sont convaincus, la démocratie repose sur la vertu, sur la vérité, sur le courage .Ils répugnent aux concessions au gout du jour, ils veulent entrainer, exalter ; ils ne cherchent pas à plaire. A leurs yeux, les succès ne doit pas s’acheter en renonçant a ce a quoi on croit. Ils sont sincères, perce que ils sont orgueilleux. Les jours ordinaires leur offrent peux de chances pour atteindre leur but ; au fond de leur cœur, ils espèrent les tempêtes. C’est grâce à eux que la démocratie garde toute sa valeur, que l’Histoire prend son sens.”

Politics of shame

Abril 6, 2008

The chief prosecutor of the Turkish Constitutional court is determined to ban the Justice and Development Party (AKP), which currently democratically holds both the presidency and the government of the country. It was the expected counterattack from the secularist establishment after its recent loss of grip on power to the hands of ‘mild’ Islamists: a decisive battle whose outcome will most surely shape the future of a land built on the remains of multicultural and polyglot Ottoman Empire, where several souls still cohabitate.  But both, establishment and challengers, agree on the basics: the supreme importance of the Turkish nation, ensured by a Constitution written by the Generals after a coup in 1980. So most surely their quarrel will wipe off those who do not feel (or did not feel until they were indoctrinated or offered no other alternative) represented by either of the disputers.  For instance, the Kurds: a couple of quotations from the European’s commission (always a moderate and funambulist observer, let us recall) Turkey 2006 Progress Report will suffice to prove such statement:

 

“Children whose mother tongue is not Turkish cannot learn their mother tongue in the Turkish public schooling system. Such education can only be made by private education institutions. As concerns Kurdish all such courses were closed down in 2004. Therefore, there are no possibilities to learn Kurdish today in the public or private schooling system. Furthermore, there are no measures taken to facilitate access to public services for those who do not speak Turkish.”[…]”As reported above, according to the Law on Political Parties, the use of languages other than Turkish is illegal in political life. The court case against the Rights and Freedoms Party (HAK-PAR) regarding a speech in Kurdish continues”.

 

It is important to bear in mind that, though Kurds make up about 14-15% of the  population of the Republic of Turkey, already only less than half of this share is able to speak Kurdish (5 million at most, a key fact very rarely highlighted by the international press). The rest, in statistically relevant terms, speaks only Turkish. Private institutions in Kurdish closed down in 2004 because of low attendance rates: with southeastern Turkey (where Kurds mostly concentrate) being the least developed region of the country, together with decades of enforced Turkish education (rightly perceived as mandatory to operate inside the country), restricting the teaching of Kurdish to private institutions was a mastery move of the Establishment. Just to give a glimpse of the inequalities: while in Ankara there is a doctor for every 317 persons and 487 in Istanbul, in Mus (a far eastern province with a majority of Kurdish population), there are 3629 persons for each doctor. In Agri, home of one of the fiercest Kurdish revolts in 1927, the ratio is 4196 to 1.

 

Also the chronology of revolts sheds light on the weakening, fading force of the Kurdish community : the Treaty of Sevres in 1920, after the Ottoman Empire’s collapse, seemed to herald an independent future for Turkish Kurdistan, but history eventually crystallized in Treaty of Lausanne which ensured Turkish rule on it. Rebellions spread: 1920, 1925, 1927, 1937-38. All were crushed. After that, a very long silence, a very long isolation. Until the initially Marxist PKK was founded in the seventies. This led to increasing military frenzy in the region: a peak of 200,000 deployed Turkish security forces was reached in 1993. We want to believe these chilling images from 2008 are not common place nowadays in Turkish Kurdistan. Rebellions continue, but assimilation has probably reached a point of no return : though Kurdish is still the indigenous language of southeastern Turkey (belonging to the Iranian branch of the Indo-European family),  more than half of the Turkish Kurds cannot speak it anymore.

 

 In fact, though PKK is still active in its armed struggle and getting advantage of Iraqi Kurdistan’s recently gained autonomy, vote in last general elections showed very significant support for Erdogan’s and Gul’s AKP among ordinary Kurdish population ( more than 50% ). The reason pointed out by analysts is the focus of AKP on Islam ( a true bond between Kurds and Turks): enough to draw the attention of people tired of struggling and unrest; and probably unaware of how much their culture is being eroded and watered down as years and decades go by.  It is a fact that many, many educated Kurds have it difficult when expressing abstract ideas in a language that has for 80 years been, and still is, restricted to home use. Certainly we cannot ask all Kurds to behave as Leyla Zan: the politician who in 1994 dared, after taking the oath of loyalty in Parliament in Turkish, pronouncing a couple of words in Kurdish (the last sentence you can hear in this video). Initially protected by parliamentary immunity, after her Democratic Party was dissolved, she was imprisoned and only released in 2004 after sustained pressure from the EU.

 

And then, in February 2008, Recep Tayyip Erdogan, the prime minister, the hope, together with Abdulla Gul, for a more tolerant Turkey, went on official visit to Germany, home of some 2.6 million Turks, that is, 3.2% of the population: he first met Chancellor Merkel and told her “Knowledge knows no borders”. And then “For immigrants to speak better German, they have to be able to speak their own mother tongue first”. And then the solution: Germany, he said, should have no problem in funding “Turkish high schools and universities”. And he suggested hiring teachers from Turkey to ease up the task. Afterwards he went to Cologne, historical stronghold of German Catholicism, where he gathered about 20.000 Turkish immigrants in a stadium, many, many more than any current German politician would ever manage to do with ethnic Germans. He said to them:” Assimilation is a crime against Humanity”, and then “It is your natural right to teach your children in their mother tongue.”

 

Mr. Erdogan is the democratically elected prime minister of a country which bears the responsibility of representing a major share of a complex, vibrant culture that stretches its roots from Siberia through deep into Asia till the Anatolian peninsula (The Turkic people). He might be a devote Muslim and an expert on Islam, but certainly missed some elementary lessons of logics at school: we do not want to believe an ordinarily intelligent man would ever use such miserable rhetoric otherwise.