Catalunya : administració o nació ?

castells_scaled

Algunes breus reflexions i apunts sobre els darrers esdeveniments previs a l’acord sobre el finançament autonòmic:

• El país, en termes de ciutadania, no sembla gens conscient del moment decisiu al qual ens enfrontem. I això ens entristeix molt profundament. Una enquesta del CEO ( Centre d’Estudis d’Opinió ) realitzada al Novembre del 2008 (amb la crisi encara agafant embranzida ) conclou que només un 2,3% de la població catalana considera la negociació del finançament de l’autogovern com a prioritària. Una dada demolidora i que, francament, fa molta, moltíssima basarda: no és massa tranquil•litzador comprovar com, desprès de 30 anys d’educació fora de la dictadura, encara hi ha una majoria tan significativa despreocupada pel finançament de les institucions pròpies i un grau de cultura política tan magre com per no saber diferenciar entre l’arrel del problema i els seus efectes. I no ens serveix d’excusa el fet que potser amb una altra formulació de la pregunta la resposta hauria estat diferent: nosaltres creiem en una població adulta i exigent, no inert. No ens sorprèn que els ciutadans demanin polítiques socials: el que fa feredat és assabentar-se que la població de Catalunya és crítica i exigent amb l’administració dels recursos assignats al Principat, però no amb la quantia d’aquest recursos ( decidida en la seva abassegadora majoria per l’Estat ) . Aquí és on la Generalitat hauria de fer mans i mànigues: per explicar i aclarir de quins serveis prestats és plenament responsable -i en conseqüència, potencial culpable- i en quins és víctima de l’ofegament progressiu de l’Estat –i ho torno a repetir, ofegament, perquè un control tan absolut sobre els recursos generats per una comunitat de dubtós o com a mínim matisat sentiment de pertinença no té un altre nom per a nosaltres -.Com reaccionarien els catalans si fossin plenament conscients que cada any perden, com a comunitat, almenys 10.000 M€ en recursos ( és a dir, amb un pressupost consolidat de la Generalitat per al 2008 de 34750 M€,  un 28% de la despesa del nostre govern ) ? Hauria de ser un deure dels polítics ésser més exigents amb la població: però la demagògia intrínseca a tot sistema democràtic ho impedeix fins que els efectes esdevenen letals i destructius. No estic d’acord amb els que defensen que a la població no li ha d’importar qui administra què i sobretot, en quines condicions, sinó només que s’administri bé : les institucions no són cap empresa privada i necessiten de l’ interès i la participació activa de tots per a millorar. No tenim cap dubte que tots aquells que s’alegren per aquesta dada o fins i tot aquells que reaccionaran adaptant-se als desitjos de la ciutadania –la Catalunya real-, no creuen en l’autogovern de Catalunya, no creuen en la possibilitat de construir, fabricar i portar a la pràctica un sistema d’idees i una visió del món, dels seus problemes i de les seves solucions, diferenciada de la de l’Estat Espanyol. Perquè en això consisteix l’autogovern i aquest és per a nosaltres el significat de la paraula llibertat en el diccionari del món occidental.

• La conferència de n’Antoni Castells a l’IEC aquesta darrera setmana, malgrat la seva cuirassa de contundència, ens va refermar en el fet que , a nostre parer, els plantejaments del conseller queden a anys llum del que podria ésser l’esquer cap a un veritable canvi de model en l’autogovern de Catalunya, que ens permeti deixar de pidolar xavalla i assolir una capacitat normativa que estimuli la competitivitat i la responsabilitat fiscal entre els governs autònoms. Ara per ara, l’Estat de les Autonomies és en essència una duplicació d’administracions: independentment de la seva perícia política, cap Comunitat pot quedar-se sense prou recursos per finançar els serveis dels que és responsable per llei. De fet, facin el que facin, totes tindran prou finançament per subministrar exactament el mateix servei: una idea més soviètica que europea. I així l’invent del cafè aigualit comença a girar-se també en contra de l’Estat: ha generat múltiples administracions que demanden tenir els mateixos serveis que qualsevulla altra però sense assumir responsabilitats. Fa, també, una basarda tremenda observar com només Catalunya ha volgut deixar-se bous i esquelles per impulsar un canvi de model ( tot i que alhora, ens referma en la idea de que tenim voluntat de ser). Però el conseller continua obsessionat amb la solidaritat, que per a ell és tan important com l’autogovern -que vol dir exercir veritablement la responsabilitat envers la població sobre la qual es legisla i actua-. A nosaltres els dos principis ens semblen antagònics, tot i que a tothom li agradaria poder-ne satisfer els dos. És palès que així, amb inèrcies més pròximes al postfranquisme que a un pensament sense complexos, avançarem només a pas de tortuga. Si Catalunya continuarà tenint un pressupost decidit essencialment per l’ Estat ( que decideix per llei les necessitats de cada comunitat amb els fons de compensació, atès que amb els impostos cedits no hi ha ni per a comprar quincalla), esdevindrem una nació d’administradors (potser la vertadera voluntat de l’actual president, que n’ha fet professió, de l’administració). Però les nacions no administren només: abans cerquen sempre de maximitzar el capital administrat i aquesta és la clau per voler anar més lluny.

 Confiàvem encara en que ERC i ICV apujarien molt més la pressió sobre el sempre titubant PSC: l’acord que s’està coent és de mínims, com ja ho va ser el del 2001 amb un Pujol en decadència i presoner de la majoria del PP. El mal auguri es va confirmar quan el conseller va anunciar que acceptaria la xifra del 75% de serveis comuns garantits (els anomenats bàsics), justificada pel fet de pertànyer a una mateixa comunitat política ( l’Estat Espanyol) que no va qüestionar en cap moment. De veritat es pot construir un autogovern basat en controlar i gestionar un 25% dels serveis oferts als ciutadans ? Volem creure que Castells, excel•lent economista i polític sempre conciliador i mesurat en les seves paraules, esta convençut que ara per ara no es pot anar més lluny ( tot i que al seu partit abunden i són majoria els funcionaris estenallats per la idea de l’enfrontament amb l’Estat). I reconeixem que està molt fortament limitat per les greus mancances de precisió i ambició de l’Estatut (fomentades per la voluntat claudicant del PSC i la pragmàtica de CiU, un cop es perdé la unitat catalana entorn de l’Estatut que de veritat volia el país) .Estatut del que es poden desprendre almenys 2 models de finançament, però en cap cas un de concret.

 Però també creiem que és el nostre deure apujar la pressió tan com sigui possible i deixar ben clar que les reivindicacions catalanes no acabaran, de cap de les maneres, amb la concreció d’aquest model de finançament. I no estem tan segurs de que els catalans siguin bons negociadors. Rebaixen immediatament les exigències per por a generar greus conflictes: fet que històricament ha permès la supervivència en temps turbulents, però que també ha collat un desenvolupament ambiciós .

• Ens podria explicar algun dia Duran i Lleida (cada dia més preocupat per satisfer les necessitats immediates i despolititzades dels ciutadans sense tenir – ni voler tenir ? – les eines per fer-ho) quin objectiu té per a Catalunya i amb quin grau d’autogovern es consideraria satisfet ? Perquè cau en la pitjor de les demagògies posant com a exemple les preguntes que els ciutadans espanyols van formular al president de l’Estat per televisió afirmant que cal parlar només d’atur i polítiques socials, quan a Catalunya no es tenen, ni de bon tros, les capacitats normatives per fer-ho? El president d’Unió Democràtica dedica darrerament bona part del seu temps a frenar els suposats estirabots sobiranistes, però no se li coneix encara l’alternativa que proposa contra l’escanyament continuat i silenciós que dura des de que va acabar la dictadura . Actua com si Catalunya fos ja un Estat : i això ens sembla una greu irresponsabilitat. Ens venen a la memòria les següents paraules extretes de les acaballes de l’autobiografia d’en Francesc Cambó, que també acostumava a fer-se befes de l’independentisme ( tot i haver prestat un servei esplèndid a la cultura catalana ): “Els meus esforços per aconseguir a Madrid un ambient favorable a les aspiracions catalanes, també havien fracassat”.

Advertisements
Explore posts in the same categories: Politica

Etiquetes: , , , ,

You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.

One Comment a “Catalunya : administració o nació ?”

  1. Martí Says:

    Molt bona radiografia del país. Un dels principals problemes és el desconeixement que té la gent del carrer de les competències de cada administració. Si preguntes una mica et trobes respostes sorprenents. I si anem al tema de financiació, el desconeixement és absolut. És tot opac i no s’entén la importància de tenir els comptes clars. A més l’estat central juga a embolicar al màxim el coneixement del paper que juga realment; un bon exemple és el de la llei de la dependència. Les cartes que anuncien ajuts t’arriben del ministerio, i després resulta que qui fa la feina, i ho financia, són la Generalitat i els ajuntaments.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: