Tàctiques i estratègies de partit a Catalunya

Els mitjans de comunicació catalans han dedicat molt poc temps- per no dir gens- a raonar sobre les veritables motivacions de l’estratègia adoptada per la cúpula d’Esquerra Republicana des de les eleccions a la Generalitat de Catalunya de 2003 , la més arriscada i ambiciosa a Catalunya, al meu parer, des de la restauració de la democràcia a l’Estat Espanyol. L’accent s’ha posat sobre l’aigualiment del caràcter reivindicatiu d’ERC sota les ordres del PSC, així com en l’enfrontament enverinat amb CiU, per no parlar de la trencadissa latent que amenaça la consistència futura del partit . Tots efectes col•laterals d’una idea de fons que sempre passa desapercebuda.
L’estratègia d’ERC- i dic estratègia perquè la collita, si mai arriba, serà per d’aquí uns quants anys o decennis- consisteix, a grans trets, en donar responsabilitats de govern al PSC a nivell nacional per així poc a poc preparar un enfrontament inevitable amb el PSOE (el partit del que el PSC no ha dissentit ni una sola vegada al Congrés dels Diputats des de 1982). El raonament de la direcció d’ERC -interpreto- es basa en els tres pilars següents:

1. El PSC és, ara per ara, el vertader partit majoritari de Catalunya i seria essencial pel futur del país que el sentiment majoritari d’aquest partit esdevingués independent dels centres de decisió de Madrid
2. La necessitat, tard o d’hora, d’integrar- també a nivell de màxima responsabilitat política – la immigració massiva i encara molt feblement integrada dels seixanta i els setanta. Millor fer-ho sota un cert control independentista.
3. ERC hauria, progressivament, de transformar i absorbir a l’hora el capital polític i electoral del PSC, créixer a costa del socialistes, en definitiva. En tot cas, assegurar la viabilitat futura del país és més important que assegurar la supervivència i l’èxit del partit.

Si el sentiment i la idea de Catalunya aconsegueixen mantenir-se prou forts independentment de qui governi –i d’aquesta tasca complexa se’n ocupa en l’actualitat, amb més o menys fortuna, també CiU, o més aviat CDC-, la sincronia entre PSC i PSOE deixaria al primer en una posició d’incapacitat manifesta per a defensar els interessos del Principat. Això és encara més veritat ara que l’Estat es veurà forçat a limitar per mar i aire el desplegament de l’Estatut, per raons de rèdit electoral fora de Catalunya però també perquè és una eina que no es pot generalitzar a totes les autonomies amb l’actual distribució de riquesa regional a l’Estat (sobretot quan, per exemple, Andalusia demana criteris d’inversió antagònics per definició als de l’Estatut de la Moncloa). I sobretot, crec que el pacte d’Entesa (aparentment firmat a corre-cuita) encara tenia més sentit que el primer del Tinell: quin altre mecanisme de pressió podria servir, ara que, creiem, el segon Estatut , encara fresc d’aprovació, comença a demostrar que és un instrument que no canvia res en essència?

Fins ara, aquesta estratègia no ha donat cap resultat mesurable (però els punts 1 i 3 van començar a aplicar-se el 2003 i el numero 2 només a l’octubre del 2006). El problema és que, com tots els albiraments radicals disfressats de moderació, els resultats poden ésser exactament els contraris dels cercats: servir en safata tot el poder al PSC sense que aquest no canviï ni un xic els propis postulats sucursalistes actuals, amb l’afegitó d’arrossegar novament ERC cap a la marginalitat política (com els darrers resultats electorals podrien indicar) . Carod-Rovira, persona d’esperit calent per definició, s’ha mantingut sorprenentment moderat des de la seva cohabitació amb José Montilla: o aquest li ha promès algun premi sucós a la llarga –grup parlamentari propi a Madrid per al PSC?- o s’ha acomodat a la poltrona per reposar després de decennis de combat anti Establishment. Des d’aquestes pàgines desitgem més que ningú que aquesta estratègia reïxi: seria una magnífica notícia per a Catalunya. Però, ignorant detalls essencials nomes certificables si un pertany a la quotidianitat dels governs i els partits, no podem amagar un important temor de fons: Catalunya, com a idea no subordinada a l’Estat Espanyol, no pot esperar massa, perquè la societat- immigració, vertebració centralista i mobilitat interna a l’Estat, televisió, premsa, lleure – està canviant més ràpidament que les ments i les decisions de la majoria dels politics de casa nostra, que no tenen –o no volen tenir- prous eines per conformar els paràmetres que donen el dring definitori al país. D’altra banda, les reaccions entusiastes des d’Esquerra Republicana a la negativa aquesta setmana del President de la Generalitat a acceptar la proposta de l’Estat Espanyol de transferència de Rodalies, com si fos una vindicació de llur estratègia, tampoc ajuden. Denoten a nostre parer una perillosa ingenuïtat: quina casualitat que PSC i PSOE, preocupats per la possible fuita de vots dels reductes més anticentralistes de l’electorat socialista català i amb el vot espanyolista o inert molt més assegurat, hagin esperat fins a 2 mesos abans de les eleccions per tenir el seu primer enfrontament públic. Però en el fons, cal continuar creient-hi i treballar – des de tots els fronts i partits- perquè algun dia l’escenificació esdevingui real: no veiem , ara per ara, cap altra solució de futur.

Explore posts in the same categories: Politica