Determination of the heroes

“Reckoning himself the spokesman of truth, Le Duc Tho acted as if he had nothing to do with our manner of leading negotiations: making concessions was immoral to him, except for when an overriding reason of supreme order intervened; and on the other hand he was more than ready to wait indefinitely for us to give in. He was determined to find a privileged spot in the epic pantheon of Vietnamese wars […] And in fact, there is no doubt that Le Duc Tho had the makings of a hero: but the thing we realized only too late –and that, in the United States, many never came to realize- is that heroes are such only thanks to a monomaniacal determination. Rarely are they pleasant persons: their rigidity is a close relative of fanaticism, and skills that characterize them are certainly not those needed for peace negotiations.”

Henry Kissinger on Le Duc Tho (White House Years,1979), the Vietnamese revolutionary who fought French colonial occupation in Vietnam for 24 years, spending 11 of them in prison and that later in 1956 masterminded, among others, the communist insurgency against the government of Southern Vietnam. They stroke a deal aimed at ending American official involvement in the Vietnam war (1965-1973) after 3 years of secret talks with the Paris Peace Accords in 1973. Both were awarded the Nobel Peace Price for such agreement: Le Duc Tho refused it arguing that “there is not yet peace in my land”, Kissinger kindly declined collecting the award and sent the U.S. ambassador to Norway instead.

North Vietnam (taking advantage of USA withdrawal and incurring in continuous violation of the cease-fire agreements) went on figthing till claiming victory against South Vietnam in 1975.

Resistenza (III): Il Canto di Ulisse

 

La democrazia del secolo XX ha svuotato di significato , banalizzandola, una delle parole piu’ nobili della storia dell’uomo : la liberta’. Una parola che andrebbe pronunciata pochissime volte, per rispetto. Con un’eccezione: quando si vive sotto occupazione militare o controllo politico.

 

Nel corso della storia, ciclicamente, in tanti ne hanno corrotto e logorato il significato profondo, primigenio, vissuto, sofferto. Contro tanta demagogia, ricordiamo alcuni tra i versi piu’ belli e veri della Comedia di Dante. Alle porte del Purgatorio incontriamo Catone che, per natura poco portato al compromesso, volle difendere la Repubblica contro il suo grande aggressore : Giulio Cesare. Sapendo dell’arrivo imminente del conquistatore della Gallia, e rifugiandosi nelle Province ad Utica, osserva come i suoi abitanti, all’inizio pronti a difenderla fino all’ultimo, cominciano a perdersi d’animo a poco a poco, e a proporre la resa a Cesare; ma l’Uticense, unico suicida sfuggito all’Inferno, si toglie la vita senza venire a patti. Eccone, umile e solenne, la sintesi in bocca di Virgilio, parlando del pellegrino Dante a Catone :

 

Or ti piaccia gradir la sua venuta:
libertà va cercando, ch’è sì cara,
come sa chi per lei vita rifiuta.
Tu ’l sai, ché non ti fu per lei amara
in Utica la morte

 

Et plagui ara grair la seva arribada :
Llibertat va cercant, que és tan preuada,
com be’ sap qui per ella rebutja la vida
Tu ho saps be’,que per ella
No et va ser amarga a Utica la mort

 

Ma la liberta’ si nasconde anche e soprattutto nella qualita’ della volonta’. Lo capi’ Ulisse, in cui Dante scolpisce i confini inafferrabili della lotta per sovrastare i poteri e i destini che si intuiscono prescritti da un’onnipotenza che ci sfugge, ma anche da maggioranze figlie dell’inerzia.

Il suo viaggio finale comincia con l’esortazione ad una vita in cui si voglia « divenir del mondo esperto e de li vizi umani e del valore »

 

“O frati”, dissi, “che per cento milia
perigli siete giunti a l’occidente,
a questa tanto picciola vigilia

 

d’i nostri sensi ch’è del rimanente
non vogliate negar l’esperïenza,
di retro al sol, del mondo sanza gente

 

Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e canoscenza»

 

E conclude con Dante segretamente ammirando l’uomo che ha osato sfidare il potere alla difesa del quale il poeta ha dedicato la sua opera:

 

quando n’apparve una montagna, bruna
per la distanza, e parvemi alta tanto
quanto veduta non avëa alcuna.

 

Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;
ché de la nova terra un turbo nacque
e percosse del legno il primo canto.

 

Tre volte il fé girar con tutte l’acque;
a la quarta levar la poppa in suso
e la prora ire in giù, com’ altrui piacque,
infin che ‘l mar fu sovra noi richiuso ».

 

Versos tan importants, tan memorables, que fins i tot en el món mecanitzat i sense horitzó d’Auschwitz/Birkenau, qui els coneixia, no els va oblidar: com Primo Levi quan, transportant olles gegants de cinquanta quilos curulles de sopa aigualida amb el seu company de desgràcia Jean, intentava traduir-li a la desesperada els versos del cant XXVI: “Ho bisogno che tu capisca, ho bisogno che tu capisca…”

 

Eleccions espanyoles 2008: cal que guanyi el PP (sense majoria absoluta preferiblement)

Donat que Catalunya només sortirà veritablement beneficiada d’unes eleccions espanyoles el dia que tots o la immensa majoria dels seus habitants votin per partits d’obediència no madrilenya, i acceptant la impossibilitat imminent d’aquest escenari, no cal ésser cap persona versada en estratègia política per comprendre que el millor que li pot passar al país el 9 març 2008 és que a nivell espanyol guanyi el PP.

Això, de veritat, no és cap provocació : ho dic amb tot el convenciment i consciència de que el PP és enemic declarat de Catalunya i les seves institucions, incapaç des de la nit dels temps de reconèixer les més elementals de les veritats del Principat, fomentant l’odi d’una manera inaudita a l’Europa occidental de posguerra, no satisfets d’haver esquarterat i manipulat el país durant quaranta anys – per no parlar d’abans -. Un dia publicarem les llistes d’ignomínies, oprobis i declaracions mal fotudes que han acumulat.

També admeto, com desesperadament ens ha de recordar el PSC ( molt interessant que fa uns anys no els hi calgués fer-ho) que el PSOE no és tan hostil com el PP envers el país ( NO ES LO MISMO). Fet que, ja varem raonar, no hauria de servir per orientar el vot en un país veritablement lliure: coneixeu alguna contrada on l’esperit mogui les ales amb garanties, en la que es voti per aquells que són menys hostils, i no decididament favorables?

Però si guanya el PP, amb tota probabilitat no ho farà per majoria absoluta. I llavors:

1. Hi haurà gran pacte d’Estat nacionalista espanyol antinacionalista català i basc – improbable però no impossible, e.g Navarra-. Creiem fermament que això apujarà com mai la tensió a Catalunya i despertarà moltes consciencies apolítiques, procés que es podria intensificar amb una crisi econòmica que s’intueix a l’horitzó. Amb un vot espanyolista afeblit quatre anys desprès, la nostra capacitat i força moral de negociació podria créixer notablement. El PSC quedaria seriosament afectat i hauria de reaccionar.
2. Hi haurà pacte del PP amb CiU i PNB, com al 1996. Esperant que ho sàpiguen fer millor que Pujol en aquell any- a nostre parer i en perspectiva, un error històric de conformisme del que per la resta va ésser un extraordinari polític-, això obligaria CiU a demanar guanys realment importants i de justícia moderna . No ajudaria a millorar la imatge d’una Espanya suposadament presonera de malvats individus perifèrics, però mentre a Europa occidental l’autodeterminació dels petits romangui criminalitzada, no ens estarem d’actuar amb fermesa, espero i confio. Em direu, el mateix es pot fer amb el PSOE: responc, si ho fem amb el PP forcem el PSOE a fer de PP i salvar Espanya. L’agitació contra el nacionalisme perifèric quedaria neutralitzada durant una bona temporada, la credibilitat del PP feta miques, es superaria, en un sentit o altre, l’immobilisme actual- nefast i adormidor per a Catalunya, que esta’ desaprofitant, any rere any i per manca de prou voluntat, la capacitat d’entusiasmar i convèncer, de saber crear noves solucions.

No sabem si Catalunya com a idea del món diferenciada de l’Estat espanyol és prou forta per resistir una radicalització de les escomeses. Pensem més aviat que no: però farts del joc continuat de curt albirament, i convençuts de que el manteniment de l’estabilitat actual porta vers l’aigualiment més absolut de qualsevol voluntat de construir estructures amb idees pròpies, creiem que l’espera afavorirà només l’ofegament progressiu. Cal doncs no defugir l’enfrontament i la presa de decisions arriscades: no es pot continuar subvencionant per un costat el que es destrueix quotidianament per l’altre. Intentar fer de Catalunya un país amb una sola comunitat va ser una aposta decidida per evitar la trencadissa social: però ha generat una opinió publica majoritària incapaç de tirar pel dret, sempre pendent de no ofendre cap bàndol- un immobilisme amb el que els partits espanyols fan festa grossa-.

I si finalment el Partit Popular guanya per majoria absoluta, llavors la inestabilitat pot esdevenir realment explosiva. No ho desitgem, però, 33 anys desprès de la fi de la dictadura, no ens hauria de fer cap por.

Katakombenschulen

El 15 de juliol de 1923 el senador italià Ettore Tolomei va presentar al teatre cívic de Bozen (Sud Tirol) el seu programa d’italianització de la regió que des de llavors l’oficialitat italiana insisteix en anomenar Alto Adige (denominació inventada per l’administració napoleònica en el segle XIX, “Haut-Adige”). Aquesta contrada, habitada des del segle V A.D. bàsicament per 2 grups lingüístics (romànic-ladí, el més antigament establert però al que avui pertany només un 4% de la població, i germànic, avui un 70%) , va ser part del botí de guerra que els italians van rebre com a conseqüència del Tractat de Saint-Germain-en-Laye que va cloure la Primera Guerra Mundial amb Austria l’any 1919. L’objectiu d’aquesta proposta era la progressiva assimilació de la cultura germànica, les lleis i l’economia de la regió a la pressuposada cultura única de l’Estat Italià, llavors sota recent control feixista. El Gran Consell Feixista va aprovar el programa per unanimitat i el va executar en gairebé tots els seus punts, mitjançant la Legge Gentile. Aquí n’enunciem els trets bàsics (cal recordar que el darrer cens, realitzat per l’imperi Austro-hongarès just abans de la Gran Guerra en 1910, donava només un 3% de població de parla italiana):

• Substitució de l’administració publica per una de parla italiana preferiblement monolingüe
• Abolició de la premsa en llengua alemanya
• Abolició de totes les entitats financeres de llengua alemanya
• Augment i reforçament de la presència de les forces armades i policials a la província
• Instauració de l’Italià com a llengua única d’ensenyament a les escoles bressol, primàries i secundàries
• Substitució de la toponímia regional per una d’italianitzada preparada pel mateix Tolomei- molt abans de que el feixisme arribés al poder- en el seu Prontuario dei nomi locali dell’Alto Adige, on, a partir de la molt incomplerta toponímia llatina de 2000 anys abans, o traduint directament de l’alemany, va generar 16.735 noms italianitzats de viles, llacs, masos, boscs i turons. (Aquests noms són avui encara quotidianament emprats pels habitants de parla italiana, així com per l’administració estatal, ara trilingüe)
• Encoratjament de la immigració provinent d’altres regions de la península itàlica

Amb aquest panorama la cultura de les valls va haver d’anar a cercar refugi a les catacumbes i profunditats, és a dir, fora de l’oficialitat, com cíclicament la Història obliga. I així, alguns homes – una minoria- van fer possible que la transmissió de la identitat col•lectiva esdevingués subterrània, que s’amagués per no desaparèixer, per continuar bellugant-se, per no cedir almenys internament: una silenciosa lliçó de resistència que es va dir Katakombenschulen. Es tractava sobretot de que els nens no perdessin la capacitat d’escriure en la seva llengua materna, però també de mantenir la tradició oral, encara que fossin senzilles cançons de Nadal .Va arribar fins a uns 30.000 infants, amb instructors tan laics com religiosos, alguns dels quals van ser empresonats i processats.

Però el drama va arribar al seu paroxisme l’any 1939, quan els règims nacionalsocialista i feixista van pactar les Opzioni/Option: als ciutadans del Sud Tirol se’ls donava l’opció d’emigrar cap al Reich i esdevenir ciutadans alemanys, o restar a la regió i llavors declarar fidelitat absoluta al Duce. El 31/12/1939 va expirar el termini: 166488 (‘optanti’) van decidir marxar cap al Reich i 63017 van decidir quedar-se ( ‘Dableibers’ ). Entre aquests últims, molts de parla alemanya que veien l’abandonament de les terres dels avantpassats com la pitjor humiliació possible. La comunitat germanòfona va fracturar-se amb una trencadissa d’odi e incomprensió entre aquells que van prendre decisions diferents. La guerra i les dificultats logístiques que sempre li estan associades van impedir, de totes maneres, que la majoria dels ‘optanti’ marxés efectivament: només un 60000 ho van fer, dels que molt pocs van tornar i si mai ho van fer va ser molt desprès d’acabada la guerra.

Avui, desprès d’una turbulenta segona meitat de segle- amb grups terroristes inclosos-, la província del SudTirol gaudeix d’una autonomia fiscal i cultural molt superior a la de Catalunya, amb una capacitat de recaptació de gairebé tots els impostos de fins al 90%, desprès del darrer pacte estatutari el 1972 que li confereix un estatus d’autonomia únic a Itàlia. El SudTirol és també ja la segona província més rica en PIB/ càpita, només superada per la Val d’Aosta (una altra regió històricament de parla no italiana). L’administració estatal es configura a partir de la distribució ètnica: tots els habitants de més de catorze anys han de declarar la seva pertinença a un determinat grup lingüístic; en funció del cens que se’n deriva s’assignen les places de funcionaris. Això dóna a la comunitat germanòfona un control gairebé absolut sobre l’administració: l’ SVP, partit democristia’ majoritari al que els italofons (demogràficament en reculada des de l’acord de Schengen) no poden inscriure’s, ha guanyat totes les eleccions des del 1948. És molt cert que el SudTirol gaudeix ara de més autonomia de la que tindria si algun dia pertanyés a Àustria (Estat federal, però només de façana : és en realitat molt centralitzat). L’SVP sembla haver acceptat aquesta realitat, però les pressions secessionistes encara estan vives.

El que no trobem acceptable és el victimisme i la queixa creixent de la comunitat de parla italiana – encara molt majoritària a la capital Bolzano/Bozen ( 73% al 2001), tot i que el 1910 el 94% de la població de la ciutat era germanòfona-. Les dificultats humanes associades al fet de ser minoria cultural són indubtables i universals, independentment dels fets històrics que les han generades. Però les gents de parla italiana no tenen, a parer meu, cap dret moral sobre aquesta regió: són ells els que haurien de sentir-se privilegiats en termes d’oficialitat de la seva llengua i de poder viure en una regió amb tants avantatges respecte a les altres.

El fet que avui la província gaudeixi d’una sòlida i organitzada classe mitjana benestant i burgesa, i que el govern italià hagi sabut corregir parcialment la ignomínia de la que és hereu, no pot fer oblidar el drama, terrible, del segle passat. En una recent entrevista a la BBC sobre la situació als Balcans deia Lord Ashdown, ex-Alt Representant de Bòsnia-Hercegovina, que desprès dels fets de 1999, Kosova no podia continuar estant sota control del govern serbi perquè aquest havia perdut la capacitat pràctica i moral de governar la regió (‘the practical and moral capacity’), així com els britànics amb Irlanda a començaments del segle passat, desprès de dos-cents anys d’abusos. Més enllà d’estar d’acord o no amb l’imminent declaració d’independència de Kosova – segurament no sols reconduïble als fets de fa 10 anys, donada la complexitat migratòria a la regió durant el segle passat i finals del XIX-, sorprèn que un diplomàtic del seu calibre s’atreveixi a afirmar una cosa semblant: molts pocs mandataris embolcats en banderes estatals gosen, o més aviat volen, reconèixer-ho públicament.

Tàctiques i estratègies de partit a Catalunya

Els mitjans de comunicació catalans han dedicat molt poc temps- per no dir gens- a raonar sobre les veritables motivacions de l’estratègia adoptada per la cúpula d’Esquerra Republicana des de les eleccions a la Generalitat de Catalunya de 2003 , la més arriscada i ambiciosa a Catalunya, al meu parer, des de la restauració de la democràcia a l’Estat Espanyol. L’accent s’ha posat sobre l’aigualiment del caràcter reivindicatiu d’ERC sota les ordres del PSC, així com en l’enfrontament enverinat amb CiU, per no parlar de la trencadissa latent que amenaça la consistència futura del partit . Tots efectes col•laterals d’una idea de fons que sempre passa desapercebuda.
L’estratègia d’ERC- i dic estratègia perquè la collita, si mai arriba, serà per d’aquí uns quants anys o decennis- consisteix, a grans trets, en donar responsabilitats de govern al PSC a nivell nacional per així poc a poc preparar un enfrontament inevitable amb el PSOE (el partit del que el PSC no ha dissentit ni una sola vegada al Congrés dels Diputats des de 1982). El raonament de la direcció d’ERC -interpreto- es basa en els tres pilars següents:

1. El PSC és, ara per ara, el vertader partit majoritari de Catalunya i seria essencial pel futur del país que el sentiment majoritari d’aquest partit esdevingués independent dels centres de decisió de Madrid
2. La necessitat, tard o d’hora, d’integrar- també a nivell de màxima responsabilitat política – la immigració massiva i encara molt feblement integrada dels seixanta i els setanta. Millor fer-ho sota un cert control independentista.
3. ERC hauria, progressivament, de transformar i absorbir a l’hora el capital polític i electoral del PSC, créixer a costa del socialistes, en definitiva. En tot cas, assegurar la viabilitat futura del país és més important que assegurar la supervivència i l’èxit del partit.

Si el sentiment i la idea de Catalunya aconsegueixen mantenir-se prou forts independentment de qui governi –i d’aquesta tasca complexa se’n ocupa en l’actualitat, amb més o menys fortuna, també CiU, o més aviat CDC-, la sincronia entre PSC i PSOE deixaria al primer en una posició d’incapacitat manifesta per a defensar els interessos del Principat. Això és encara més veritat ara que l’Estat es veurà forçat a limitar per mar i aire el desplegament de l’Estatut, per raons de rèdit electoral fora de Catalunya però també perquè és una eina que no es pot generalitzar a totes les autonomies amb l’actual distribució de riquesa regional a l’Estat (sobretot quan, per exemple, Andalusia demana criteris d’inversió antagònics per definició als de l’Estatut de la Moncloa). I sobretot, crec que el pacte d’Entesa (aparentment firmat a corre-cuita) encara tenia més sentit que el primer del Tinell: quin altre mecanisme de pressió podria servir, ara que, creiem, el segon Estatut , encara fresc d’aprovació, comença a demostrar que és un instrument que no canvia res en essència?

Fins ara, aquesta estratègia no ha donat cap resultat mesurable (però els punts 1 i 3 van començar a aplicar-se el 2003 i el numero 2 només a l’octubre del 2006). El problema és que, com tots els albiraments radicals disfressats de moderació, els resultats poden ésser exactament els contraris dels cercats: servir en safata tot el poder al PSC sense que aquest no canviï ni un xic els propis postulats sucursalistes actuals, amb l’afegitó d’arrossegar novament ERC cap a la marginalitat política (com els darrers resultats electorals podrien indicar) . Carod-Rovira, persona d’esperit calent per definició, s’ha mantingut sorprenentment moderat des de la seva cohabitació amb José Montilla: o aquest li ha promès algun premi sucós a la llarga –grup parlamentari propi a Madrid per al PSC?- o s’ha acomodat a la poltrona per reposar després de decennis de combat anti Establishment. Des d’aquestes pàgines desitgem més que ningú que aquesta estratègia reïxi: seria una magnífica notícia per a Catalunya. Però, ignorant detalls essencials nomes certificables si un pertany a la quotidianitat dels governs i els partits, no podem amagar un important temor de fons: Catalunya, com a idea no subordinada a l’Estat Espanyol, no pot esperar massa, perquè la societat- immigració, vertebració centralista i mobilitat interna a l’Estat, televisió, premsa, lleure – està canviant més ràpidament que les ments i les decisions de la majoria dels politics de casa nostra, que no tenen –o no volen tenir- prous eines per conformar els paràmetres que donen el dring definitori al país. D’altra banda, les reaccions entusiastes des d’Esquerra Republicana a la negativa aquesta setmana del President de la Generalitat a acceptar la proposta de l’Estat Espanyol de transferència de Rodalies, com si fos una vindicació de llur estratègia, tampoc ajuden. Denoten a nostre parer una perillosa ingenuïtat: quina casualitat que PSC i PSOE, preocupats per la possible fuita de vots dels reductes més anticentralistes de l’electorat socialista català i amb el vot espanyolista o inert molt més assegurat, hagin esperat fins a 2 mesos abans de les eleccions per tenir el seu primer enfrontament públic. Però en el fons, cal continuar creient-hi i treballar – des de tots els fronts i partits- perquè algun dia l’escenificació esdevingui real: no veiem , ara per ara, cap altra solució de futur.

Resistència (II)

Reprodueixo aquí amb emoció un poema trobat al llibre d’Anne Applebaum Gulag: A History. El va escriure un dels primers editors d’Alexander Solzhenitsin, Alexander Tvardovsky, ara fa uns 40 anys. Des d’aquestes pàgines continuem pensant que cal explicar el passat amb claredat i rigor , sense declamacions ni demagògies ni excessos, però perseverant jorn rere jorn, per construir una societat no sols rica econòmica i tecnològicament, si no també i sobretot en aquelles variables, més complexes de copsar, que encara no es poden mesurar amb indicadors científics globals .

They’re wrong to think that memory
Hasn’t an increasing value
Or that the weeds of time grow over
Any real past event and pain

That on and on the planet rolls,
Measuring off the days and years…

NO. Duty commands that everything now
that hasn’t been said be said in full…

Llengües espontànies, llengües imposades

Aquesta recopilació que en Francesc Ferrer i Gironès va preparar ajuda a comprendre que aquells que no volen que la llengua catalana estigui jurídicament protegida desconeixen, o volen ignorar, el  nivell de blindatge legal del que gaudeix la llengua castellana, que molta, massa gent, encara creu que s’ha anat escampant espontàniament per Catalunya des del segle XVII.

Saakashvili: make or break

As the Soviet Union approached breakdown, its borders became inflamed with former republics trying to find their place in the new political scenario, some struggling to escape from Russian surveillance-Baltic Republics-, others conspiring with it to seek greater independence-South Ossetia, Abkhazia-. This was particularly true for the Caucasus, a region of major strategic importance that has been a constant focus of destabilization and unrest during the last three centuries where it has served as battleground for confrontation between Russia, former Ottoman Empire and the West. Among the bloodiest recent conflicts, the carnage of Chechnia, a dramatic and brutal showdown that Vladimir Putin eventually sorted out by shattering the region to pieces with little distinction between civilians and combatants. In Georgia, transition has been smoother so far: a corrupted government led by former Soviet Union Foreign Affairs minister Edward Shevernadze collapsed in 2003 and a new young leader emerged from the Rose revolution, the pro-western and urbane Mikhail Saakashvili. After a landslide victory in general elections in 2003 (96.2% of the vote), he built up a government of extremely young ministers and officials determined to root out widespread corruption and embarked on a series of liberalizing reforms that have yielded impressive, sustained double digit growth during last years -though unevenly distributed and with inflation getting out of hand. That is why news from last week came as a shock: after six days of massive demonstrations organized by all opposition parties in the capital Tiblisi (estimates of more than 50.000 in a country of less than 5 millions), Saakashvili imposed state of emergency and shut down private TV stations, on grounds-not yet proved- that opponents backed by Russia were plotting a coup. The day after, he called for early elections on the 5th of January.

What brought Georgia to this point? How can a president take office with overwhelming support and end up being forced to clampdown demonstrators and to modify his agenda in order to content the opposition, barely 4 years later ? It all started with a government cabinet rearrangement in 2006. Irakli Okruashvili ,then Minister of Defense and originally a close ally of Saakashvili, was appointed Minister of Economic Development, resigning a week afterwards. He then founded a new political party, heavily criticizing the president and his practices, but in 2007, he was arrested on charges of extortion, money laundering and abuse of office while Georgia’s Minister of Defense. Okruashvili, a controversial character, has been playing with fire retracting and unretracting from heavy accusations against Saakashvili: he has accused him of planning to murder the Georgian Tychoon Badri Patarkatsishvili, now a possible candidate in elections next January. But this crossed fire, together with growing divide between rich and poor, seem to have helped gathering non negligible support against Mr.Saakashvili, erupting in the demonstrations last week.
Why does Mikhail Saakashvili, already an arch-rival for Moscow, have so many powerful internal enemies? Russia does not seem to have much to do with it all, at least until the contrary is proven. In fact, if a new president emerges from the opposition campaign, chances are that he will not be Pro-Russian. Just to give an example: after the ominous and shameful-because unjustified and evidenceless in a global scale- Russian ban on Georgian wine and water in 2006, Georgia admitted some falsified wine had been exported in the past to Russia, but not to other countries-which never complained of low standards-, because, then Defense Minister Okruashvili stated, some producers “were able to export wine there which would never be sold, for example, in Europe because even if you export – excuse me for this expression – feces to Russia it can be sold there”. Anti Russianism seems to be a cohesive force rather than a dividing drive in Georgia.

Saakashvili’s task is surely no easy one. Leading a country under constant strain to escape long-lasting Russian interference, while at a time having to quell internal centrifugal turmoil from breakaway regions as Abkhazia-where about 200,000 Georgians are waiting to return home after civil war in the nineties, see outrageous demographics – and South Ossetia, in addition to pushing through an ambitious agenda of economic reforms, can be too much even for the stakanovist, ambitious, multi lingual current president. The mystery, even after reading western-minded reports, is why and how he managed to generate such a fierce opposition in so short a time, and why so many people believe the apparently dodgy Okruashvili. A close analysis of Mr.Saakashvili recent statements may help shedding light on it: he has repeatedly insisted that one of the main principles of his life is the fight against corruption. It is notorious that leaders or officials who make the uprooting of corruption their first priority often risk ending up tearing the country in two-like in Italy, for instance-, and even more dangerous, winding up themselves into privileged ruling and enclosed radicalism and sectarianism. This web page makes no secret it considers battle against corruption one of the most important and decisive tasks in politics, one of those driving principles applicable everywhere, every time. The problem is, as ever, how to better tackle the issue: there approaches may vary quite significantly. Fighting against corruption –especially in countries transitioning from controlled markets to free ones-always involves structural elimination of old, die-hard habits which might have convened a significant part of the society. The funambulist’s skills are much required in convincing or forcing this old guard to step down, but also in deterring new tycoons from proliferating like locusts seeking for quick enrichment. It is the task of a responsible governor to make this transition as smooth as possible while, at a time, showing sufficient assertiveness to be able to push through actual, measurable reform.
Also the fact that Saakashvili’s government was constituted from the very beginning with extremely young members may have played an important role: ambition is known to itch harder among people who have yet to face major defeats throughout their political life and are still seeking their limits, and it is also often incompatible with patience and moderation. A 96.2% victory is necessarily dictated by temporary euphoria and it should not be forgotten that Shaakasvili was elected as consensus candidate for all opposition parties after the Rose revolution.
Europe again, pushing in favour of Georgia’s candidacy to NATO-top priority in Saakashvili’s foreign agenda-, could give a hand. Russia is essential in terms of energy policies-and therefore many in Europe do not want to anger it too much-, but also moral principles should be at the core of the strategy.

The president must have felt the breath of his opponents very close, according to the aggressive response he inflicted to demonstrators. He must have had the impression that the situation was getting out of hand and this is indeed a worrying precedent.Also Human Rights issues are far from being fixed -but let us remember that Saakashvili started his career as a Human Rights lawyer. Decolonization processes -Russia has still military basis in Georgia- are never solved in just one political term, and reforms necessarily anger those who do not directly benefit from them and rather feel their downsides. Saakashvili needs to build greater consensus around his presidency: on one hand such early election may limit the opposition’s ability to campaign properly; on the other too divided a vote may weaken the country’s ability to operate in such troubled waters. What sometimes Western Countries fail to grasp is the sheer complexity of breaking away from assertive colossus like Russia, obsessed with the constant weaving of security webs around its borders, regardless of the methods employed –like issuing a massive number of Russian passports to citizens of breakaway regions-. In such scenarios, skilful and moderate, transition-minded leaders are certainly needed, but at a certain point, courage and determination become the paramount ingredients, in order to get through as the decisive gamble with history approaches.

PSC: aïllat sobre el tema equivocat

El Parlament de Catalunya ha votat amb el suport del 72% dels diputats una resolució que demana al President Zapatero la dimissió de la ministra de Foment Magdalena Alvarez.  L’únic absent era el President Montilla i l’únic partit que hi va votar en contra, el seu.
Crec que aquesta votació irrellevant, com tantes altres al Parlament, versa sobre un tema equivocat. Catalunya ha estat la única regió perjudicada per aquesta ministra, que és cert que sembla tenir escassa competència. Però el Principat no pot exigir unilateralment la dimissió d’un ministre d’Estat.
La única bona noticia, és que el PSC s’ha quedat aïllat (per primera vegada crec). Aquest partit, de magra capacitat propulsiva com ja vem argumentar, necessita estar contra les cordes per reaccionar, per prendre decisions que no siguin ‘anar fent’. Esperant que algun dels seus dirigents aclareixi d’una vegada quina estratègia tenen per aixecar el país i assegurar la seva viabilitat futura, només lamentem que hagin estat derrotats sobre un tema sense cap mena de conseqüència política i purament simbòlic i electoralista. Els temes veritablement importants, aquells que defineixen els recursos disponibles per a l’acció de govern –materials i de decisió-, hauran d’esperar.

The long journey towards Democracy

Sulhattin Onen is or was a Kurdish citizen of the Republic of Turkey and used to own a mini-bus in the eastern province of Diyarbakır . He was sentenced to 9 months in prison in 2002 on charges of having repeatedly played a Kurdish popular song in his mini-bus in 1999, after a brief 20 minutes journey from Cinar to Amed in which his last remaining passenger turned out to be a non commissioned Turkish official. In fact, in order to make up a proper trial, the judiciary cooked up an alleged and unspecified support of Mr.Onen to the PKK, the Kurdish Party of Workers, an armed organization who has recently killed several Turkish soldiers along the inflamed border with Iraki Kurdistan, prompting the Turkish Parliament to pass a resolution to give free way to military operations across the border. This was actually also a reaction to another resolution the House of Representatives of the USA had just passed the week before branding the slaughter of more than 1 million Christian Armenians in between 1915-1923 as Genocide, which according to a UN declaration of 1948 stands for “to destroy in whole, or in part, a national, ethnic, racial or religious group”. In this ominous cataclysm of history, a non negligible chunk of the atrocities was undoubtedly carried out by soldiers of Kurdish ethnic adscription, the very same as that of our Sulhattin, who became unemployed after having to sell his bus for getting entangled with Turkish officialdom. But asking for recognition of the facts of 1915 can get you far more than unemployed: Hrant Dink, a Turkish-Armenian journalist, was assassinated by a ’solitary’ ultra-nationalist in Istanbul last January for his ceaseless effort in campaigning to unveil the truth. We should not be that surprised: Article 301 of the current Constitution of the secular Republic of Turkey ( dictated by the generals after their last coup in 1980) states the following:

1.A person who publicly denigrates Turkishness, the Republic or the Grand National Assembly of Turkey, shall be punishable by imprisonment of between six months and three years.
2.A person who publicly denigrates the Government of the Republic of Turkey, the judicial institutions of the State, the military or security organizations shall be punishable by imprisonment of between six months and two years.
3.In cases where denigration of Turkishness is committed by a Turkish citizen in another country the punishment shall be increased by one third.
4.Expressions of thought intended to criticize shall not constitute a crime.

Rather staggering. There are also other men, still alive, who have dared challenging these statements: most of them in exile, like Taner Akçam, who escaped prison and fled to Germany in the seventies, where he became an acknowledged historian. In a six-hours long debate in Turkey in front of a nationwide audience-an incredible event -, a couple of years ago, he stated: “If you can’t bring yourself to describe it as a genocide, call it a massacre…”. This is not the kind of stuff one can easily hear against Turkishness on TV. The problem with history, is that we have to rely on historians, but the ‘general idea’ -precisely the one absorbed by society- is often imposed by officialdom and establishment, who decides what to remember, what to forget, and what to interpret. This is the very idea on which Robert Fisk wrote his The Great War for Civilisation: a collection of articles related to the Middle East in which he embarks on a constant condemnation of how facts are changed and easily forgot. The most moving one is undoubtedly the one devoted to the Armenians: Fisk visits in Beirut the last survivors to the holocaust, that were all less than ten years old when darkness descended. The book is outstandingly interesting precisely because Fisk knows too much and has no establishment to protect: that’s why after the reading is over one gets the impression he is against everybody and everything who has had the thinnest slice of power, regardless of their background or location. That is probably how things end up being when one knows way too much but has no power to take a single political decision.
However, should one compromise when one country is suspicious of Genocide? How far can human kind stretch its capacity of negotiating on grounds of general interest and strategic stability? Does memory really matter, or only if it does not bother any major player in the global arena? Are there really people and cultures who deserve full attention and others who can just be forgot because they do not have powerful enough lobbies around the world to promote laws in parliaments? Is the recognition of a Genocide really a matter of lobbying?

On the other hand, is it sensible to pass the law that denounces the Genocide the Turks have never admitted precisely at the very moment where Turkey is threatening with an invasion of northern Irak, fearful of the unleashing of freedom in one region of the always denied Kurdistan? How should adult and responsible countries treat those who obviously still behave like angry children in a gang, still nowadays relying on blackmailing to achieve its goals? Or is it no blackmailing to tell a country that wants to recognize what almost all serious historians have no doubts about, that if they do so then all armament contracts will go lost as it has already happened to France several times? Or that access to military bases will be denied, after profiting for decades of military help from the United States? Why does almost everybody in this world know about the Nazi concentration camps but Armenian slaughtering is still matter of debate and maybe only the consequence of massive deportation? So, even assuming this appallingly wrong misinterpretation, if you die in gas chamber , then it is worse that if you starve to death in your forced way to the deserts of Syria and Irak where you never on earth had wanted to go to? Have we not already waited way too long to start fixing this issue, now that there are no more living witnesses and therefore Turkey will have more room for the old trick of dirtying the facts on the grounds that nobody knows for sure since nobody is there anymore to tell the truth? And the most terrifying question of all, how does the writer of this article-certainly very interested in history, but by no means a proven historian at all, as it is not Mr.Fisk either-know that the Jewish Holocaust was real and also the Armenian? Or maybe was it just the first? And why not just the second? Let us remember our old friend Richelieu once again, in Testament Politique (here in English translation):”In politics, he who has the power often has the right, and he who is weak can only with difficulty keep from being wrong in the opinion of the majority of the world”

But let us try to settle down ideas, since what ultimately matters is to find a decent solution for this living shame from the last century. I believe that Europe should try its best to get Turkey in the Union provided this implies Turkey will abandon all its totally unacceptable behaviours and hypernationalism. This does not mean of course to start playing with ultimatums: such tactics very rarely work. The Economist hinted on a recent article on the matter that it should be up to the Turks themselves to come to terms with the past horror: but, as they themselves suggest, with Article 301 still applicable on Constitutional basis, it is hard to imagine that light can be shed on the Turkish educational system to gradually bring hystorical awareness to surface. It is more than clear the Turkish officialdom is looking for compromise so that popular belief regards the Genocide as inevitable tragedy due to war conditions. I firmly believe that if eventually this is the agreed solution it will be a major blow for Democracy in the European Union. It may work for a while, so that the potentially powerful neighbour does not get upset and Europe can take advantage of new prosperous markets, but in the end it will lead to new tragedy, inevitably, as it always happens when countries do not come to terms with their past wrongdoings, and therefore grow arrogant and threatening. But this does not mean Turkey has to be put to its knees: remember the Versailles agreements in 1919, which might have been fair from a moral point of view, but that actually accelerated the path towards new and vaster annihilation. I think, unlikely as it may seem, that the new political agenda in Turkey can lead to positive debate that eventually helps the country become a truly democratic place-at least as truly as in Western Europe, where we acknowledge there is still a long way forward to reach ‘real democracy’ as well. Abdula Gul, the new president, although extremely firm in his irate reaction against the House of Representatives decision, could lead a moderate, gradual process towards a less hawkish, more open-minded Turkey. Sometimes the most difficult task in politics is start to believe in those that may make the change possible, even if they currently look tremendously far from acceptable standards. I believe it is Europe’s duty , with its modernizing pressure, to make this happen. It is a bold gamble, I admit: we live through a unique period of history, especially inside European Union, in which internal conflict seem to be frozen forever, because of the still vivid memories of WWII and the massive destructive power of new weaponry, both acting as consistent deterrents. But especially for the first, nobody knows for how long its shadow is going to be felt accross the continent, once its last survivors will not be there anymore . Especially if we are dealing with a country that up to very recently has shown firm belief in military, unilateral solutions for cohabitation problems, dismissing any negotiated solution. That is why partial solutions are so dangerous: Turkey needs to open itself to the world, and stop seeing enemies everywhere, both inside and outside. This is not a task for impatients: it is again a long haul strategy, and Europe cannot afford to leave Turkey ashore.

The saddest thing of it all, however, is that a mere 4% of Armenian citizens believe that recognition of the Genocide of their people almost one century ago is among the major problems the country faces, as a recent poll showed. On the contrary, this seems to be top priority on the agenda of the Armenian diaspora, precisely the offspring of those whose families were massacred, but also people mostly not brought up under brain-washing Soviet Union. As ever, with very few exceptions, extreme poverty and despair push people to focus on immediate needs, leaving moral issues for better off times. Precisely because of this, countries which have so far managed to develop sufficient welfare as to have enough time to debate moral issues should take their share of responsibility more than ever