Saakashvili: make or break

As the Soviet Union approached breakdown, its borders became inflamed with former republics trying to find their place in the new political scenario, some struggling to escape from Russian surveillance-Baltic Republics-, others conspiring with it to seek greater independence-South Ossetia, Abkhazia-. This was particularly true for the Caucasus, a region of major strategic importance that has been a constant focus of destabilization and unrest during the last three centuries where it has served as battleground for confrontation between Russia, former Ottoman Empire and the West. Among the bloodiest recent conflicts, the carnage of Chechnia, a dramatic and brutal showdown that Vladimir Putin eventually sorted out by shattering the region to pieces with little distinction between civilians and combatants. In Georgia, transition has been smoother so far: a corrupted government led by former Soviet Union Foreign Affairs minister Edward Shevernadze collapsed in 2003 and a new young leader emerged from the Rose revolution, the pro-western and urbane Mikhail Saakashvili. After a landslide victory in general elections in 2003 (96.2% of the vote), he built up a government of extremely young ministers and officials determined to root out widespread corruption and embarked on a series of liberalizing reforms that have yielded impressive, sustained double digit growth during last years -though unevenly distributed and with inflation getting out of hand. That is why news from last week came as a shock: after six days of massive demonstrations organized by all opposition parties in the capital Tiblisi (estimates of more than 50.000 in a country of less than 5 millions), Saakashvili imposed state of emergency and shut down private TV stations, on grounds-not yet proved- that opponents backed by Russia were plotting a coup. The day after, he called for early elections on the 5th of January.

What brought Georgia to this point? How can a president take office with overwhelming support and end up being forced to clampdown demonstrators and to modify his agenda in order to content the opposition, barely 4 years later ? It all started with a government cabinet rearrangement in 2006. Irakli Okruashvili ,then Minister of Defense and originally a close ally of Saakashvili, was appointed Minister of Economic Development, resigning a week afterwards. He then founded a new political party, heavily criticizing the president and his practices, but in 2007, he was arrested on charges of extortion, money laundering and abuse of office while Georgia’s Minister of Defense. Okruashvili, a controversial character, has been playing with fire retracting and unretracting from heavy accusations against Saakashvili: he has accused him of planning to murder the Georgian Tychoon Badri Patarkatsishvili, now a possible candidate in elections next January. But this crossed fire, together with growing divide between rich and poor, seem to have helped gathering non negligible support against Mr.Saakashvili, erupting in the demonstrations last week.
Why does Mikhail Saakashvili, already an arch-rival for Moscow, have so many powerful internal enemies? Russia does not seem to have much to do with it all, at least until the contrary is proven. In fact, if a new president emerges from the opposition campaign, chances are that he will not be Pro-Russian. Just to give an example: after the ominous and shameful-because unjustified and evidenceless in a global scale- Russian ban on Georgian wine and water in 2006, Georgia admitted some falsified wine had been exported in the past to Russia, but not to other countries-which never complained of low standards-, because, then Defense Minister Okruashvili stated, some producers “were able to export wine there which would never be sold, for example, in Europe because even if you export – excuse me for this expression – feces to Russia it can be sold there”. Anti Russianism seems to be a cohesive force rather than a dividing drive in Georgia.

Saakashvili’s task is surely no easy one. Leading a country under constant strain to escape long-lasting Russian interference, while at a time having to quell internal centrifugal turmoil from breakaway regions as Abkhazia-where about 200,000 Georgians are waiting to return home after civil war in the nineties, see outrageous demographics - and South Ossetia, in addition to pushing through an ambitious agenda of economic reforms, can be too much even for the stakanovist, ambitious, multi lingual current president. The mystery, even after reading western-minded reports, is why and how he managed to generate such a fierce opposition in so short a time, and why so many people believe the apparently dodgy Okruashvili. A close analysis of Mr.Saakashvili recent statements may help shedding light on it: he has repeatedly insisted that one of the main principles of his life is the fight against corruption. It is notorious that leaders or officials who make the uprooting of corruption their first priority often risk ending up tearing the country in two-like in Italy, for instance-, and even more dangerous, winding up themselves into privileged ruling and enclosed radicalism and sectarianism. This web page makes no secret it considers battle against corruption one of the most important and decisive tasks in politics, one of those driving principles applicable everywhere, every time. The problem is, as ever, how to better tackle the issue: there approaches may vary quite significantly. Fighting against corruption –especially in countries transitioning from controlled markets to free ones-always involves structural elimination of old, die-hard habits which might have convened a significant part of the society. The funambulist’s skills are much required in convincing or forcing this old guard to step down, but also in deterring new tycoons from proliferating like locusts seeking for quick enrichment. It is the task of a responsible governor to make this transition as smooth as possible while, at a time, showing sufficient assertiveness to be able to push through actual, measurable reform.
Also the fact that Saakashvili’s government was constituted from the very beginning with extremely young members may have played an important role: ambition is known to itch harder among people who have yet to face major defeats throughout their political life and are still seeking their limits, and it is also often incompatible with patience and moderation. A 96.2% victory is necessarily dictated by temporary euphoria and it should not be forgotten that Shaakasvili was elected as consensus candidate for all opposition parties after the Rose revolution.
Europe again, pushing in favour of Georgia’s candidacy to NATO-top priority in Saakashvili’s foreign agenda-, could give a hand. Russia is essential in terms of energy policies-and therefore many in Europe do not want to anger it too much-, but also moral principles should be at the core of the strategy.

The president must have felt the breath of his opponents very close, according to the aggressive response he inflicted to demonstrators. He must have had the impression that the situation was getting out of hand and this is indeed a worrying precedent.Also Human Rights issues are far from being fixed -but let us remember that Saakashvili started his career as a Human Rights lawyer. Decolonization processes -Russia has still military basis in Georgia- are never solved in just one political term, and reforms necessarily anger those who do not directly benefit from them and rather feel their downsides. Saakashvili needs to build greater consensus around his presidency: on one hand such early election may limit the opposition’s ability to campaign properly; on the other too divided a vote may weaken the country’s ability to operate in such troubled waters. What sometimes Western Countries fail to grasp is the sheer complexity of breaking away from assertive colossus like Russia, obsessed with the constant weaving of security webs around its borders, regardless of the methods employed –like issuing a massive number of Russian passports to citizens of breakaway regions-. In such scenarios, skilful and moderate, transition-minded leaders are certainly needed, but at a certain point, courage and determination become the paramount ingredients, in order to get through as the decisive gamble with history approaches.

PSC: aïllat sobre el tema equivocat

El Parlament de Catalunya ha votat amb el suport del 72% dels diputats una resolució que demana al President Zapatero la dimissió de la ministra de Foment Magdalena Alvarez.  L’únic absent era el President Montilla i l’únic partit que hi va votar en contra, el seu.
Crec que aquesta votació irrellevant, com tantes altres al Parlament, versa sobre un tema equivocat. Catalunya ha estat la única regió perjudicada per aquesta ministra, que és cert que sembla tenir escassa competència. Però el Principat no pot exigir unilateralment la dimissió d’un ministre d’Estat.
La única bona noticia, és que el PSC s’ha quedat aïllat (per primera vegada crec). Aquest partit, de magra capacitat propulsiva com ja vem argumentar, necessita estar contra les cordes per reaccionar, per prendre decisions que no siguin ‘anar fent’. Esperant que algun dels seus dirigents aclareixi d’una vegada quina estratègia tenen per aixecar el país i assegurar la seva viabilitat futura, només lamentem que hagin estat derrotats sobre un tema sense cap mena de conseqüència política i purament simbòlic i electoralista. Els temes veritablement importants, aquells que defineixen els recursos disponibles per a l’acció de govern –materials i de decisió-, hauran d’esperar.

The long journey towards Democracy

Sulhattin Onen is or was a Kurdish citizen of the Republic of Turkey and used to own a mini-bus in the eastern province of Diyarbakır . He was sentenced to 9 months in prison in 2002 on charges of having repeatedly played a Kurdish popular song in his mini-bus in 1999, after a brief 20 minutes journey from Cinar to Amed in which his last remaining passenger turned out to be a non commissioned Turkish official. In fact, in order to make up a proper trial, the judiciary cooked up an alleged and unspecified support of Mr.Onen to the PKK, the Kurdish Party of Workers, an armed organization who has recently killed several Turkish soldiers along the inflamed border with Iraki Kurdistan, prompting the Turkish Parliament to pass a resolution to give free way to military operations across the border. This was actually also a reaction to another resolution the House of Representatives of the USA had just passed the week before branding the slaughter of more than 1 million Christian Armenians in between 1915-1923 as Genocide, which according to a UN declaration of 1948 stands for “to destroy in whole, or in part, a national, ethnic, racial or religious group”. In this ominous cataclysm of history, a non negligible chunk of the atrocities was undoubtedly carried out by soldiers of Kurdish ethnic adscription, the very same as that of our Sulhattin, who became unemployed after having to sell his bus for getting entangled with Turkish officialdom. But asking for recognition of the facts of 1915 can get you far more than unemployed: Hrant Dink, a Turkish-Armenian journalist, was assassinated by a ’solitary’ ultra-nationalist in Istanbul last January for his ceaseless effort in campaigning to unveil the truth. We should not be that surprised: Article 301 of the current Constitution of the secular Republic of Turkey ( dictated by the generals after their last coup in 1980) states the following:

1.A person who publicly denigrates Turkishness, the Republic or the Grand National Assembly of Turkey, shall be punishable by imprisonment of between six months and three years.
2.A person who publicly denigrates the Government of the Republic of Turkey, the judicial institutions of the State, the military or security organizations shall be punishable by imprisonment of between six months and two years.
3.In cases where denigration of Turkishness is committed by a Turkish citizen in another country the punishment shall be increased by one third.
4.Expressions of thought intended to criticize shall not constitute a crime.

Rather staggering. There are also other men, still alive, who have dared challenging these statements: most of them in exile, like Taner Akçam, who escaped prison and fled to Germany in the seventies, where he became an acknowledged historian. In a six-hours long debate in Turkey in front of a nationwide audience-an incredible event -, a couple of years ago, he stated: “If you can’t bring yourself to describe it as a genocide, call it a massacre…”. This is not the kind of stuff one can easily hear against Turkishness on TV. The problem with history, is that we have to rely on historians, but the ‘general idea’ -precisely the one absorbed by society- is often imposed by officialdom and establishment, who decides what to remember, what to forget, and what to interpret. This is the very idea on which Robert Fisk wrote his The Great War for Civilisation: a collection of articles related to the Middle East in which he embarks on a constant condemnation of how facts are changed and easily forgot. The most moving one is undoubtedly the one devoted to the Armenians: Fisk visits in Beirut the last survivors to the holocaust, that were all less than ten years old when darkness descended. The book is outstandingly interesting precisely because Fisk knows too much and has no establishment to protect: that’s why after the reading is over one gets the impression he is against everybody and everything who has had the thinnest slice of power, regardless of their background or location. That is probably how things end up being when one knows way too much but has no power to take a single political decision.
However, should one compromise when one country is suspicious of Genocide? How far can human kind stretch its capacity of negotiating on grounds of general interest and strategic stability? Does memory really matter, or only if it does not bother any major player in the global arena? Are there really people and cultures who deserve full attention and others who can just be forgot because they do not have powerful enough lobbies around the world to promote laws in parliaments? Is the recognition of a Genocide really a matter of lobbying?

On the other hand, is it sensible to pass the law that denounces the Genocide the Turks have never admitted precisely at the very moment where Turkey is threatening with an invasion of northern Irak, fearful of the unleashing of freedom in one region of the always denied Kurdistan? How should adult and responsible countries treat those who obviously still behave like angry children in a gang, still nowadays relying on blackmailing to achieve its goals? Or is it no blackmailing to tell a country that wants to recognize what almost all serious historians have no doubts about, that if they do so then all armament contracts will go lost as it has already happened to France several times? Or that access to military bases will be denied, after profiting for decades of military help from the United States? Why does almost everybody in this world know about the Nazi concentration camps but Armenian slaughtering is still matter of debate and maybe only the consequence of massive deportation? So, even assuming this appallingly wrong misinterpretation, if you die in gas chamber , then it is worse that if you starve to death in your forced way to the deserts of Syria and Irak where you never on earth had wanted to go to? Have we not already waited way too long to start fixing this issue, now that there are no more living witnesses and therefore Turkey will have more room for the old trick of dirtying the facts on the grounds that nobody knows for sure since nobody is there anymore to tell the truth? And the most terrifying question of all, how does the writer of this article-certainly very interested in history, but by no means a proven historian at all, as it is not Mr.Fisk either-know that the Jewish Holocaust was real and also the Armenian? Or maybe was it just the first? And why not just the second? Let us remember our old friend Richelieu once again, in Testament Politique (here in English translation):”In politics, he who has the power often has the right, and he who is weak can only with difficulty keep from being wrong in the opinion of the majority of the world”

But let us try to settle down ideas, since what ultimately matters is to find a decent solution for this living shame from the last century. I believe that Europe should try its best to get Turkey in the Union provided this implies Turkey will abandon all its totally unacceptable behaviours and hypernationalism. This does not mean of course to start playing with ultimatums: such tactics very rarely work. The Economist hinted on a recent article on the matter that it should be up to the Turks themselves to come to terms with the past horror: but, as they themselves suggest, with Article 301 still applicable on Constitutional basis, it is hard to imagine that light can be shed on the Turkish educational system to gradually bring hystorical awareness to surface. It is more than clear the Turkish officialdom is looking for compromise so that popular belief regards the Genocide as inevitable tragedy due to war conditions. I firmly believe that if eventually this is the agreed solution it will be a major blow for Democracy in the European Union. It may work for a while, so that the potentially powerful neighbour does not get upset and Europe can take advantage of new prosperous markets, but in the end it will lead to new tragedy, inevitably, as it always happens when countries do not come to terms with their past wrongdoings, and therefore grow arrogant and threatening. But this does not mean Turkey has to be put to its knees: remember the Versailles agreements in 1919, which might have been fair from a moral point of view, but that actually accelerated the path towards new and vaster annihilation. I think, unlikely as it may seem, that the new political agenda in Turkey can lead to positive debate that eventually helps the country become a truly democratic place-at least as truly as in Western Europe, where we acknowledge there is still a long way forward to reach ‘real democracy’ as well. Abdula Gul, the new president, although extremely firm in his irate reaction against the House of Representatives decision, could lead a moderate, gradual process towards a less hawkish, more open-minded Turkey. Sometimes the most difficult task in politics is start to believe in those that may make the change possible, even if they currently look tremendously far from acceptable standards. I believe it is Europe’s duty , with its modernizing pressure, to make this happen. It is a bold gamble, I admit: we live through a unique period of history, especially inside European Union, in which internal conflict seem to be frozen forever, because of the still vivid memories of WWII and the massive destructive power of new weaponry, both acting as consistent deterrents. But especially for the first, nobody knows for how long its shadow is going to be felt accross the continent, once its last survivors will not be there anymore . Especially if we are dealing with a country that up to very recently has shown firm belief in military, unilateral solutions for cohabitation problems, dismissing any negotiated solution. That is why partial solutions are so dangerous: Turkey needs to open itself to the world, and stop seeing enemies everywhere, both inside and outside. This is not a task for impatients: it is again a long haul strategy, and Europe cannot afford to leave Turkey ashore.

The saddest thing of it all, however, is that a mere 4% of Armenian citizens believe that recognition of the Genocide of their people almost one century ago is among the major problems the country faces, as a recent poll showed. On the contrary, this seems to be top priority on the agenda of the Armenian diaspora, precisely the offspring of those whose families were massacred, but also people mostly not brought up under brain-washing Soviet Union. As ever, with very few exceptions, extreme poverty and despair push people to focus on immediate needs, leaving moral issues for better off times. Precisely because of this, countries which have so far managed to develop sufficient welfare as to have enough time to debate moral issues should take their share of responsibility more than ever

Funció dels líders democràtics

Mentre els politics catalans s’afanyen i fan cua per celebrar la remodelació de la façana del diari de l’oprobi, el país agafa tendències històricament significatives, sense que se’n faci un debat públic amb voluntat crítica i amb capacitat de saber exercir pressió sobre qui calgui per reaccionar.

1.El govern de la Generalitat pretén que festegem com a triomf la defensa aparentment meritosa d’Antoni Castells del pacte Mas-Zapatero per assignar inversions en infraestructures al Principat equivalents a la contribució catalana al PIB de l’Estat Espanyol durant set anys. Quan un celebra la defensa del que en el passat ja va ésser una concessió i capitulació majúscula, això és que recula i no se n’adona. Si llegiu be la disposició addicional tercera

DISPOSICIÓ ADDICIONAL TERCERA. INVERSIONS EN INFRAESTRUCTURES

La inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l’alliberament de peatges o la construcció d’autovies alternatives.
A aquest fi, s’ha de constituir una comissió integrada per les administracions estatal, autonòmica i local.

Us adonareu que es diu “exclòs el Fons de compensació interterritorial”. Jo no he sentit cap explicació d’aquesta precisió, des dels dies pre-estatutaris, quan alguns economistes (Tremosa, Palizue, Casasnovas) van advertir del perill de la mateixa. És greu que a cap diari que hagi llegit se n’hagi parlat a fons. Castells no n’ha dit res, pel que he sentit. Encara que un s’informi, com he fet, de que és el fons de compensació territorial, jo continuo sense entendre com s’ha d’interpretar( s’ha de sumar o de restar? Govern i Gobierno continuen discutint-ne). Aquesta clàusula importantíssima, és potser la pitjor redactada de tot l’Estatut, perquè tampoc especifica que s’ha d’incloure dintre del concepte d’infraestructures. No en podem estar satisfets. Quantes energies malmenades per rectificar les presses d’aprovació. N’hi haurà prou amb 7 anys, en el millor dels casos, per corregir aquest quadre?

2. D’aquí dos mesos haurem de celebrar el regal de Nadal del president Zapatero amb el virrei Montilla d’acompanyant, l’arribada del TGV a Barcelona (encara sense sortida cap a Europa, fins el 2012, fet que ha merescut les reprovacions de la Comissió Europea). Un reforçament del cosmopolitisme de Pont Aeri. Bones noticies per l’economia catalana, en teoria. Però només d’aquella que es veu incapaç de mirar mes enllà de la realitat quotidiana dels darrers 3 segles, incapaç d’imaginar un futur diferent, incapaç d’exercir capacitat de propulsió. L’Estat Espanyol superarà França com a país del món amb més kilòmetres de TGV l’any 2010 (amb gairebé 2 230 kilòmetres de xarxa, 200 mes que el Japó i 400 més que França ). El PSOE de Zapatero ha ideat i executat una xarxa potent de TGV que farà que a Espanya les distàncies s’escurcin. I que l’ofegament quotidià de les diferencies es faci més imparable encara. Com a societat hauríem de ser ja prou adults per saber diferenciar entre economia i estratègia de la voluntat: és clar que una xarxa així pot beneficiar l’economia catalana, però hagués estat molt millor haver tingut accés des de fa anys a la potent i equilibrada xarxa francesa, perquè hauria diversificat i ampliat la nostra economia. Això també hauria pogut engrescar el país, obrint-lo a Europa de veritat i no només amb eslògans bucòlics finançats per la comissió del Berlaymont. Com no decidim, això és el que ens mereixem. El veritable salt de qualitat serà per totes aquestes ciutats de províncies castellanes que es veuran catapultades a una economia global- a curt termini- a la que Barcelona hauria pogut accedir des de fa 15 anys almenys. No es tracta de queixar-se sempre, es tracta de reivindicar que algun dia caldrà que concentrem els nostres esforços en forçar e imposar la iniciativa, en comptes d’acceptar les agendes i els calendaris dels altres. No vull aquí analitzar en detall la estratègia de l’Estat Espanyol,que en aquest cas pot ésser molt eficaç i productiva -cultural i econòmicament-, encara que arriscadíssima, perquè dedica totes les inversions a la xarxa de grans prestacions, oblidant -o no prioritzant-la ordinària que porta uns quants mesos fent estralls a Catalunya. És sorprenent que un govern suposadament socialista hagi pres aquesta decisió: el TGV no esta precisament a l’abast de tothom. Pot dinamitzar i electritzar l’economia, però’ d’on sortiran els diners per mantenir i millorar la xarxa tradicional? Per anar de Lleo’ a Barcelona(784 Km), calen 13 hores (60Km/h de mitjana). Moltes línees rurals no van mes enllà dels 40Km/h de mitjana. La solidesa i fiabilitat de la xarxa tradicional francesa és incomparablement més elevada. Per no parlar del fet que tant japonesos com francesos , dissenyant la xarxa i els vehicles, han desenvolupat i aplicat les seves pròpies tecnologies: un fet del que sí se’n pot estar veritablement orgullós. Perquè, doncs, a Catalunya ens han de fer por aquestes estratègies homogeneïtzadores de l’Estat? Doncs perquè no tenim prou eines per a decidir e impulsar el nostre propi horitzó, els nostres propis límits.

3. L’organització futura de l’aeroport de Barcelona. Un altre tema clau per esbrinar la salut actual i sobretot futura del país, per intuir-ne els batecs i les aspiracions, és analitzar l’organització de l’aeroport principal. AENA, una altra companya estatal amb una tasca gairebé única a Europa i al món desenvolupat, acaba de fer publiques les adjudicacions de la T-Sud de l’Aeroprot del Prat. Atès que és un tema d’una gran complexitat i en el que cal saber-ne per emetre comentaris permeants, em limitaré a comentar algunes dades que em preocupen. La primera cosa que s’hauria de remarcar és que amb aquesta decisió, el projecte de fer del Prat un aeroport transoceànic ha quedat fet miques, almenys pel moment. Iberia te’ Barajas com a hub pels seus vols internacionals. Això no és criticable, és una realitat i no hi ha axiomes prou sòlids per refutar-la. Ara, és evident que si Iberia es fa amb el control de la T-Sud (única terminal a la que el TGV s’aturarà), fer orbitar El Prat per les connexions amb el món al voltant de Barajas - on te’ monopoli de facto a la T4 i vols intercontinentals a dojo- serà prou senzill per la antiga companya estatal. Sky team -que te el seu Hub a Paris- era la única companya aspirant que oferia vols intercontinentals. Hauria estat un inici, recordem que les revolucions comencem amb petites e imperceptibles manifestacions, privades i desprès publiques. No ha estat premiada. El problema és que els nostres politics es preocupen solament de les queixes immediates i no tenen estratègia. Deia Montilla el dia bans de l’adjudicació:”Si no n’hi ha -de propostes de vols intercontinentals-, no ens les podem inventar”. Hauria pogut dir: fins ara no hem sabut crear una societat, una cultura, una economia i unes infraestructures prou fortes com per fer la nostra oferta prou interessant pel món que ens envolta. Fa mal veure com no provoca rebuig la manca de voluntat per deixar d’ésser dependents de les decisions dels altres. El problema -gravíssim- és que aquesta nova decisió no ajuda a construir un futur d’ambició i determinació per Catalunya, ans el contrari. De fet, fins i tot els empresaris -de forma unànime- han destacat en positiu el caràcter provisional de la decisió. Com titulava El Punt-espero que un dels grans diaris de futur de Catalunya-:Quan el millor d’una decisió és que es pot canviar.
Però aquests arranjaments conservadors mereixen els aplaudiments de El Periodico:
La tercera aliança en discòrdia, Sky Team, tindrà el seu lloc a la terminal nord…Des d’algunes posicions, que ahir ja només defensaven CiU i ERC, es pretenia reduir el paper d’Iberia perquè el Prat no tingués un paper secundari en relació amb Barajas. Però aquest plantejament no sembla gaire rigorós. L’aeroport de Barcelona no es pot girar d’esquena a una companyia com Iberia, encara que ha de desenvolupar la seva estratègia de futur amb diverses aliances. Com ja va assenyalar ahir el conseller Joaquim Nadal, amb aquesta decisió l’aeroport del Prat guanya en competitivitat respecte d’altres aeròdroms europeus.…Serà una manera de millorar el servei i de fer baixar els preus quan els Barcelona- Madrid-Barcelona pateixin la competència directa de l’AVE
És notori que El Periodico no és precisament el diari amb un sentit de l’exigència més elevat, i amb un esperit crític mes afinat, però aquesta editorial llinda amb el nivell de redacció d’escola primària. També és sabut que El Periodico esta en contra del nacionalistes catalans, als que considera com “els altres”, com van demostrar amb un titular desprès de les eleccions a la Presidència de la Generalitat del 2003, que deia:”Guanyen els nacionalistes”, que és un eufemisme evident per dir:”No hem guanyat”. Però el problema va molt mes enllà d’això. El que fa mal als ulls d’aquesta editorial infantil és que les opinions o no es raonen, o les alegries provenen de corroborar que el lligam amb Madrid es reforça. No en tenen prou amb l’AVE, necessiten que el pont aeri sigui més eficient. Un s’acaba preguntant si no fora millor que se n’anessin a viure directament a Madrid. El que fa mal és veure que l’ambició per Catalunya no hi te cabuda, a la editorial de El Periodico. El Prat “no es pot girar d’esquena a una companyia com Iberia”.Pregunta: Perquè? (No es raona) Perquè no titulem “El Prat es gira d’esquena a Sky team”? Com raona el germà del director de El Periodico que “l’aeroport del Prat guanya en competitivitat respecte d’altres aeròdroms”? Deixar-la a la vella terminal és ‘girar-se d’esquena’? Quina és “l’estratègia de futur” esmentada que suposadament ens ha de fer créixer? Nomes actuem en funció de l’avui i no imaginem cap futur? Era la connexió amb Madrid la prioritat d’aquesta adjudicació? Quina idea del creixement de Barcelona tenim? Queda clar amb aquest article que El Periodico és un diari que nomes te la realitat espanyola com a marc de referència. Em preocupa perquè el llegeix molta gent, i amb una lectura succinta d’aquesta editorial s’emportaran una impressió que ajudarà a crear mentalitats colonitzades i amb imaginari de mires curtes.

En aquest món es pot ser moderat, però llavors cal tenir una estratègia. Des de Richelieu, que amb la seva estratègia revolucionaria va forçar la descomposició del Sacre Imperi Romanogermànic i la fi del somni universalista, els governs nacionals han tingut com a funció última i primordial la defensa de la Raison d’Etat. Richelieu, cardenal catòlic i francès, hauria d’haver donat suport a Ferran II –un idealista- en la seva creuada contrareformista, però va intuir que l’establiment, altre cop, d’un bloc potent i grandiós al bell mig d’Europa, per molt que de fe catòlica, era la pitjor de les opcions per França. Va convèncer, llavors, Lluís XIII d’entrar a la guerra dels 30 anys al costat dels prínceps protestants. Ho va fer desprès de 17 anys de conflicte. Segurament la posició de privilegi de la que gaudeix França avui deu més a aquesta maniobra que fins i tot a Napoleó. Però el Cardenal no va deixar mai de dir que, com França era l’estat més catòlic d’Europa, defensar França era defensar el catolicisme. Diu Kissinger de Bismarck-un altre revolucionari conservador- en el seu magnífic Diplomacy: “What is a revolutionary?[...] For revolutionaries almost always start from a position of inferior strength. They prevail because the established order is unable to grasp its own vulnerability.This is especially true when the revolutionary challenge emerges not with a march to the Bastille but in conservative garb. Few institutions have defenses against those who evoke expectation that they will preserve them”. La història recent d’Europa esta marcada pels triomfs- parcials o definitius- d’aquells que van deixar de banda l’idealisme preferint ésser jutjats per com van reeixir en la defensa dels interessos nacionals. Potser l’exemple modern amb el que ens hauríem de quedar és el de Franklin Delano Roosevelt: President d’uns Estats Units radicalment aïllacionistes just quan l’ombra de la guerra atrapava Europa per segon cop en el segle XX, va saber, amb una moderació perfecta, amb una estratègia de fons, de pressió continuada i quotidiana, de ritme absolut amb els aconteixements, capgirar la situació i convèncer el seu poble de baixar a l’arena europea, un fet inimaginable just alguns anys abans. Havia intuït que el preu de quedar-se fora del conflicte, tan moral com material, seria massa elevat. El líder en democràcia no ha d’estar pendent només de les crisis continuades, de les enquestes d’opinió i de la correcta organització de la burocràcia: ha de tenir sempre un horitzó que vagi mes enllà del que tothom veu com a realitat, del que els ciutadans no tenen ni prou interès ni prou coneixements per comprendre. En aquest sentit, Roosevelt va ser una lliçó de com, en democràcia, les estratègies han d’ésser necessariament moderades: però han de ser això, estratègies, per algun dia reeixir en l’escomesa.

Resistència

A un cafè amagat de Gant ahir al vespre, mots impresos d’un poema de Remco Campert:
“Verzet begint niet met grote woorden
maar met kleine daden “
La resistència comença no amb les grans paraules sinó amb els petits fets.

Fin août, début septembre

I spent this last week in Paris for job reasons. Eventually, I managed to visit some spots of the city for a couple of hours before heading back for Belgium. I found myself very much in a World War II mindset, most probably under the effects of my recent readings on the matter. Close to Pont de l’Alma, about to get on my car, the visit finished, I was struck by a small official board with the words de Gaulle wanted printed on posters spread across London. It was 1940:
A TOUS LES FRANCAIS

La France a perdu une bataille !

Mais la France n’a pas perdu la guerre !

Des gouvernants de rencontre ont pu capituler, cédant à la panique, oubliant l’honneur, livrant le pays à la servitude. Cependant, rien n’est perdu !

Rien n’est perdu, parce que cette guerre est une guerre mondiale. Dans l’univers libre, des forces immenses n’ont pas encore donné. Un jour, ces forces écraseront l’ennemi. Il faut que la France, ce jour-là, soit présente à la victoire. Alors, elle retrouvera sa liberté et sa grandeur. Tel est mon but, mon seul but !

Voilà pourquoi je convie tous les Français, où qu’ils se trouvent, à s’unir à moi dans l’action, dans le sacrifice et dans l’espérance.

Notre Patrie est en péril de mort.

Luttons tous pour la sauver !

VIVE LA FRANCE !

Général de Gaulle, Quartier Général, 4, Carlton Gardens, London, S.W.I.

This very much nationalist speech is however remarkable for an overriding reason. Beyond the necessary populist stream, there is the fundamental insight of being right about history, even when having to face the very officialdom of your country. The ability of grasping what the majority, even the government, is unable to. The will of being radical in his conviction even in despair, the strength in adversity, the skill in cheering up his people, the mastery in telling and explaining a way out to the current misery. And also his uniquely true maniqueism, nowadays so banalized. I also kept for myself this “gouvernants de rencontre”, that led my thought to catalan latitudes.

Already in the car, Sarkozy had just delivered his speech over his second bunch of economical reforms since he took office, at the Jobgivers official convention. Two days before he had been in Corsica, where he met some victims of blackmailing and announced his policy towards the island. It is difficult I can agree on hardly anything with him on Corsica, an island in the very centre of the Mediterranian that 200 years ago had barely heard a word of French and that nowadays has been almost entirely ‘frenchized’ (and also modernised, it is true, but all Europe has, I want to stress). But his words sounded convincing, as almost everything he says, especially if you are a foreigner and may not know details behind the scenes. He stressed the weaknesses of the island, with its local mafias having little interest in cultural matters and much in transaction, zoning and property. He skilfully showed some open-mindness for dialogue, with regard to the families with local convicted spending their days in continental France, and hinting that he is ready to go very far if the island assumes that Corsica is a part of the Republic, invoking the magical concept of much needed solidarity. He also said he will be visiting it regularly, and even holding ministerial meetings (all previous Presidents of the Republic visited the island just once during their mandate). He also threatened, talking to state officials: “I want results, if they don’t come, ON CHANGE!” To sum it up, he is probably the most gifted European politician of the moment, as it already became clear to me during the final debate against Segolene Royal, in which he showed a mastery in dialectical speech and explanatory skills that I reckon rather rare in current days. I have heard a new book on him by Yasmina Reza is coming out. The title, L’Aube le soir ou la nuit hints that he hardly has a notion of the ‘day’, so absorbed is he in the frenzy he has embarked on.

It was also an important week in Turkey, with Abdula Gul and Recep Erdogan eventually succeeding after a long and complicated manoeuvre to get the first sworn in as President, in a bitter battle against secularist elite. I am far from being a specialist in this country, but there is little doubt this week’s event are really epoch-making. It is also true, I believe-beyond the undoubted skills of both Erdogan and Gul- that European Union helped keeping militaries home, unlike the last decades, in which they have overthrown up to 4 governments in order to protect Ataturk’s consigns. Not by direct mediation, just as pure equilibrium of forces. Now Turkey cannot behave as it used to. For this, and many other things, the European Union is worth it. It can really become a driving force against corruption and backwardness, through well employed solidarity from the West. It is a beautiful lesson of how changes can be brought about, so far with little violence and clashes .Gul, though of deeply Islamist and conservative origins-he married a girl half his age when he was 28, that his mother picked up for him-, is undoubtedly metropolitan and has already shown great ability for dialogue in the European scene, even calming down Erdogan when this had already lost his temper in negotiations for accession.

Back home I started gathering data on the puzzling issue of political abstentionism. It is really hard, apparently, to correlate low turnovers with any significant indicator-economic, social, cultural-. Indeed, only the UN “Human Development Index” (HDI) , that summarizes the degree of civilization reached in that country via complicated weighted contributions (I shall explain it in another post), seems to correlate well: higher HDI, higher turnover in general. But unfortunately, Finland, with one of the highest HDI in the world, does not have one of the more impressive records in terms of turnover. But at least I know something about abstentionist in the country I come from: in Catalonia we know for sure that the average abstentionist knows less about politics-and therefore about economy, institutions, society, solutions and suggestions to it,etc…- than the average voter. How to find out? Asking to match the name of the political leaders to the correct political party, a really easy task in principle, if you live in a modern country of course. Here the results(extract of an official survey from the Generalitat de Catalunya). What a pity that some commentators and ‘enlightened’ journalists support them claiming they are right in not voting, and that actually they are some kind of hidden consciousness of the land. Of course the government is failing if it does not get these people voting, but at least now we know that those who are voting are better prepared to do so that those who are not.The opposite would be indeed terrifying.

Finally, in high quality newspaper Les Echos-because they start with empirical evidence and data before embarking on reasonings-, a profound question for scientists that should truly matter in politics: “Les processus darwiniens de sélection sont-ils remplaçables par des modes altruistes n’exigeant pas la mort ou l’extinction?”

I per molts anys estimat Alexandre!

LINGUA FRANCA

En aquesta Europa homogeneïtzadora que avança –lluny resta el Die Welt von Gestern de Stefan Zweig -serà important veure quina cultura acaba essent la majoritària, quina hi deixarà la petjada més indeleble. A mi m’agradaria que fos una Europa amb una -única -llengua comuna, però on totes les contrades siguin respectades, i les gents continuïn aprenent les parles dels indrets que les reben i acullen. Fixeu-vos que l’anglès seria una gran llengua comuna:

1. És una barreja dinàmica de les dues branques indoeuropees mes importants de l’oest, la itàlica i la germànica. Ha incorporat, a través del llatí, un munt de mots grecs clàssics. Els eslaus i altres estarien en desavantatge, però segur que la prefereixen a l’alemany.
2. És una llengua que cap poble d’Europa continental pot sentir com a opressora (malauradament, altres pobles de la terra i de les illes allà al Nord sí que poden). No ha usurpat la oficialitat a cap altra llengua vernacla del continent, excepte a Grècia potser i a Gibraltar- corregiu-me siusplau si m’equivoco!-. Si continua expandint-se per Europa no és gracies a lleis o moviments de poblacions i escanyaments antics, és per la seva utilitat tecnològica i econòmica.
3. És juntament amb l’alemany i potser el francès, la llengua en la que s’han escrit els textos de la cultura de la complexitat dels darrers segles europeus.
Si hi acaba triomfant, ho haurà fet sense imposar res en cap dels altres estats membres continentals. Totes les altres llengües prestigioses d’Europa si’ que s’han ben guanyat l’odi mes o menys intens que van generar en altres cultures, i acceptar com a llengua comuna una que saps que ha escanyat la que va ser la teva, per llei i per inèrcia, et talla la gola per sempre, us ho ben prometo.

Sojorn a Catalunya(I)

Sovint observar Catalunya des dels llunyedars fa dubtar si la percepció de les gents i les coses és prou exacta,si els pensaments provenen més del cor que de la observació pacient, metòdica, de la realitat. Però raonar a base de sensacions i impressions, quan es parla de la societat i del món, és un exercici més aviat inexacte, i encara més si aquest pensament es pretén públic. La visió del país reposant sota el sol des del cim del Canigó, fa unes setmanes, i el bany al capvespre a Banyuls de la Marenda no em faran, confio, distorsionar la visió de les coses.
En les meves contrades ens hi juguem molt, en aquests anys i dies. Intentaré demostrar que és important i urgent que entre aquells que mig manen a la Generalitat i als Ajuntaments, es reaccioni i s’abandonin inèrcies, i sobretot es comenci a combatre aquells que no volen (encara que sigui per incompetència) sincerament que el país i les seves gents avancin de veritat. Ho intentaré fer des d’un màxim de respecte, tot i que admeto que no em resulta fàcil i sovint tindria ganes d’engegar a la merda a tota aquesta colla que ens mig- governa (’mig’ no perquè ho facin malament, que també, si no més aviat perquè de vegades no tenen res a dir, com els virreis quan el rei mana altrament). Vull prevenir que aquest discurs social- tan amplificat pels mitjans populistes- de desinterès generalitzat i critica repetitiva i cretina de la política em sembla encara pitjor que qualsevol forma de misgovern.
Els debats sobre la direcció que un país agafa en un determinat moment de la seva història poden esdevenir ràpidament estèrils si les reflexions no es recolzen en principis i axiomes prou sòlids, i si els objectius estratègics no es mostren amb tota claredat, i les intencions i voluntats es declaren d’antuvi. La discussió, altrament, corre el risc de banalitzar-se, que és la tàctica (estratègia es una paraula massa elevada per aplicar-la a actes barroers) que tant li agrada al PP, i els defensors de posicions raonades es poden veure qualificats d’alarmistes i pessimistes. La única veritat d’aquests processos és que, any rere any, les coses canvien de veritat (així ho podem MESURAR) i hi ha elements i realitats socials que romanen i altres que desapareixen, tendències que es tornen majoritàries i d’altres que minven progressivament. Per dir-ho ras i curt, les previsions són moltes però finalment la realitat acaba essent una sola, encara que complexa. Aquests processos acostumen a ser difícils de copsar en temps real, especialment si s’està submergit en la dinàmica quotidiana.
La meva idea, en essència, és que la única manera d’assolir el que es reclama permanentment, és crear una vertadera estratègia que permeti exercir pressió real sobre l’Estat Espanyol, que és un ens amb una superioritat jurídica tan desmesuradament superior respecte a la Generalitat- bàsicament perquè la inclou-, que qualsevol acció de convenciment assumint la bona voluntat i el sentit de justícia del contrari és per definició un fracàs anunciat. Aquesta estratègia hauria de traspassar línies considerades com intrínseques de la política democràtica: lluita multipartidista, tacticisme, demagògia, populisme,etc…. per construir una unitat d’acció (real i efectiva,lliure d’oportunismes), la única sortida que tenim en front d’un adversari que decideix les lleis i llurs límits. Només el fet que els partits –tret d’ERC de vegades- hi siguin tan reticents demostra la manca d’albirament dels nostres representants. Sense aquesta acció estic convençut que la cultura i singularitats catalana s’extingiran en breu, o almenys esdevindran un fet purament folklòric. I ho haurà fet per incapacitat de saber enfrontar-se a un enemic que la vol aigualir i rovellar amb múltiples mecanismes, tan diaris com de llarga durada, tàctics i estratègics, estatals i comercials (les culleradetes diàries d’Antena 3,Tele5 i TVE que s’escampen pel país, e.g- només amb més educació i oferta pròpia les podrem combatre-). És la singularitat absoluta de la qüestió catalana que m’ha convençut, també, que només solucions excepcionals i d’urgència acabaran amb aquesta situació lamentable de queixa continua- per part nostra- i d’escanyament economico-cultural, menyspreu i incomprensió també continuats, per part de l’Estat i l’establishment de la “villa i corte”.

Sortim d’un període -el del procés estatutari català- que sembla haver entusiasmat a uns pocs i avorrit i fet nosa a molts (a els que s’interessen poc per saber d’on venen els ‘quartos’, m’agradaria demostrar-vegeu a la imatge que el nivell educatiu hi te poc a veure, sorprenentment.Aquest tema complex l’he discutit a fons en altres articles i només diré que la decepció que em va provocar la seva conclusió va ser tan intensa i profunda que sols per això m’agradaria entrar un dia a fer política amb totes les meves energies i projeccions. Li aplico el precepte de Junger: cal saber el que el mon ofereix per no capitular a la lleugera. I vull emfatitzar un detall greu: dos dies desprès de l’aprovació, el 30 de setembre de 2005, de l’Estatut del Parlament de Catalunya, el que ara ha esdevingut President de la Generalitat de Catalunya va dir que la seva formació recuperaria algunes de les esmenes que van ser rebutjades durant el debat al Parlament i les presentaria novament durant el posterior procés al ‘Parlamento’ de veritat. Aquest fet inquietant em va suggerir una via de recerca, que desenvolupare’ en les continuacions d’aquest ‘Sojorn’, en la que cerco de demostrar que el gran perill que amenaca el país ve més aviat de dintre que de fora, per molt que costi d’imaginar a voltes.
Crec sincerament que hi ha prous fets que indiquen que el partit majoritari de Catalunya, el PSC (que curiosament la majoria de la gent pronuncia -en català - amb C castellana, inclosos molts dirigents del mateix), no te’ una idea clara de quin rumb imposar:
1) No hi ha dia que passi que no diguin que són un partit sobirà i independent (és veritat que tenen uns estatuts independents dels del PSOE), però ens els temes decisionals (que son els que permeten MESURAR la efectivitat d’una determinada voluntat), actuen completament subordinats al PSOE. Tots els parlamentaris a Madrid han votat en la mateixa direcció del PSOE des de 1982, arran de la dramàtica baixada de pantalons del PSUC a causa de la Llei Orgànica d’harmonització del Procés Autonòmic, filla directa de la UCD i el PSOE. Es cert que la decisió de Montilla de pactar amb ERC pot haver estat una acció sobirana -com suggeria en Carod-Rovira-, però l’únic efecte d’aquesta decisió ha estat, de moment, neutralitzar i aigualir la capacitat d’exercir pressió de l’independentisme català fins a límits impensables fa uns anys. En política, quan es vol que una determinada visió de les coses triomfi sobre una altra que s’hi oposa, és evident que un ha d’escometre mecanismes de pressió per forcar l’altra part a acceptar postulats que d’altra manera no recolzaria mai. Quins mecanismes te’ el PSC per pressionar el PSOE, és per a mi un misteri. Llavors potser hauríem de comprendre que en realitat ja els hi va be així, que realment coincideixen amb el PSOE. Llavors els dirigents del PSC hauran d’explicar quin avantatge en treu Catalunya de restar a les ordres de Madrid, quan encara el més optimista dels càlculs no pot ocultar que Madrid ens treu més que ens dona, almenys en temes de ‘quartos’, que son els que es poden mesurar de manera inequívoca.
2.El PSOE pot governar Espanya també gràcies a Catalunya, on sempre obtenen més d’un milió de vots. Lluny d’aprofitar aquest fet a fons, com una persona que vol construir un país modern i valent faria automàticament, el PSC en 4 anys al capdavant de la Generalitat no ha estat capaç d’aconseguir un finançament en infraestructures (l’anomenada ‘inversió productiva’, perquè és de les poques inversions estatals que generen riquesa) que superi el que el PP va cedir durant els darrers 4 anys de Pujol (millor no parlar dels anys precedents, on els percentatges eren escandalosament baixos). I encara gràcies que Artur Mas va cloure un pacte mediocre demanant durant set anys una inversió productiva proporcional al PIB català-que és el que hauria d’haver assegurat que la inversió augmenti en les anys propers(Perquè set? Perquè exclòs el fons de solidaritat interterritorial? )-, car el PSC ja donava les negociacions per tancades sense cap mena d’exigència -el PSC va tenir una actuació realment lamentable en tota aquesta historia de l’Estatut.L’any passat el conseller d’Economia i Finances Antoni Castells acceptava els pressupostos estatals adduint que s’ajustaven a les especificacions de l’Estatut, aquest any, sota pressió per la davallada en la prestacions del servei públic, declara que no acceptarà de cap manera el percentatge de l’any precedent, demostrant que segurament es un excel•lent economista però un negociador molt fluix. Aquesta és la gran pregunta sobre el PSC: Perquè ha d’estar sempre sota pressió per a reaccionar? On és la seva voluntat? La resposta rau segurament en la seva condició d’interfície. No es vol identificar amb el nacionalisme perquè perdria capacitat dialèctica amb CiU i perquè no hi creu, i alhora no es capaç d’alliberar-se d’inèrcies terribles amb la seva subordinació dins la federació socialista, fins a extrems de covardia política i inacció realment miserables.

El PSC actual , ho reconec, te’ una tasca difícil: ha de fer d’interfície entre dues maneres majoritàries d’entendre Catalunya -una que la considera prioritària i per sobre de l’estabilitat espanyola-castellana, l’altre que no la detesta i fins i tot esta disposat a servir-se’n si s’escau als propis interessos, però que en definitiva ni en coneix la història, ni s’estima prou la llengua com per parlar-la , ni hi creu de veritat, ni hi vol concentrar tots els esforços per fer-ne un país amb empenta de veritat, amb ganes de ser més modern, educat i avançat que els veïns. El problema és que , des de 1982, en el PSC sempre ha tibat més la segona opció,crec que bàsicament per un problema numèric. De fet, no conec cap altre zona de l’Europa recent- excepte les devastades regions d’Europa de l’Est, amb genocidis i deportacions massives- on la immigració hagi estat, en termes relatius, tan abassegadora -i el que és clau, tan monolítica i monocultural- com a la Catalunya de la segona meitat del segle, amb extrems tan excessius com el de la comarca del Baix Llobregat, on a meitats dels setanta, hi havia més gent nascuda fora de la contrada que nadius de la mateixa (En aquesta taula del CIS podeu veure que la llengua i les classes socials estan encara molt correlades a Catalunya ). Mireu també aquest extracte de l’estudi La immigració al Baix Llobregat. L’onada migratòria dels anys seixanta de Joaquin Recano Valverde. Tot això em fa pensar que del comportament del PSC i de com d’exigent sigui amb la descendència d’aquesta immigració i amb la nova -a la que atrau indubtablement més que altres partits de perfil ideològicament més exigent-, en dependrà molt fortament la configuració futura de Catalunya. Estic convençut que el Principat només començarà a madurar el jorn que el vot del PSC/PSOE a les generals comenci a minvar, i la cantilena infantil i inacceptable en un món modern, d’haver d’escollir el menys dolent d’entre dos partits forasters, desaparegui per sempre més.

Illiteracy in the age of Empire

Eric Hobsbaum is acknowledged as one of the most important living historians. I consider him as someone to be reckoned with just for the very background he was brought up in. Indeed , the son of a Wiener Jewish mother and an enthusiastic second generation Polish immigrant to Britain, he embodies the quientessential mitteleuropean having endured the widest range of European blurrings possible.
I recently bought his The Age of Empire, after having read some years ago his better known The Shortest Twentieth Century-Age of Extremes. I had serious problems in getting along with the reading of a chapter on the Nationalist political movement at their dawn. In this chapter, unfortunately, it becomes too apparent Mr.Hobsbaums sees everything through a filter biased by his left-wing ideology. Nationalism comes from right-wing movements. Right-wing movements are by definition against working classes. Conclusion:Nationalism is bad, even 150 years after its birth as a socially identifiable movement. Except for this short chapter, where in my opinion he appallingly misses the point of giving a more open and fair-minded view on the so-called nationalist movements, the book is definitely worth-reading.

Especially interesting are some graphics and tables gathered in the last pages of the book. They show some basic evidence of the answer to one question I have often asked myself. Why are my countries of origin so often considered as less modern and less consistent than many others in Europe? How can people be aware of the difference in wealth between these countries and those indeed more developed as a whole? Why do people from these lands make a worse impression in terms of reliability when it comes to deal with culture and technology and progress? Where does this social perception take root and how?

Hobsbaum shows the percentages in illiteracy for most european countries about 1850. I tried to investigate if those percentages bear any significant correlation with their current relative GDP per head. The answer, except for some exceptions, is astonishing clear: those countries with the higher tax of illiteracy 150 years ago are still lagging behind in terms of development still nowadays. No wonder after so many years of unchanged trend such popular views take root deep in the otherwise malleable social consciousness.

Here you are the table and -in parenthesis- the current GDP per head (in relative value)

Of course, this is just a very basic correlation, but it is a firts step towards the interpretation of the mistery of popular beliefs.

Sudetenland

Ahir a la televisió belga francófona vaig seguir amb interès una emissió que portava per títol: “Que veullent les Flamands?”La relació a Bèlgica entre comunitats és, a meu parer, inexistent, excepte –i no massa- a la zona fronterera. Són els polítics els que més s’esforcen. En això hi contribueix molt el fet que la RadioTelevisió estigui completament escindida. Quan li vaig comentar a una companya de feina flamenca si tenia intenció de mirar el programa, em va recordar el que jo ja sabia però que per manca de costum mental havia oblidat: a Lobaina no es pot sintonitzar la televisió pública francófona. El mateix, a l’inrevés, s’aplica a l’altra banda de la frontera. És interessant remarcar que a Flandes es fan servir els subtítols, per a totes les llengües. A Valònia es fa com a Catalunya: es silencien els idiomes estrangers ( i això no canviarà a curt termini perquè hi ha una “potent indústria de doblatge”). Resultat: una elevada correlació entre ésser flamenc i parlar més llengües que la mitjana europea. Tan, que la pròpia comença a embastardir-se potser una mica massaLa veritat és que els Flamencs han fet una feina immensa de canvi de mentalitat en aquest darrer segle. El van començar necessitats d’ajuda, famolencs i amb la seva burgesia completament afrancesada, l’han acabat imposant condicions i amb el bàndol francòfon havent d’acceptar gairebé totes llurs propostes per poder mantenir l’Estat unit. Els burgesos francófons, arraconats a Gant i Anversa. Crec que la clau ha estat la qualitat de l’ensenyament en general ( una obsessió del govern regional) i la seguretat , impagable, de tenir un domini de l’anglès gairebé passiu. I sobre tot la coordinació, la voluntat de projecte comú.

No conec cap altra regió d’Europa que estigui tan coordinada treballant per el propri progrés. A les preguntes de la presentadora, tots els convidats flamencs responien en neerlandès encara que poguessin parlar en francès. Socialistes, Liberals, Democristians, en front de l’enemic polític, van exposar un discurs de compenetració absoluta : el grau d’acord era increïble comparat amb altres casos que conec be. Increïble, espectacular. Es parlava de la regionalització gairebé total de la seguretat social i treball.

Tot plegat vaig anar-me’n a dormir pensant en que a Europa hi ha mentalitats molt diferents. Sobretot en termes d’ambició i determinació, de voler crear i canviar la realitat, de voler qüestionar els dogmes. En aquest sentit, crec que el perill per a Catalunya pot venir de la seva atàvica manca d’ambició, compartida fins i tot pels seus líders més respectats. I del fet que hi viu un percentatge important de gent que no s’estima la idea de Catalunya i fins i tot hi treballa en contra, sense que molts se n’adonin . Com pot ser que el que aquí a Bèlgica s’assumeix com axioma a l’Estat Espanyol sigui improposable? Qui controla aquestes ments? ( Estic preparant un estudi correlatiu sobre l’efecte de la immigració del franquisme a Catalunya).

També cal dir que a Flandes s’ha produït una preocupant pujada del populisme agressiu del Vlaams Block (20-25% de vots) en el darrer decenni. En això un jorn intentaré demostrar que és un fenomen propi d’aquells països on tothom ha de votar, també aquells que no ho farien mai de la vida. També hi contribueix el fet que la regió se senti potent, sense pors d’incomodar ningú. Caldrà controlar-ho, perquè les florides poden amagar llavors tardanes i malignes.

Europa. Quina terra tan bella i rica que va arribar a ser. Però com més furgo en el passat, més em costa acceptar el present. El saber popular ha conservat el drama sense fi dels jueus d’Europa de l’Est, però ha oblidat la commoció històrica dels germanófons per als qui Hitler cercava més Lebenraum, o espai vital. Com podem acceptar que regions senceres hagin desaparegut del mapa? Que n’és avui de Sudetenland? Ón són els sudetes? Convidats fa vuit segles pel llavors Rei de Bohèmia a habitar aquestes terres muntanyenques que separen Alemanya del que avui és la República Txeca, eren 3 milions abans de la segona guerra mundial. Avui només 35000 persones es declaren d’ètnia germànica a tota Txèquia. Com a càstig pel seu suport al Nazisme ( de fet, la radicalització de la població arran de la depressió dels anys 30, va fer que els sudetes fossin amb un 20% de militància la regió més ‘nazificada’), van ser expulsats. Eren el 90% de la població de la regió.

He buscat noms de pobles sudetes a la Wikipedia. Imagino els nois que creixen avui en aquestes muntanyes. Sense passat, amb un buit esfereïdor al darrera. Només la natura com a referent. Però els rius i els pujols i els boscos i les valls també tenien noms.