Comentaris a: Eleccions espanyoles 2008: cal que guanyi el PP (sense majoria absoluta preferiblement)

Per: Arnautz Daniel

Arnautz Daniel — Mon, 17 Mar 2008 02:44:06 +0000

El seguent fou escrit per J. P. Marat, al seu diari, el juliol del 1790: «Cincents o sisents caps tallats haurien assegurat el vostre descans, llibertat i felicitat. Una humanitat falsa ha sostingut als teus braços i ha suspès ton sospirs; degut a això, milers dels teus germans perdràn ses vides». D’això ja fa temps.

…E pur si move…

Per: Arnautz Daniel

Arnautz Daniel — Mon, 17 Mar 2008 01:58:03 +0000

Un apunt en esbós: sovint he escoltat l’udol d’alguns anti-independentistes dir que Catalunya, sens exèrcit, no atenyirà mai la seva auto-determinació, car manca valor per manllevar un Estat indefens.
Això, pel que fa l’article, fa referència al paràfraf on es diu que una majoria absoluta del PP podria generar una segona guerra civil espanyola. Heus aquí ço que aculliríem a mans plenes!; però hi ha de facto i de iure un problema: on és la milícia? Ara estem en pugna envers Espanya, però no hi ha cap arma alzinada. Tothom tem donar sang. Ens han ensenyat a despreciar tot tipus de guerra, particularment la guerra civil del 1936. Però cal donar un cop a la taula, esmolar els ganivets que tallens “las viandas y embutidos de Castilla la Mancha” per encetar una carnisseria amb la gent d’aquelles contrades, es necessari conspirar de bat a bat. topar amb el nemic i no parlar amb ell perquè parla una altra llengua. No parlarem en català amb els graciencs de Barcelona que són estrangers, sinó que actuarem en català, i actuar en català és la guerra!
A Catalunya no calen persones disposades a votar, no cal únicament un partit fort i un poble quiet com un estaquirot, que roman de braços plegats… cal un exèrcit!, Necessitem gent disposada a perdre la vida per la resurecció de la pàtria!. En est sentit, sí, que guanyi el PP per fer un “coup d’état” sobtat. Ver és que dementre guerres els pobles s’ha sentit ufans d’ells mateixos.

Aux armes, citoyens!

…com fem caure espigues d’or
quan convé seguem cadenes…

A les armes ciutadans!

Per: Arnautz Daniel

Arnautz Daniel — Mon, 17 Mar 2008 01:28:22 +0000

Vull creure en tot el que s’ha dit ací, però no puc.
En un altre ordre de coses, car la classe política i la política determinen una part dels trists atzars de societat catalana, s’ha d’esguardar el que succeeix en els afers d’educació. Això és important! Atès que els polítics s’han educat a una España falangista, llavors la realitat política espanyola resulta ésser de base (no solament històrica, com dic, sinó ensems personal) franquista, val a dir, de milicia espanyolal Marroc, en el pitjor sentit dels termes. Avui, els que han fixat la educació, els medi de comunicació, les publicacions, els salons culturals, etc. (contaminar l’aigua afectaria menys) a Catalunya, no són els de l’IEC, no pas. Altrament són els que ens han presentat un feixisme a l’educació, un tarannà drupo que és un pont sobre l’abisme. S’ha de fer quelcom! Si es que encara és possible fer alguna cosa! Els nens, ara mateix, s’eduquen en una realitat lingüística que és d’altri, s’eduquen per ser espanyols, per fer-se espanyols. Això és així, i sobretot de cap altra manera. Sobretot! Cada cop és més així, fins que, tot d’una, no calgui fer-se espanyol car ja hom neixerà a la rodalia de Madrid: ens llançem vers un pan-espanyolisme a una Espanya que no ha mai sigut una. Encara que a l’escola els nens emprenen que sí, que és una, i qui ho nega, suspén els exàmens de història contemporània, de geografia, i un nen vol aprovar, i vol ser, llavors, espanyol…
Tot comptat, si guanya algun jorn malastruc el PP, aleshores tornarem amb més força, o seguirem, millor dit, a educar per formar, per formar-los quasi amb doctorat inclòs, en l’absoluta ignorància del que és tot allò que els han tret, que jo, per viure aquí, començo a ser-ne ignar… car no és difícil ser més catalans que Catalunya, encara que ser-ho és ben poca cosa.

Per: Gattaca

Gattaca — Mon, 10 Mar 2008 09:20:12 +0000

Sembla ser que ja és oficial que el catalanisme ha perdut 5 escons. Dels 7 que ERC va heretar de CiU, només n’ha conservat 2.

Per: Alexandre

Alexandre — Sun, 09 Mar 2008 23:01:05 +0000

Ja tenim els resultats i caldrà reflexionar i veure quins pactes en surten. Crec que és evident que ha funcionat el discurs de la por a llop (el PP), que acaba essent igual o pitjor que el llop en persona. També crec que hi ha un electorat independentista decebut amb una ERC que no ha sabut distingir-se i tenir una veu autònoma davant aquesta polarització. Certament, el coratge dels candidats catalanistes tampoc ha emocionat. Semblaven voler passar inadvertits i més procupats en no servir a estrategies d’agitació del PP que en significar-se.
Un escenari interessant podria ésser el d’un CiU que empenyés al PSOE a desestabilitzar el tripartit i que d’això n’eixís un PSC confrontat a la necessitat de progressar en el camí d’un grup propi o, si més no, més crític amb la directiva nacional. Sigui com sigui, els resultats són els més dolents possibles: el reforç clar i sense paliatius del bipartidisme.

Per: suberna

suberna — Sat, 01 Mar 2008 14:44:23 +0000

Salutacions Gattaca,

Com ja vaig escriure crec que encara és d’hora per treure conclusions sobre l’estratègia d’ERC. Crec com tu que fins ara sembla que no esta’ funcionant, i el perill és evident. De tota manera les estadístiques que he consultat i les que he fet jo mateix m’impedeixen arribar a una conclusió clara: no tinc clar si el nacionalisme català esta’ de reculada o avançant. Tampoc tinc clar si el PSC és més catalanista ara que fa vint anys (no si te’ més o menys cognoms catalans a les seves files, que e’s evident que no), que és potser el tema clau : el que podria destruir el nexe institucional Estat espanyol –Catalunya i forcar nous equilibris. Però amb l’antiga immigració encara molt poc adaptada i la nova inclinada pel perfil poc exigent i menja-tot del PSC, l’últim que faria seria encomanar-me a les inèrcies.

Ara , cal esperar fins al 10 de marc. Si la batzacada és tan forta com la que preveus, de bon segur hi haurà conseqüències importants: altrament ERC podria enfonsar-se i aigualir-se del tot. Això encara podria ser bo’: el pitjor per Catalunya és l’equilibri, contràriament al que passa amb les nacions amb estat al darrere. Perquè amb equilibri, l’economia i la petjada de Catalunya al món avançarà en el millor dels casos com la de l’Estat Espanyol- si ens deixen-, i en cap cas més com estic convençut que es podria i s’hauria de fer.

Però més enllà del catalanisme transversal- fonamental-, a mi el que més em preocupa és la baixíssima qualitat dialèctica dels suposats líders del catalanisme: desprès de veure al debat d’ahir a TV3 com tant Ridao com Duran eren incapaços de replicar amb contundència al discurs penós i oportunista (Chacon amb el seu únic argument dicotòmic Zapatero-Rajoy, una possible definició de la mediocritat) i populista barroer i mentider ( Nadal, la Catalunya real i aquestes maniobres per destruir la capacitat de pensar de la gent) ,jo no tinc ganes de votar per cap dels dos.

Sembla mentida que amb tants arguments a favor alguns encara tinguin recança o dificultats per parlar clar i saber il•lusionar la gent.

Per: Gattaca

Gattaca — Thu, 28 Feb 2008 12:30:54 +0000

Hola xics,

després de vore les enquestes públicades últimament no puc evitar continuar una reflexió que vaig encetar quan va nàixer el tripartit. Mirem els diputats històrics de CiU i ERC i la previsió de les enquestes de Telecinco (no vaig a donar més fiabilitat de la que toca):

1993 -> 17+1=18
1996 -> 16+1=17
2000 -> 15+1=16
2004 -> 10+8=18

¿2008?-> 10+3=13

Resulta obvi que mentre que els vots i els escons han anat amb naturalitat de CiU cap a ERC, quan la gent perd l’il·lusió pels republicans no tornen a casa sinó que van cap al PSOE.

És açò la prova empírica que el projecte de fer el catalanisme transversal respecte a l’eix esquerra-dreta ha fracassat?

Per: suberna

suberna — Wed, 20 Feb 2008 23:34:31 +0000

Alexandre,

m’ha emocionat la teva descripció’ de l’orgull cívic. Quan parlo d’una Catalunya independent, parlo sobretot de la possibilitat de fer un país millor, on les institucions publiques i privades siguin les millors del món, o tinguin voluntat de ser-ho. No d’una contrada nacionalista autocomplaent amb la seva cultura.

Les meves queixes venen del fet que avui no tenim ni tansevols els instruments que puguin fer-ho possible. Alguns en tenen la voluntat, però jo vull lluitar per tenir els estris i les eines. I no m’agrada l’Estat Espanyol i tots els seus col•laboradors perquè una de les seves tasques és impedir aquest somni.

Per: Alexandre

Alexandre — Tue, 19 Feb 2008 11:55:28 +0000

Com més m’ho penso més audaç em sembla, encara que no em refii de les situacions polítiques massa dramàtiques, de vida o mort: els processos històrics són llargs i triguen molt en consolidar-se i ésser irreversibles. Cal ésser corredors de fons. El problema es que els nostres “estadistes” sempre semblen pensar d’avui per demà i només a peu de terra.

Però tens raó en una cosa cabdal: el temps de certes mesures conciliatòries sembla esgotat, i la idea que estem lluitant contra el rellotge, abans que nous equilibris de forces ens vagin tornant més marginals, és obsessionant. Ben aprop tenim el cas tràgic valencià, del roig al blau en un obrir i tancar d’ulls.

Es va provar aquest camí contemporitzador amb un nou estatut que ens acostés a una sobirania més plena i fes realitat una superior descentralització. Això implicava uns pactes d’estat molt delicats (a la Generalitat i al Congreso). Al final el sacrifici va ésser inútil: desgast de forces i d’il·lusions per no res. El que en queda d’aquell paper mullat ja veurem si mai s’acaba transferint o si no ho tomba el constitucional o qualsevol altre cos de guardians de les essències pàtries espanyoles.
Com dius, això no ens ho podem permetre ni una vegada més.

Per altra banda, ja saps que jo he defensat “la pluja fina” tot sovint. Aquesta tàctica d’anar fent feina i treballant silenciosament i conformant la realitat mentre altres bramen i es donen cops de pit la considero preciosa. Ho va fer durant anys CiU i ara és el que diu posar en pràctica el Tripartit. El problema és que no plou només aigua pura, sino fang i merda.
Permet-me que m’expliqui. Jo sempre he cregut que, enllà dels símbols, la història o la cultura, és l’orgull cívic el que més pot ajudar a emancipar-nos. La consciència de pertanyer a una societat que funciona bé, que és eficient i que mereix la pena defensar i diferenciar d’altres que vulguin canibalitzar-la.
El gran drama és que en aquest aspecte no hem avancat, hem reculat. La nostra educació no es millor, la nostra oferta cultural va fent-se més estándar i submisa, l’empenta empresarial defalleix, la sanitat fa pena, les infrastructures segueixen estancades i no se’s a Catalunya més ferm i implacable amb corrupcions i moviments especulatoris i incompetències de tot tipus. Nosaltres, i els nostres polítics molt especialment, hauriem de tenir clar que si volem sobreviure com una comunitat amb personalitat pròpia i independent, hauriem d’estar obsessionats en ésser millors, en oferir excel·lència. Però més aviat sembla el contrari: el gregarisme de no fer massa soroll, de no destacar-se gaire d’aquesta massa grisenca que tant captiva a moltes honorables barbes del PSC, però també de CiU i sembla que fins i tot d’ERC. Amagar-se en la mediocritat sempre és la temptació del mediocres…
I si això acaba sent completament així…quin interés podrà tenir ningú en fer l’esforç de separar-se d’allò que és cada vegada més similar en tot a ell?

De manera que tens tota la raó: aniria bé un cop sobre la taula que faci veure a tots aquests que que els seus calculs mesquins són una passa endavant i dues enrera. Alguna cosa que els faci veure, sense elements que permetin distreure’s de la crua realitat, que o fem alguna cosa ràpid o ens n’anirem per l’aigüera.

Per: suberna

suberna — Mon, 18 Feb 2008 21:42:25 +0000

Alexandre,

Mercès per les reflexions complementaries, de les que no puc negar la coherència i fonament empíric.

Però el que potser no he raonat prou be a l’article és que Catalunya no pot esperar. La TV i els diaris i l’escola moderada i els immigrants sota control espanyol i les ments colonitzades fan massa estralls. Si tinguéssim un sistema prou fort i consistent per assegurar-nos el futur cultural i la independència econòmica i legislativa -coordinada amb un acord general NO de SUBMISSIO a Europa-, no hauria raonat així. Si tinguéssim instruments democràtics per donar cops de timó, no caldria cercar l’enfrontament.

Però em van venir a la ment dos exemples: Richelieu i Anwar Sadat, el president egipci assassinat el 1981 durant una desfilada militar. Res a veure amb Catalunya, però ja saps de la meva passió per cercar estructures abstractes d’aplicabilitat general en la història.

De Richelieu ja saps que quan va intuir la formació d’un poder veí massa gran, va fer possible la victòria dels enemics protestants, ell, catòlic irredent.

El raonament de fons, que afegiré a l’article, és que , com no es pot esperar, cal precipitar els fets. Si ets massa feble cal donar un cop de puny que permeti negociar amb una posició de forca relativa major a la que es posseïa abans de l’enfrontament. Quants me’s segles cal esperar?

Així ho va veure Sadat, quan va llançar un atac sorpresa l’any 1973 contra Israel per recuperar el Sinai: un atac que només coneixien la URSS i Síria, i que va deixar Israel i els EUA embadalits durant unes hores. Desprès de tres setmanes de combats, Israel ja estava a punt d’encerclar una important divisió egípcia i escombrar militarment, però els EUA i la URSS ja havien pactat la pau. Israel va acceptar sabent que a la llarga no tindria futur sota atacs constants com aquell: en tenien el just convenciment.

Ja saps que Sadat, l’orgull àrab desprès d’aquella guerra que va inflamar els esperits malmenats des de 1948, va morir a mans d’aquells que no van entendre la seva pau a Camp David.

Comparteixo les teves pors, però un nou pacte del Majestic i soterrem CiU per sempre més. Un altre estatutet esquifit i xaruc, i adéu Catalunya. Alguns diuen que va desaparèixer el 1939.

A Europa potser s’han acabat les guerres, però no els enfrontaments. Això voldria dir cristal•litzar la historia. Cal pactar, però en una posició de forca, almenys relativa. Fins llavors, cal ser valents de veritat