Eleccions espanyoles 2008: cal que guanyi el PP (sense majoria absoluta preferiblement)
Donat que Catalunya només sortirà veritablement beneficiada d’unes eleccions espanyoles el dia que tots o la immensa majoria dels seus habitants votin per partits d’obediència no madrilenya, i acceptant la impossibilitat imminent d’aquest escenari, no cal ésser cap persona versada en estratègia política per comprendre que el millor que li pot passar al país el 9 març 2008 és que a nivell espanyol guanyi el PP.
Això, de veritat, no és cap provocació : ho dic amb tot el convenciment i consciència de que el PP és enemic declarat de Catalunya i les seves institucions, incapaç des de la nit dels temps de reconèixer les més elementals de les veritats del Principat, fomentant l’odi d’una manera inaudita a l’Europa occidental de posguerra, no satisfets d’haver esquarterat i manipulat el país durant quaranta anys - per no parlar d’abans -. Un dia publicarem les llistes d’ignomínies, oprobis i declaracions mal fotudes que han acumulat.
També admeto, com desesperadament ens ha de recordar el PSC ( molt interessant que fa uns anys no els hi calgués fer-ho) que el PSOE no és tan hostil com el PP envers el país ( NO ES LO MISMO). Fet que, ja varem raonar, no hauria de servir per orientar el vot en un país veritablement lliure: coneixeu alguna contrada on l’esperit mogui les ales amb garanties, en la que es voti per aquells que són menys hostils, i no decididament favorables?
Però si guanya el PP, amb tota probabilitat no ho farà per majoria absoluta. I llavors:
1. Hi haurà gran pacte d’Estat nacionalista espanyol antinacionalista català i basc - improbable però no impossible, e.g Navarra-. Creiem fermament que això apujarà com mai la tensió a Catalunya i despertarà moltes consciencies apolítiques, procés que es podria intensificar amb una crisi econòmica que s’intueix a l’horitzó. Amb un vot espanyolista afeblit quatre anys desprès, la nostra capacitat i força moral de negociació podria créixer notablement. El PSC quedaria seriosament afectat i hauria de reaccionar.
2. Hi haurà pacte del PP amb CiU i PNB, com al 1996. Esperant que ho sàpiguen fer millor que Pujol en aquell any- a nostre parer i en perspectiva, un error històric de conformisme del que per la resta va ésser un extraordinari polític-, això obligaria CiU a demanar guanys realment importants i de justícia moderna . No ajudaria a millorar la imatge d’una Espanya suposadament presonera de malvats individus perifèrics, però mentre a Europa occidental l’autodeterminació dels petits romangui criminalitzada, no ens estarem d’actuar amb fermesa, espero i confio. Em direu, el mateix es pot fer amb el PSOE: responc, si ho fem amb el PP forcem el PSOE a fer de PP i salvar Espanya. L’agitació contra el nacionalisme perifèric quedaria neutralitzada durant una bona temporada, la credibilitat del PP feta miques, es superaria, en un sentit o altre, l’immobilisme actual- nefast i adormidor per a Catalunya, que esta’ desaprofitant, any rere any i per manca de prou voluntat, la capacitat d’entusiasmar i convèncer, de saber crear noves solucions.
No sabem si Catalunya com a idea del món diferenciada de l’Estat espanyol és prou forta per resistir una radicalització de les escomeses. Pensem més aviat que no: però farts del joc continuat de curt albirament, i convençuts de que el manteniment de l’estabilitat actual porta vers l’aigualiment més absolut de qualsevol voluntat de construir estructures amb idees pròpies, creiem que l’espera afavorirà només l’ofegament progressiu. Cal doncs no defugir l’enfrontament i la presa de decisions arriscades: no es pot continuar subvencionant per un costat el que es destrueix quotidianament per l’altre. Intentar fer de Catalunya un país amb una sola comunitat va ser una aposta decidida per evitar la trencadissa social: però ha generat una opinió publica majoritària incapaç de tirar pel dret, sempre pendent de no ofendre cap bàndol- un immobilisme amb el que els partits espanyols fan festa grossa-.
I si finalment el Partit Popular guanya per majoria absoluta, llavors la inestabilitat pot esdevenir realment explosiva. No ho desitgem, però, 33 anys desprès de la fi de la dictadura, no ens hauria de fer cap por.
Febrer 18, 2008 at 3:22 pm
Paolo,
Fas una reflexió brillant i d’alt voltatge. La seva lògica és irreprotxable. La nostra màxima temença –que tot quedi condormit i en una mena d’indefenit compàs d’espera- sembla més probable si guanya el PSOE novament. Però també sóc menys optimista pel que fa als efectes desvetlladors d’aquest triomf popular per diverses raons.
Primer perquè la màxima, molt leninista, de “com pitjor, millor” a vegades funciona, però altres no i té molts efectes difícils de controlar. Cal tenir-ho en compte, i tenim l’ensopidor exemple d’Euskadi.
En segon lloc, perquè no veig una resolució ferma de la classe política catalana, que en un escenari així podria tenir la temptació de replegar-se i salvar els mobles. A més a més, perquè em malfio d’una Convergència amb Duran com a cap del grup parlamentari a Madrid. CiU té un fort component clientelar, i estar fora de les institucions li suposa un desgast més gran que a altres partits, de manera que a canvi d’agafar cadires podria reeditar el seu comportament vergonyós de les dues legislatures d’Aznar.
Per altra banda, les potestats de poder d’un govern del PP decidit a castigar Catalunya si pot prescindir de recolzament nacionalista català podrien ser prou més negatives que profitosa la presa de consciència que generés a Catalunya. Perquè si el discurs obertament catalanòfob del PP i el tracte cínic i miserable del PSOE no han fet ja veure a tothom que amb aquestes rèmores qualsevol procés o iniciativa catalana quedarà avortat o aigualit no sé què fa falta per aconseguir-ho. O encara millor, el que faria falta em fa venir mareig.
En darrer terme, hi veig un altre perill. La involució que suposaria una victòria folgada del PP repercutiria i podria tornar encara més aspre una societat amb la qual geogràficament, demogràficament i en el marc de la UE estem condemnats a relacionar-nos, i que per veïnatge i marc comunicatiu compartit té, ens agradi o no, una forta capacitat d’influència sobre el nostre país (per no parlar de la resta d’uns Països Catalans amb encara menys capacitat de defensa i resistència que nosaltres) .
Sense que signifiqui oblidar el perill d’assimilació que comporta un Espanya de cara amable, m’estimo més una Espanya més civilitzada i tolerant que no pas una Espanya on s’hi acusi el component nacional-catòlic, per més que això pugui ajudar a fer més acusades les nostres contradiccions. Encara que, la teva darrera frase també contradigui aquesta por i em faci sentir coratjós davant qualsevol resultat.
Febrer 18, 2008 at 9:42 pm
Alexandre,
Mercès per les reflexions complementaries, de les que no puc negar la coherència i fonament empíric.
Però el que potser no he raonat prou be a l’article és que Catalunya no pot esperar. La TV i els diaris i l’escola moderada i els immigrants sota control espanyol i les ments colonitzades fan massa estralls. Si tinguéssim un sistema prou fort i consistent per assegurar-nos el futur cultural i la independència econòmica i legislativa -coordinada amb un acord general NO de SUBMISSIO a Europa-, no hauria raonat així. Si tinguéssim instruments democràtics per donar cops de timó, no caldria cercar l’enfrontament.
Però em van venir a la ment dos exemples: Richelieu i Anwar Sadat, el president egipci assassinat el 1981 durant una desfilada militar. Res a veure amb Catalunya, però ja saps de la meva passió per cercar estructures abstractes d’aplicabilitat general en la història.
De Richelieu ja saps que quan va intuir la formació d’un poder veí massa gran, va fer possible la victòria dels enemics protestants, ell, catòlic irredent.
El raonament de fons, que afegiré a l’article, és que , com no es pot esperar, cal precipitar els fets. Si ets massa feble cal donar un cop de puny que permeti negociar amb una posició de forca relativa major a la que es posseïa abans de l’enfrontament. Quants me’s segles cal esperar?
Així ho va veure Sadat, quan va llançar un atac sorpresa l’any 1973 contra Israel per recuperar el Sinai: un atac que només coneixien la URSS i Síria, i que va deixar Israel i els EUA embadalits durant unes hores. Desprès de tres setmanes de combats, Israel ja estava a punt d’encerclar una important divisió egípcia i escombrar militarment, però els EUA i la URSS ja havien pactat la pau. Israel va acceptar sabent que a la llarga no tindria futur sota atacs constants com aquell: en tenien el just convenciment.
Ja saps que Sadat, l’orgull àrab desprès d’aquella guerra que va inflamar els esperits malmenats des de 1948, va morir a mans d’aquells que no van entendre la seva pau a Camp David.
Comparteixo les teves pors, però un nou pacte del Majestic i soterrem CiU per sempre més. Un altre estatutet esquifit i xaruc, i adéu Catalunya. Alguns diuen que va desaparèixer el 1939.
A Europa potser s’han acabat les guerres, però no els enfrontaments. Això voldria dir cristal•litzar la historia. Cal pactar, però en una posició de forca, almenys relativa. Fins llavors, cal ser valents de veritat
Febrer 19, 2008 at 11:55 am
Com més m’ho penso més audaç em sembla, encara que no em refii de les situacions polítiques massa dramàtiques, de vida o mort: els processos històrics són llargs i triguen molt en consolidar-se i ésser irreversibles. Cal ésser corredors de fons. El problema es que els nostres “estadistes” sempre semblen pensar d’avui per demà i només a peu de terra.
Però tens raó en una cosa cabdal: el temps de certes mesures conciliatòries sembla esgotat, i la idea que estem lluitant contra el rellotge, abans que nous equilibris de forces ens vagin tornant més marginals, és obsessionant. Ben aprop tenim el cas tràgic valencià, del roig al blau en un obrir i tancar d’ulls.
Es va provar aquest camí contemporitzador amb un nou estatut que ens acostés a una sobirania més plena i fes realitat una superior descentralització. Això implicava uns pactes d’estat molt delicats (a la Generalitat i al Congreso). Al final el sacrifici va ésser inútil: desgast de forces i d’il·lusions per no res. El que en queda d’aquell paper mullat ja veurem si mai s’acaba transferint o si no ho tomba el constitucional o qualsevol altre cos de guardians de les essències pàtries espanyoles.
Com dius, això no ens ho podem permetre ni una vegada més.
Per altra banda, ja saps que jo he defensat “la pluja fina” tot sovint. Aquesta tàctica d’anar fent feina i treballant silenciosament i conformant la realitat mentre altres bramen i es donen cops de pit la considero preciosa. Ho va fer durant anys CiU i ara és el que diu posar en pràctica el Tripartit. El problema és que no plou només aigua pura, sino fang i merda.
Permet-me que m’expliqui. Jo sempre he cregut que, enllà dels símbols, la història o la cultura, és l’orgull cívic el que més pot ajudar a emancipar-nos. La consciència de pertanyer a una societat que funciona bé, que és eficient i que mereix la pena defensar i diferenciar d’altres que vulguin canibalitzar-la.
El gran drama és que en aquest aspecte no hem avancat, hem reculat. La nostra educació no es millor, la nostra oferta cultural va fent-se més estándar i submisa, l’empenta empresarial defalleix, la sanitat fa pena, les infrastructures segueixen estancades i no se’s a Catalunya més ferm i implacable amb corrupcions i moviments especulatoris i incompetències de tot tipus. Nosaltres, i els nostres polítics molt especialment, hauriem de tenir clar que si volem sobreviure com una comunitat amb personalitat pròpia i independent, hauriem d’estar obsessionats en ésser millors, en oferir excel·lència. Però més aviat sembla el contrari: el gregarisme de no fer massa soroll, de no destacar-se gaire d’aquesta massa grisenca que tant captiva a moltes honorables barbes del PSC, però també de CiU i sembla que fins i tot d’ERC. Amagar-se en la mediocritat sempre és la temptació del mediocres…
I si això acaba sent completament així…quin interés podrà tenir ningú en fer l’esforç de separar-se d’allò que és cada vegada més similar en tot a ell?
De manera que tens tota la raó: aniria bé un cop sobre la taula que faci veure a tots aquests que que els seus calculs mesquins són una passa endavant i dues enrera. Alguna cosa que els faci veure, sense elements que permetin distreure’s de la crua realitat, que o fem alguna cosa ràpid o ens n’anirem per l’aigüera.
Febrer 20, 2008 at 11:34 pm
Alexandre,
m’ha emocionat la teva descripció’ de l’orgull cívic. Quan parlo d’una Catalunya independent, parlo sobretot de la possibilitat de fer un país millor, on les institucions publiques i privades siguin les millors del món, o tinguin voluntat de ser-ho. No d’una contrada nacionalista autocomplaent amb la seva cultura.
Les meves queixes venen del fet que avui no tenim ni tansevols els instruments que puguin fer-ho possible. Alguns en tenen la voluntat, però jo vull lluitar per tenir els estris i les eines. I no m’agrada l’Estat Espanyol i tots els seus col•laboradors perquè una de les seves tasques és impedir aquest somni.
Febrer 28, 2008 at 12:30 pm
Hola xics,
després de vore les enquestes públicades últimament no puc evitar continuar una reflexió que vaig encetar quan va nàixer el tripartit. Mirem els diputats històrics de CiU i ERC i la previsió de les enquestes de Telecinco (no vaig a donar més fiabilitat de la que toca):
1993 -> 17+1=18
1996 -> 16+1=17
2000 -> 15+1=16
2004 -> 10+8=18
¿2008?-> 10+3=13
Resulta obvi que mentre que els vots i els escons han anat amb naturalitat de CiU cap a ERC, quan la gent perd l’il·lusió pels republicans no tornen a casa sinó que van cap al PSOE.
És açò la prova empírica que el projecte de fer el catalanisme transversal respecte a l’eix esquerra-dreta ha fracassat?
Març 1, 2008 at 2:44 pm
Salutacions Gattaca,
Com ja vaig escriure crec que encara és d’hora per treure conclusions sobre l’estratègia d’ERC. Crec com tu que fins ara sembla que no esta’ funcionant, i el perill és evident. De tota manera les estadístiques que he consultat i les que he fet jo mateix m’impedeixen arribar a una conclusió clara: no tinc clar si el nacionalisme català esta’ de reculada o avançant. Tampoc tinc clar si el PSC és més catalanista ara que fa vint anys (no si te’ més o menys cognoms catalans a les seves files, que e’s evident que no), que és potser el tema clau : el que podria destruir el nexe institucional Estat espanyol –Catalunya i forcar nous equilibris. Però amb l’antiga immigració encara molt poc adaptada i la nova inclinada pel perfil poc exigent i menja-tot del PSC, l’últim que faria seria encomanar-me a les inèrcies.
Ara , cal esperar fins al 10 de marc. Si la batzacada és tan forta com la que preveus, de bon segur hi haurà conseqüències importants: altrament ERC podria enfonsar-se i aigualir-se del tot. Això encara podria ser bo’: el pitjor per Catalunya és l’equilibri, contràriament al que passa amb les nacions amb estat al darrere. Perquè amb equilibri, l’economia i la petjada de Catalunya al món avançarà en el millor dels casos com la de l’Estat Espanyol- si ens deixen-, i en cap cas més com estic convençut que es podria i s’hauria de fer.
Però més enllà del catalanisme transversal- fonamental-, a mi el que més em preocupa és la baixíssima qualitat dialèctica dels suposats líders del catalanisme: desprès de veure al debat d’ahir a TV3 com tant Ridao com Duran eren incapaços de replicar amb contundència al discurs penós i oportunista (Chacon amb el seu únic argument dicotòmic Zapatero-Rajoy, una possible definició de la mediocritat) i populista barroer i mentider ( Nadal, la Catalunya real i aquestes maniobres per destruir la capacitat de pensar de la gent) ,jo no tinc ganes de votar per cap dels dos.
Sembla mentida que amb tants arguments a favor alguns encara tinguin recança o dificultats per parlar clar i saber il•lusionar la gent.
Març 9, 2008 at 11:01 pm
Ja tenim els resultats i caldrà reflexionar i veure quins pactes en surten. Crec que és evident que ha funcionat el discurs de la por a llop (el PP), que acaba essent igual o pitjor que el llop en persona. També crec que hi ha un electorat independentista decebut amb una ERC que no ha sabut distingir-se i tenir una veu autònoma davant aquesta polarització. Certament, el coratge dels candidats catalanistes tampoc ha emocionat. Semblaven voler passar inadvertits i més procupats en no servir a estrategies d’agitació del PP que en significar-se.
Un escenari interessant podria ésser el d’un CiU que empenyés al PSOE a desestabilitzar el tripartit i que d’això n’eixís un PSC confrontat a la necessitat de progressar en el camí d’un grup propi o, si més no, més crític amb la directiva nacional. Sigui com sigui, els resultats són els més dolents possibles: el reforç clar i sense paliatius del bipartidisme.
Març 10, 2008 at 9:20 am
Sembla ser que ja és oficial que el catalanisme ha perdut 5 escons. Dels 7 que ERC va heretar de CiU, només n’ha conservat 2.
Març 17, 2008 at 1:28 am
Vull creure en tot el que s’ha dit ací, però no puc.
En un altre ordre de coses, car la classe política i la política determinen una part dels trists atzars de societat catalana, s’ha d’esguardar el que succeeix en els afers d’educació. Això és important! Atès que els polítics s’han educat a una España falangista, llavors la realitat política espanyola resulta ésser de base (no solament històrica, com dic, sinó ensems personal) franquista, val a dir, de milicia espanyolal Marroc, en el pitjor sentit dels termes. Avui, els que han fixat la educació, els medi de comunicació, les publicacions, els salons culturals, etc. (contaminar l’aigua afectaria menys) a Catalunya, no són els de l’IEC, no pas. Altrament són els que ens han presentat un feixisme a l’educació, un tarannà drupo que és un pont sobre l’abisme. S’ha de fer quelcom! Si es que encara és possible fer alguna cosa! Els nens, ara mateix, s’eduquen en una realitat lingüística que és d’altri, s’eduquen per ser espanyols, per fer-se espanyols. Això és així, i sobretot de cap altra manera. Sobretot! Cada cop és més així, fins que, tot d’una, no calgui fer-se espanyol car ja hom neixerà a la rodalia de Madrid: ens llançem vers un pan-espanyolisme a una Espanya que no ha mai sigut una. Encara que a l’escola els nens emprenen que sí, que és una, i qui ho nega, suspén els exàmens de història contemporània, de geografia, i un nen vol aprovar, i vol ser, llavors, espanyol…
Tot comptat, si guanya algun jorn malastruc el PP, aleshores tornarem amb més força, o seguirem, millor dit, a educar per formar, per formar-los quasi amb doctorat inclòs, en l’absoluta ignorància del que és tot allò que els han tret, que jo, per viure aquí, començo a ser-ne ignar… car no és difícil ser més catalans que Catalunya, encara que ser-ho és ben poca cosa.
Març 17, 2008 at 1:58 am
Un apunt en esbós: sovint he escoltat l’udol d’alguns anti-independentistes dir que Catalunya, sens exèrcit, no atenyirà mai la seva auto-determinació, car manca valor per manllevar un Estat indefens.
Això, pel que fa l’article, fa referència al paràfraf on es diu que una majoria absoluta del PP podria generar una segona guerra civil espanyola. Heus aquí ço que aculliríem a mans plenes!; però hi ha de facto i de iure un problema: on és la milícia? Ara estem en pugna envers Espanya, però no hi ha cap arma alzinada. Tothom tem donar sang. Ens han ensenyat a despreciar tot tipus de guerra, particularment la guerra civil del 1936. Però cal donar un cop a la taula, esmolar els ganivets que tallens “las viandas y embutidos de Castilla la Mancha” per encetar una carnisseria amb la gent d’aquelles contrades, es necessari conspirar de bat a bat. topar amb el nemic i no parlar amb ell perquè parla una altra llengua. No parlarem en català amb els graciencs de Barcelona que són estrangers, sinó que actuarem en català, i actuar en català és la guerra!
A Catalunya no calen persones disposades a votar, no cal únicament un partit fort i un poble quiet com un estaquirot, que roman de braços plegats… cal un exèrcit!, Necessitem gent disposada a perdre la vida per la resurecció de la pàtria!. En est sentit, sí, que guanyi el PP per fer un “coup d’état” sobtat. Ver és que dementre guerres els pobles s’ha sentit ufans d’ells mateixos.
Aux armes, citoyens!
…com fem caure espigues d’or
quan convé seguem cadenes…
A les armes ciutadans!
Març 17, 2008 at 2:44 am
El seguent fou escrit per J. P. Marat, al seu diari, el juliol del 1790: «Cincents o sisents caps tallats haurien assegurat el vostre descans, llibertat i felicitat. Una humanitat falsa ha sostingut als teus braços i ha suspès ton sospirs; degut a això, milers dels teus germans perdràn ses vides». D’això ja fa temps.
…E pur si move…