LINGUA FRANCA
En aquesta Europa homogeneïtzadora que avança –lluny resta el Die Welt von Gestern de Stefan Zweig -serà important veure quina cultura acaba essent la majoritària, quina hi deixarà la petjada més indeleble. A mi m’agradaria que fos una Europa amb una -única -llengua comuna, però on totes les contrades siguin respectades, i les gents continuïn aprenent les parles dels indrets que les reben i acullen. Fixeu-vos que l’anglès seria una gran llengua comuna:
1. És una barreja dinàmica de les dues branques indoeuropees mes importants de l’oest, la itàlica i la germànica. Ha incorporat, a través del llatí, un munt de mots grecs clàssics. Els eslaus i altres estarien en desavantatge, però segur que la prefereixen a l’alemany.
2. És una llengua que cap poble d’Europa continental pot sentir com a opressora (malauradament, altres pobles de la terra i de les illes allà al Nord sí que poden). No ha usurpat la oficialitat a cap altra llengua vernacla del continent, excepte a Grècia potser i a Gibraltar- corregiu-me siusplau si m’equivoco!-. Si continua expandint-se per Europa no és gracies a lleis o moviments de poblacions i escanyaments antics, és per la seva utilitat tecnològica i econòmica.
3. És juntament amb l’alemany i potser el francès, la llengua en la que s’han escrit els textos de la cultura de la complexitat dels darrers segles europeus.
Si hi acaba triomfant, ho haurà fet sense imposar res en cap dels altres estats membres continentals. Totes les altres llengües prestigioses d’Europa si’ que s’han ben guanyat l’odi mes o menys intens que van generar en altres cultures, i acceptar com a llengua comuna una que saps que ha escanyat la que va ser la teva, per llei i per inèrcia, et talla la gola per sempre, us ho ben prometo.
Agost 16, 2007 at 10:32 am
No podría estar mas de acuerdo.Pero en mi modesta opinión ya ha triunfado,ya es la lengua común de Europa.Y lo ha conseguido sin imponerse, simplemente ha sido , y es un movimiento práctico.Lo único que yo espero, como mucha otra gente, es que las lenguas minoritarias sobrevivan a toda la homogenización.
Agost 16, 2007 at 11:02 am
Mestre, això ja rutlla i fins i tot tenim visitants com l’Emil. Emil: gràcies pel teu comentari.
Veig que has fet canvis en l’aspecte del blog. Perfecte, així serà més proper a rastres, vestigis, derelictes. Jo penso començar la tasca el proper 1 de setembre, tot i que tinc ja un bon grapat de temes i posts preparats.
I del teu post: amb les actuals perspectives, l’existència d’una llengua franca internacional pot ser el millor garant per les petites llengües. L’idea de Zamenhoff amb l’esperanto ja venia a ser aquesta. Un bon domini de l’anglès arreu d’europa pdria permetre a la gent comunicar-se en anglès entre diverses comunitats i mantenir la seva vernacle. Encara que aquest esquema és molt idealista, i els ideòlegs de la grandeur o de la grandeza de França o Espanya no s’hi volen avenir tan fàcilment.
Per altra banda, preparo un dels primers posts sobre els grans perjudicats per aquesta nova lingua franca: els sabir o pidgins, aquestes llengues típiques dels mariners, que barrejaven termes i estructures de les diverses llengues més importants de la marineria internacional: neerlandès. anglès, italià…
Agost 16, 2007 at 2:07 pm
Alexandre, tu próximo post tiene muy buena pinta, y yo supongo que no soy el único visitante,es solamente que la la gente es reacia a participar.Me encantaría poder contestar a cada post con la lengua adecuada, pero mis conocimientos del catalán son todavía demasiado básicos para adentrarme en una respuesta.Espero poder hacerlo en breve.Muchas gracias a vosotros por este blog y espero que continueis en la brecha.
Agost 17, 2007 at 9:05 am
Gràcies per l’esforç, Emil!
Aquest blog serà, principalment, de reflexió política i social. I l’encarregat principal n’és el Paolo.
Aviat sortirà un altre blog germà que anirà de cultures minotitàries, rastres del passsat amenaçats d’extinció i coses d’aquest estil i jo en ser´el responsable. Però en tots dos blogs hi escriurem indistintament en Paolo i jo.
També tenim un web sobre aquest stemes en preparació.
Esperem que participis freqüentment o sempre que t’agradi en aquesta pàgina.
Setembre 5, 2007 at 9:34 pm
[...] Aquesta anècdota té el regust d’una reverberació poètica i terminal de la història: la d’una convenció ja gairebé oblidada que es reactualitza per darrer cop. Perquè si descomptem l’excepció vaticana i els petits cercles més o menys acadèmics que en fan una utilització simbòlica, el discurs de Smetona deu ésser l’última vegada en la qual el llatí és emprat amb la intenció de servir de Lingua Franca. [...]
Octubre 28, 2007 at 10:20 am
En primer lloc comentar la qualitat i la temàtica del textos que, en general hi vaig “pegar una ullada”. resultant interessants des del meu punt de mira personal.
Respecte al tema present d’una llengua franca, sense ser expert en la matèria, pense semblant, tot i que la meva llengua materna hi és el castellà.
Per qüetions pràctiques (operatives), sembla que siga l’anglés, vaja, encara que servidor s’estimaria que hi fóra l’esperant… Ademés a nivell global si que hi pesen les connotacions negatives de l’anglés en moltes zones de la Terra. Açí,al cas de Grècia i Gibraltar hi podrien afegir algú més com el d’algunes illes mediterrànies, oi?
En tot cas, els pobles del nord/sud, de l’est/oest d’Europa hi esten “condemnats” a entendre-se i per tant enriquir-se uns d’altres.
Salut, pau i bé.
Maig 27, 2008 at 2:17 pm
No et fa l’efecte que l’italià i el rus també en fan part, d’aquest conjunt de grans llengües -anglès, francès, alemany- que han conformat plegades l’imaginari col.lectiu europeu de la modenitat?
Sembla impossible de concebrela cultura europea tal com la coneixem ara sense tenir compte de l’aportació de tot el que s’ha produit en italià i en rus durant els segles XIX i XX als camps del pensament, la literatura i les arts.
Maig 28, 2008 at 9:46 am
Benvolguda Daniela,
de fet no serè jo qui negui la importància del Rus i de l’Italià, la segona la meva vertadera llengua materna, la primera una parla que em fascina: idealitzo el Kremlin com temple secretista bizantí, escola de poder despietat, però també i sobretot perquè és encara la veritable llengua franca de zones fascinants de la terra com el Ca’ucas o Sibe’ria.
Crec que l’Italia’ va esser la llengua clau del món des del segle XIII fins al XVI. Malauradament, el declivi de l’italià va començar just quan despuntava el pensament científic: Galileo en va ser la veritable a l’hora darrera i primera contribució. Desprès, com sempre a Itàlia, grans genis científics aïllats -Cardano, Peano, Fermi-, i també escriptors excepcionals que m’estimo moltíssim. Però la petjada italiana a la Europa d’avui no és comparable a la complexitat aportada per Franca, Alemanya i Anglaterra: el món d’avui es fruit sobretot de llurs contribucions, tècniques i cientifico-filosòfiques. (potser l’excepció seria el cinema- art nova-, on Itàlia va novament demostrar les seves inclinacions artístiques amb una fornada excepcional de directors des dels 40 fins als 80)
En quant a Rússia, les meves darreres visites a la federació m’han convençut que , en realitat, es tracta d’una cultura molt jove, com a cultura ‘generadora’ de pensament: uns 3 segles i escaig. Tot i que un 25% de la producció impresa mundial es fa en aquesta llengua, i hi ha contribucions notabilíssimes a arts, tecnologia i ciències -amb Lobatschevsky com a gran símbol de modernitat visionaria- tot i així crec que els russos, amb excepcions, van construir , culturalment, sobre terrenys ja transitats. Son els mestres de la recopilació, com demostren els completíssims volums de física dels instituts russos ,que no obliden cap detall. La Rússia europea es sintetitza a St.Petersburg: va ser Rússia qui, abans de la revolució’, va decidir moure el seu centre de gravetat per acostar-se a Europa. Recordem que els tsars dels segle XIX preferien el francès al mateix Rus.
Resta sens dubte la gran contribució de la revolució, l’ona sísmica que va desfermar les grans viles europees i va dur vers la gran confrontació final contra el Nazisme, el cataclisme més important de la història moderna i contemporània: en aquest sentit és molt cert que en el segle XX Rússia hi te un paper absolutament clau; el problema és que el vigor revolucionari va generar una cultura tècnica de primera línea, però un pensament filosòfic molt aixoplugat
El que volia comunicar és que Alemanya i Anglaterra -i avui les seves extensions rebels nord-americanes- i Franca van començar la cultura de la complexitat, entesa com a fenomen ‘generalitzat’, que per mi és el veritable tret de la modernitat: la reflexió duradora, fecunda, es desplaça progressivament des de les arts cap a la ciència. Una posició que crec que encara no han perdut.
Bertrandeborn