Flandes i Catalunya: dos conceptes diferents de l’exigència i del respecte

 

 

Darrerament aquí a Bèlgica ha revifat la polèmica que es va crear fa poc més d’un any quan el Govern regional Flamenc va modificar el codi legal per l’accés a l’habitatge de protecció social (“Wooncode”) i que ha entrat en vigor a partir de l’1 de gener de l’any 2008.  La causa, un recent comunicat del  CERD, THE COMMITTEE ON ELIMINATION OF RACIAL DISCRIMINATION (organisme que depèn de Nacions Unides), on s’expressen preocupacions (“concerns”) per la manera en que l’accés a l’habitatge esta’ regulat a la regió flamenca. Reprodueixo  en Català un extracte del text legal a l’origen de la polèmica :

 

§3. El llogater d’un habitatge de protecció social haurà de satisfer les següents obligacions ( entre d’altres ):

Per a que un llogater pugui prendre possessió d’un habitatge social no situat a l’interior o perifèria de la regió de frontera lingüística mencionada al dret coordinat del 18 de juliol de 1966 sobre l’ús lingüístic en afers administratius, aquest haurà de demostrar la seva disponibilitat a aprendre la llengua neerlandesa. S’entén per aprenentatge de la llengua neerlandesa l’assoliment d’un nivell igual o equivalent a l’A.1 del Marc europeu comú de referència per a les llengües. El govern flamenc és responsable de determinar l’assoliment del mencionat nivell. Aquells que ja estiguin en condicions de demostrar un nivell suficient, resten exempts de complir les condicions especificades. El govern flamenc també és responsable d’identificar aquelles persones que restin exemptes de l’obligació especificada. En qualsevol cas, totes aquelles persones que puguin aportar justificant mèdic atestant malaltia mental o física que impossibilités l’assoliment del mencionat nivell A.1, resten exemptes de l’aplicació de la mencionada obligació.

 

Afegim la definició de nivell A.1 per completar el quadre: Nivell A1 (nivell inicial, de set): pot comunicar-se a nivell elemental per satisfer les seves necessitats amb fórmules fixes; pot mantenir una conversa senzilla sobre temes personals si l’interlocutor l’ajuda. Cal assenyalar, també, que el govern flamenc s’ocupa de les despeses d’aprenentatge de la llengua en el cas que aquest sigui necessari.

L’arrel de la polèmica rau, és clar, en l’enemistat i incomprensió entre comunitats lingüístiques. La mesura, amb ulls francòfons, es veu com a extrema, inacceptable, discriminatòria (i en blocs i diaris i converses sovint apareix l’adjectiu de moda a l’Europa de la segona meitat del segle XX, ‘racista’, una altra paraula banalitzada per l’ús indiscriminat que se’n fa ). A Flandes es veu com a necessària per garantir la cohesió social i per donar les mateixes oportunitats de futur als immigrants, en molts casos beneficiaris d’aquesta mena d’ajut social. Bèlgica no hauria de ser cap model de convivència social: és mes aviat un fracàs, una història de com dues comunitats d’ètnia diferenciada- germànica la flamenca, celto-llatina la valona-, obligades a compartir estat per raons històriques allunyades de qualsevol raonament democràtic, han anat construint o mantenint, en més de 175 anys, dia rere dia, un país on el compromís es cada cop més complex, fruit d’haver crescut en la difidència continuada els uns -flamencs-, i en la manca de respecte vertader els altres -valons o brussel·lesos -. Dos blocs indissolubles, tant, que l’antic primer ministre Guy Verhofstadt, fart d’equilibrismes legals per no ofendre ningú,  ha marxat de viatge per Europa a la recerca de solucions al que ell anomena ‘retrocés cap a l’estat-nació ‘: la incapacitat dels pobles de viure conjuntament, de cohabitar en el respecte en una mateixa ciutat, en una mateixa contrada. Cohabitació que no ha de ser només possible en l’acceptació de la supremacia cultural d’un dels bàndols: cohabitació vertadera és quan la cultura potent o majoritària també s’adapta i compren, sense ignorar-les i en proporció significativa,  les necessitats  de la o les cultures veïnes. Cohabitació és abans esforç i rebuig de la sola conveniència o inèrcia, i enriquiment desprès. Això és, civilització.

Verhofstadt somnia amb la Ruse de Canetti com a model d’Europa: cruïlla de cultures, pulsions i fluxos, món de llengües diverses i ecos de totes les contrades i religions, que segurament avui idealitzem, però que sens dubte devia ser més vibrant, guspirejant i intens que la Bèlgica odierna de compartiments estancs. Però ja sabem que la diversitat no és condició necessària per a la riquesa material: només cal mirar cap a els Estats Units o Austràlia, estats que van esborrar en un segle i escaig mil·lennis d’evolució cultural, que van posar el rellotge històric a zero com si no res , i que encara avui són homogeneïtzadors però pròspers econòmicament i brillants impulsors de cultura de laboratori i d’universitat, la més avançada i sofisticada. Però, almenys des d’aquestes pàgines, no és només aquesta la riquesa que volem per Europa i el món.

El conflicte lingüístic a Bèlgica és un element central del subconscient en la vida quotidiana del país, però només a la zona fronterera  entre comunitats, precisament la regió als voltants de la capital, Brussel·les. I ho és nomes a la zona fronterera perquè a la resta del país (on el bilingüisme franco-neerlandès és patrimoni només de persones amb un alt nivell educatiu), la vida es desenvolupa d’esquenes a l’altra cultura. A Anvers la llengua francesa, fa 80 anys llengua preferida per les classes benestants i importants sectors de la població, avui és més un record que una presència. El mateix podem dir de Gant. De fet, molts flamencs saben comunicar-se en francès, i tot i que no és senzill trobar estadístiques, és evident que hi ha un percentatge de flamencs capaços d’expressar-se en la llengua de l’altra comunitat molt més alt que no pas a la inversa (i això és un fet i no una opinió). Els flamencs són encara veritablement bilingues, però en anglès. ( De fet, comença a desenvolupar-se un curiós efecte de convivència monolingüe en algunes ciutats universitàries: a Leuven, els estudiants amb beca Erasmus o de doctorat, tot i que molt interessats en la idea d’Europa i el multiculturalisme, ni se’ls passa pel cap d’aprendre Neerlandès: per això a les botigues i als bars l’anglès va guanyant terreny). A Valonia, en canvi, nomes un 15% de la població és bilingüe, i d’aquest percentatge hauríem d’excloure aquells que són bilingues perquè parlen anglès, la segona llengua més estudiada a la regió. Aquestes diferències nomes s’expliquen amb l’existència d’una educació escindida:  els flamencs, en un darrer estudi sobre la qualitat de l’Educacio’ als estats d’Europa ( PISA ), van quedar en el lloc cinquè, mentre els Valons van arribar trenta-tresens. Una vergonya, creiem, pels responsables polítics de la comunitat francòfona, donat que els percentatges d’immigració són semblants a les dues regions principals del país. És com dir que a un immigrant, o a un ciutadà,  li convé molt més anar a parar a Flandes  si vol tenir un futur professional competitiu : i creiem sincerament, que, a nivell global i comptant amb les sempiternes excepcions, és evident que és així (l’efecte és tant accentuat, que les diferències es fan molt evidents a nivell de representants politics també). Una de les raons, a nostre parer, és que a Flandes hi ha una cultura de l’exigència molt més desenvolupada que a la que alguns anomenen ‘frontera septentrional  de l’Europa meridional’: fet que comença a acceptar-se lentament, però que ha perjudicat la convivència (o millor dit, no- convivència ) durant molts anys i potser de manera irreparable. Fet que també justifica l’habilitat dels flamencs per haver creat una de les economies mes robustes dels darrers anys a Europa. Tot i que l’economia d’un estat o regió és una qüestió complexa per definició (hi poden haver aspectes positius amagats per d’altres de negatius que acaben agafant preponderància, mitjanes que oculten veritats soterrades), creiem que aquets concepte, el d’exigència, és cabdal per a garantir la competitivitat d’un país: el problema és que sovint ésser exigent vol dir sacrificar algunes alegries quotidianes o immediates per construir un futur mes sòlid, vol dir no posposar sistemàticament els problemes que es perceben com a secundaris, vol dir no fer demagògia, vol dir educar i no dir sempre el que es percep com a més digestible.

Ésser exigent de veritat vol dir combinar voluntat i capacitat de ser-ho: imagineu-vos si en economia computéssim la demanda nomes en termes de voluntat! Afortunadament, moltes de les coses d’aquest món pesen i això permet comparar-les entre elles. I creiem que això permet dir , amb les dades a la ma’, que a Catalunya s’està perdent una oportunitat magnífica de fer un país on l’excel·lència esdevingui un objectiu comú. Hi ha moltes diferències entre Catalunya i Flandes, i en molts, molts aspectes no són comparables; i en alguns, fins i tot, Catalunya esta’ millor posicionada que Flandes: a Flandes –on el vot es obligatori- hi ha una perillosa radicalització del populisme radical de dretes -20-25% dels vots-, tot i que ha restat sempre aïllat a l’hora de formar govern pels partits de tradició democràtica. També, a Flandes comença a observar-se, en algunes viles especialment, una congelació de la història, una sensació de punt culminant difícil de copsar amb indicadors econòmics ( només l’envelliment de la població i el cost de les pensions ho confirmen): una burgesia culta de costums tranquils i ordenats que acostuma a generar rebuig en el visitant meridional, com una mena de Suïssa sense l’atractiu natural de la confederació. També, el fet d’haver perdut, en gran part,  Brussel·les com a centre de referència- tot i que molts dels millors centres culturals i d’esbarjo de la capital estan en mans flamenques, la vida a la capital genera rebuig i fins i tot inseguretat en un sector important de la població del nord - també fa Flandes menys atractiva i dinàmica, menys diversa: creiem que a llarg termini escindir-se de Brussel·les , tot i que econòmicament viable, restaria interès i impuls a la regió.  Però si a Catalunya tinguéssim un país fort i robust, marcant el ritme europeu, i no només la voluntat malenconiosa d’aquesta realitat per part d’alguns (molt minoritaris, sobretot entre l’establishment), encara podríem dir que haver escollit un president mediocre -o almenys amb aparença mediocre- no hauria de ser signe de preocupació: però si’, a Valonia també els politics van prometre durant anys que tot anava be’, que ho tenien tot sota control, i mentre, les diferencies amb Flandes anaven augmentant, i res, sempre trobaven una justificació. A l’aeroport internacional de Brussel·les, a  Zaventem, a territori flamenc, que dóna feina de manera directa a més de 20.000 persones, només per fer de cambrer un ha de saber respondre en tres llengües ( i miracle, hi ha moltíssim cambrers immigrants!). És una llàstima que, estant a 10 Km del centre de Brussel·les, només hi hagi un 8% de treballadors de l’Aeroport residents a la capital (90% francòfona), on hi ha una mitjana de 20% d’atur (40% als barris de Sint-Joost i Molenbeek). El govern de la regió de Brussel·les no ha sabut educar-ne més per anar a treballar allà. Al Prat del Llobregat, l’opinió publica catalana percebria com un crim racista que la població monolingüe castellana o els immigrants dels voltants de l’aeroport es veiessin perjudicats per mesures restrictives com aquesta (de fet, crec que l’Aeroport de Barcelona és un dels indrets on els passatgers catalanoparlants estan més discriminats en absolut). Ja se’ que és només un detall, que el món és més complex que la llengua que s’ha de parlar a l’aeroport, però a mi em sembla una dada molt indicativa de qui creu més en la immigració i en el futur: si fos immigrant , crec que estaria d’acord en acceptar condicions més exigents d’adaptació però amb la seguretat de que l’educació, atenció  i formació que se m’ofereix em permeti ser competitiu de veritat.

 

Tot esperant les tempestes

Emocionada descripció de la democràcia i dels que la fan possible a Machiavel en Démocratie: Mécanique du pouvoir, d’Edouard Balladur. L’autor classifica els polítics en tres categories fonamentals, tres bàndols als que cadascú decideix de pertànyer:

1)      Els demagogs, o aquells que s’identifiquen en cada moment amb el que perceben com corrent majoritari a la societat i s’hi adapten entusiàsticament, sense esforç, sense forçaments, sense ideals. Estan convençuts que la majoria del poble vol gent com ells.

2)      Els moderats o pactistes. Persones que tenen i sobretot tenien ideals i il·lusions però que intueixen que per arribar al poder cal renunciar-hi amb freqüència. Segons Balladur, aquest és el grup que pateix més, doncs els homes i dones que hi fan part necessiten donar-se l’aparença d’una personalitat que no és la seva vertadera, fins al punt de poder arribar a perdre el respecte per ells mateixos. La compensació a aquestes misèries pot arribar, un dia, en forma de capacitat de decisió: el poder conquerit.

3)      Els radicals, entesos com a grup que, a diferència de la resta, no esta’ obsessionat amb la idea de Plaure, o que la percep com a secundària. Deixo a l’autor descriure’ls amb aquestes magnífiques paraules:

 

“Quelques-uns, fort rares, prennent un autre chemin. Ils en sont convaincus, la démocratie repose sur la vertu, sur la vérité, sur le courage .Ils répugnent aux concessions au gout du jour, ils veulent entrainer, exalter ; ils ne cherchent pas à plaire. A leurs yeux, les succès ne doit pas s’acheter en renonçant a ce a quoi on croit. Ils sont sincères, perce que ils sont orgueilleux. Les jours ordinaires leur offrent peux de chances pour atteindre leur but ; au fond de leur cœur, ils espèrent les tempêtes. C’est grâce à eux que la démocratie garde toute sa valeur, que l’Histoire prend son sens.”

Politics of shame

The chief prosecutor of the Turkish Constitutional court is determined to ban the Justice and Development Party (AKP), which currently democratically holds both the presidency and the government of the country. It was the expected counterattack from the secularist establishment after its recent loss of grip on power to the hands of ‘mild’ Islamists: a decisive battle whose outcome will most surely shape the future of a land built on the remains of multicultural and polyglot Ottoman Empire, where several souls still cohabitate.  But both, establishment and challengers, agree on the basics: the supreme importance of the Turkish nation, ensured by a Constitution written by the Generals after a coup in 1980. So most surely their quarrel will wipe off those who do not feel (or did not feel until they were indoctrinated or offered no other alternative) represented by either of the disputers.  For instance, the Kurds: a couple of quotations from the European’s commission (always a moderate and funambulist observer, let us recall) Turkey 2006 Progress Report will suffice to prove such statement:

 

“Children whose mother tongue is not Turkish cannot learn their mother tongue in the Turkish public schooling system. Such education can only be made by private education institutions. As concerns Kurdish all such courses were closed down in 2004. Therefore, there are no possibilities to learn Kurdish today in the public or private schooling system. Furthermore, there are no measures taken to facilitate access to public services for those who do not speak Turkish.”[…]”As reported above, according to the Law on Political Parties, the use of languages other than Turkish is illegal in political life. The court case against the Rights and Freedoms Party (HAK-PAR) regarding a speech in Kurdish continues”.

 

It is important to bear in mind that, though Kurds make up about 14-15% of the  population of the Republic of Turkey, already only less than half of this share is able to speak Kurdish (5 million at most, a key fact very rarely highlighted by the international press). The rest, in statistically relevant terms, speaks only Turkish. Private institutions in Kurdish closed down in 2004 because of low attendance rates: with southeastern Turkey (where Kurds mostly concentrate) being the least developed region of the country, together with decades of enforced Turkish education (rightly perceived as mandatory to operate inside the country), restricting the teaching of Kurdish to private institutions was a mastery move of the Establishment. Just to give a glimpse of the inequalities: while in Ankara there is a doctor for every 317 persons and 487 in Istanbul, in Mus (a far eastern province with a majority of Kurdish population), there are 3629 persons for each doctor. In Agri, home of one of the fiercest Kurdish revolts in 1927, the ratio is 4196 to 1.

 

Also the chronology of revolts sheds light on the weakening, fading force of the Kurdish community : the Treaty of Sevres in 1920, after the Ottoman Empire’s collapse, seemed to herald an independent future for Turkish Kurdistan, but history eventually crystallized in Treaty of Lausanne which ensured Turkish rule on it. Rebellions spread: 1920, 1925, 1927, 1937-38. All were crushed. After that, a very long silence, a very long isolation. Until the initially Marxist PKK was founded in the seventies. This led to increasing military frenzy in the region: a peak of 200,000 deployed Turkish security forces was reached in 1993. We want to believe these chilling images from 2008 are not common place nowadays in Turkish Kurdistan. Rebellions continue, but assimilation has probably reached a point of no return : though Kurdish is still the indigenous language of southeastern Turkey (belonging to the Iranian branch of the Indo-European family),  more than half of the Turkish Kurds cannot speak it anymore.

 

 In fact, though PKK is still active in its armed struggle and getting advantage of Iraqi Kurdistan’s recently gained autonomy, vote in last general elections showed very significant support for Erdogan’s and Gul’s AKP among ordinary Kurdish population ( more than 50% ). The reason pointed out by analysts is the focus of AKP on Islam ( a real bound between Kurds and Turks): enough to draw the attention of people tired of struggling and unrest; and probably unaware of how much their culture is being eroded and watered down as years and decades go by.  It is a fact that many, many educated Kurds have it difficult when expressing abstract ideas in a language that has for 80 years been, and still is, restricted to home use. Certainly we cannot ask all Kurds to behave as Leyla Zan: the politician who in 1994 dared, after taking the oath of loyalty in Parliament in Turkish, pronouncing a couple of words in Kurdish (the last sentence you can hear in this video). Initially protected by parliamentary immunity, after her Democratic Party was dissolved, she was imprisoned and only released in 2004 after sustained pressure from the EU.

 

And then, in February 2008, Recep Tayyip Erdogan, the prime minister, the hope, together with Abdulla Gul, for a more tolerant Turkey, went on official visit to Germany, home of some 2.6 million Turks, that is, 3.2% of the population: he first met Chancellor Merkel and told her “Knowledge knows no borders”. And then “For immigrants to speak better German, they have to be able to speak their own mother tongue first”. And then the solution: Germany, he said, should have no problem in funding “Turkish-medium high schools and universities”. And he suggested hiring teachers from Turkey to ease up the task. Afterwards he went to Cologne, historical stronghold of German Catholicism, where he gathered about 20.000 Turkish immigrants in a stadium, many, many more than any current German politician would ever manage to do with ethnic Germans. He said to them:” Assimilation is a crime against Humanity”, and then “It is your natural right to teach your children in their mother tongue.”

 

Mr. Erdogan is the democratically elected prime minister of a country which bears the responsibility of representing a major share of a complex, vibrant culture that stretches its roots from Siberia through deep into Asia till the Anatolian peninsula (The Turkic people). He might be a devote Muslim and an expert on Islam, but certainly missed some elementary lessons of logics at school: we do not want to believe an ordinarily intelligent man would ever use such miserable rhetoric otherwise.

 

Determination of the heroes

“Reckoning himself the spokesman of truth, Le Duc Tho acted as if he had nothing to do with our manner of leading negotiations: making concessions was immoral to him, except for when an overriding reason of supreme order intervened; and on the other hand he was more than ready to wait indefinitely for us to give in. He was determined to find a privileged spot in the epic pantheon of Vietnamese wars […] And in fact, there is no doubt that Le Duc Tho had the makings of a hero: but the thing we realized only too late –and that, in the United States, many never came to realize- is that heroes are such only thanks to a monomaniacal determination. Rarely are they pleasant persons: their rigidity is a close relative of fanaticism, and skills that characterize them are certainly not those needed for peace negotiations.”

Henry Kissinger on Le Duc Tho (White House Years,1979), the Vietnamese revolutionary who fought French colonial occupation in Vietnam for 24 years, spending 11 of them in prison and that later in 1956 masterminded, among others, the communist insurgency against the government of Southern Vietnam. They stroke a deal aimed at ending American official involvement in the Vietnam war (1965-1973) after 3 years of secret talks with the Paris Peace Accords in 1973. Both were awarded the Nobel Peace Price for such agreement: Le Duc Tho refused it arguing that “there is not yet peace in my land”, Kissinger kindly declined collecting the award and sent the U.S. ambassador to Norway instead.

North Vietnam (taking advantage of USA withdrawal and incurring in continuous violation of the cease-fire agreements) went on figthing till claiming victory against South Vietnam in 1975.

Resistenza (III): Il Canto di Ulisse

 

La democrazia del secolo XX ha svuotato di significato , banalizzandola, una delle parole piu’ nobili della storia dell’uomo : la liberta’. Una parola che andrebbe pronunciata pochissime volte, per rispetto. Con un’eccezione: quando si vive sotto occupazione militare o controllo politico.

 

Nel corso della storia, ciclicamente, in tanti ne hanno corrotto e logorato il significato profondo, primigenio, vissuto, sofferto. Contro tanta demagogia, ricordiamo alcuni tra i versi piu’ belli e veri della Comedia di Dante. Alle porte del Purgatorio incontriamo Catone che, per natura poco portato al compromesso, volle difendere la Repubblica contro il suo grande aggressore : Giulio Cesare. Sapendo dell’arrivo imminente del conquistatore della Gallia, e rifugiandosi nelle Province ad Utica, osserva come i suoi abitanti, all’inizio pronti a difenderla fino all’ultimo, cominciano a perdersi d’animo a poco a poco, e a proporre la resa a Cesare; ma l’Uticense, unico suicida sfuggito all’Inferno, si toglie la vita senza venire a patti. Eccone, umile e solenne, la sintesi in bocca di Virgilio, parlando del pellegrino Dante a Catone :

 

Or ti piaccia gradir la sua venuta:
libertà va cercando, ch’è sì cara,
come sa chi per lei vita rifiuta.
Tu ’l sai, ché non ti fu per lei amara
in Utica la morte

 

Et plagui ara grair la seva arribada :
Llibertat va cercant, que és tan preuada,
com be’ sap qui per ella rebutja la vida
Tu ho saps be’,que per ella
No et va ser amarga a Utica la mort

 

Ma la liberta’ si nasconde anche e soprattutto nella qualita’ della volonta’. Lo capi’ Ulisse, in cui Dante scolpisce i confini inafferrabili della lotta per sovrastare i poteri e i destini che si intuiscono prescritti da un’onnipotenza che ci sfugge, ma anche da maggioranze figlie dell’inerzia.

Il suo viaggio finale comincia con l’esortazione ad una vita in cui si voglia « divenir del mondo esperto e de li vizi umani e del valore »

 

“O frati”, dissi, “che per cento milia
perigli siete giunti a l’occidente,
a questa tanto picciola vigilia

 

d’i nostri sensi ch’è del rimanente
non vogliate negar l’esperïenza,
di retro al sol, del mondo sanza gente

 

Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e canoscenza»

 

E conclude con Dante segretamente ammirando l’uomo che ha osato sfidare il potere alla difesa del quale il poeta ha dedicato la sua opera:

 

quando n’apparve una montagna, bruna
per la distanza, e parvemi alta tanto
quanto veduta non avëa alcuna.

 

Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;
ché de la nova terra un turbo nacque
e percosse del legno il primo canto.

 

Tre volte il fé girar con tutte l’acque;
a la quarta levar la poppa in suso
e la prora ire in giù, com’ altrui piacque,
infin che ‘l mar fu sovra noi richiuso ».

 

Versos tan importants, tan memorables, que fins i tot en el món mecanitzat i sense horitzó d’Auschwitz/Birkenau, qui els coneixia, no els va oblidar: com Primo Levi quan, transportant olles gegants de cinquanta quilos curulles de sopa aigualida amb el seu company de desgràcia Jean, intentava traduir-li a la desesperada els versos del cant XXVI: “Ho bisogno che tu capisca, ho bisogno che tu capisca…”

 

Eleccions espanyoles 2008: cal que guanyi el PP (sense majoria absoluta preferiblement)

Donat que Catalunya només sortirà veritablement beneficiada d’unes eleccions espanyoles el dia que tots o la immensa majoria dels seus habitants votin per partits d’obediència no madrilenya, i acceptant la impossibilitat imminent d’aquest escenari, no cal ésser cap persona versada en estratègia política per comprendre que el millor que li pot passar al país el 9 març 2008 és que a nivell espanyol guanyi el PP.

Això, de veritat, no és cap provocació : ho dic amb tot el convenciment i consciència de que el PP és enemic declarat de Catalunya i les seves institucions, incapaç des de la nit dels temps de reconèixer les més elementals de les veritats del Principat, fomentant l’odi d’una manera inaudita a l’Europa occidental de posguerra, no satisfets d’haver esquarterat i manipulat el país durant quaranta anys - per no parlar d’abans -. Un dia publicarem les llistes d’ignomínies, oprobis i declaracions mal fotudes que han acumulat.

També admeto, com desesperadament ens ha de recordar el PSC ( molt interessant que fa uns anys no els hi calgués fer-ho) que el PSOE no és tan hostil com el PP envers el país ( NO ES LO MISMO). Fet que, ja varem raonar, no hauria de servir per orientar el vot en un país veritablement lliure: coneixeu alguna contrada on l’esperit mogui les ales amb garanties, en la que es voti per aquells que són menys hostils, i no decididament favorables?

Però si guanya el PP, amb tota probabilitat no ho farà per majoria absoluta. I llavors:

1. Hi haurà gran pacte d’Estat nacionalista espanyol antinacionalista català i basc - improbable però no impossible, e.g Navarra-. Creiem fermament que això apujarà com mai la tensió a Catalunya i despertarà moltes consciencies apolítiques, procés que es podria intensificar amb una crisi econòmica que s’intueix a l’horitzó. Amb un vot espanyolista afeblit quatre anys desprès, la nostra capacitat i força moral de negociació podria créixer notablement. El PSC quedaria seriosament afectat i hauria de reaccionar.
2. Hi haurà pacte del PP amb CiU i PNB, com al 1996. Esperant que ho sàpiguen fer millor que Pujol en aquell any- a nostre parer i en perspectiva, un error històric de conformisme del que per la resta va ésser un extraordinari polític-, això obligaria CiU a demanar guanys realment importants i de justícia moderna . No ajudaria a millorar la imatge d’una Espanya suposadament presonera de malvats individus perifèrics, però mentre a Europa occidental l’autodeterminació dels petits romangui criminalitzada, no ens estarem d’actuar amb fermesa, espero i confio. Em direu, el mateix es pot fer amb el PSOE: responc, si ho fem amb el PP forcem el PSOE a fer de PP i salvar Espanya. L’agitació contra el nacionalisme perifèric quedaria neutralitzada durant una bona temporada, la credibilitat del PP feta miques, es superaria, en un sentit o altre, l’immobilisme actual- nefast i adormidor per a Catalunya, que esta’ desaprofitant, any rere any i per manca de prou voluntat, la capacitat d’entusiasmar i convèncer, de saber crear noves solucions.

No sabem si Catalunya com a idea del món diferenciada de l’Estat espanyol és prou forta per resistir una radicalització de les escomeses. Pensem més aviat que no: però farts del joc continuat de curt albirament, i convençuts de que el manteniment de l’estabilitat actual porta vers l’aigualiment més absolut de qualsevol voluntat de construir estructures amb idees pròpies, creiem que l’espera afavorirà només l’ofegament progressiu. Cal doncs no defugir l’enfrontament i la presa de decisions arriscades: no es pot continuar subvencionant per un costat el que es destrueix quotidianament per l’altre. Intentar fer de Catalunya un país amb una sola comunitat va ser una aposta decidida per evitar la trencadissa social: però ha generat una opinió publica majoritària incapaç de tirar pel dret, sempre pendent de no ofendre cap bàndol- un immobilisme amb el que els partits espanyols fan festa grossa-.

I si finalment el Partit Popular guanya per majoria absoluta, llavors la inestabilitat pot esdevenir realment explosiva. No ho desitgem, però, 33 anys desprès de la fi de la dictadura, no ens hauria de fer cap por.

Katakombenschulen

El 15 de juliol de 1923 el senador italià Ettore Tolomei va presentar al teatre cívic de Bozen (Sud Tirol) el seu programa d’italianització de la regió que des de llavors l’oficialitat italiana insisteix en anomenar Alto Adige (denominació inventada per l’administració napoleònica en el segle XIX, “Haut-Adige”). Aquesta contrada, habitada des del segle V A.D. bàsicament per 2 grups lingüístics (romànic-ladí, el més antigament establert però al que avui pertany només un 4% de la població, i germànic, avui un 70%) , va ser part del botí de guerra que els italians van rebre com a conseqüència del Tractat de Saint-Germain-en-Laye que va cloure la Primera Guerra Mundial amb Austria l’any 1919. L’objectiu d’aquesta proposta era la progressiva assimilació de la cultura germànica, les lleis i l’economia de la regió a la pressuposada cultura única de l’Estat Italià, llavors sota recent control feixista. El Gran Consell Feixista va aprovar el programa per unanimitat i el va executar en gairebé tots els seus punts, mitjançant la Legge Gentile. Aquí n’enunciem els trets bàsics (cal recordar que el darrer cens, realitzat per l’imperi Austro-hongarès just abans de la Gran Guerra en 1910, donava només un 3% de població de parla italiana):

• Substitució de l’administració publica per una de parla italiana preferiblement monolingüe
• Abolició de la premsa en llengua alemanya
• Abolició de totes les entitats financeres de llengua alemanya
• Augment i reforçament de la presència de les forces armades i policials a la província
• Instauració de l’Italià com a llengua única d’ensenyament a les escoles bressol, primàries i secundàries
• Substitució de la toponímia regional per una d’italianitzada preparada pel mateix Tolomei- molt abans de que el feixisme arribés al poder- en el seu Prontuario dei nomi locali dell’Alto Adige, on, a partir de la molt incomplerta toponímia llatina de 2000 anys abans, o traduint directament de l’alemany, va generar 16.735 noms italianitzats de viles, llacs, masos, boscs i turons. (Aquests noms són avui encara quotidianament emprats pels habitants de parla italiana, així com per l’administració estatal, ara trilingüe)
• Encoratjament de la immigració provinent d’altres regions de la península itàlica

Amb aquest panorama la cultura de les valls va haver d’anar a cercar refugi a les catacumbes i profunditats, és a dir, fora de l’oficialitat, com cíclicament la Història obliga. I així, alguns homes - una minoria- van fer possible que la transmissió de la identitat col•lectiva esdevingués subterrània, que s’amagués per no desaparèixer, per continuar bellugant-se, per no cedir almenys internament: una silenciosa lliçó de resistència que es va dir Katakombenschulen. Es tractava sobretot de que els nens no perdessin la capacitat d’escriure en la seva llengua materna, però també de mantenir la tradició oral, encara que fossin senzilles cançons de Nadal .Va arribar fins a uns 30.000 infants, amb instructors tan laics com religiosos, alguns dels quals van ser empresonats i processats.

Però el drama va arribar al seu paroxisme l’any 1939, quan els règims nacionalsocialista i feixista van pactar les Opzioni/Option: als ciutadans del Sud Tirol se’ls donava l’opció d’emigrar cap al Reich i esdevenir ciutadans alemanys, o restar a la regió i llavors declarar fidelitat absoluta al Duce. El 31/12/1939 va expirar el termini: 166488 (‘optanti’) van decidir marxar cap al Reich i 63017 van decidir quedar-se (Dableibers). Entre aquests últims, molts de parla alemanya que veien l’abandonament de les terres dels avantpassats com la pitjor humiliació possible. La comunitat germanòfona va fracturar-se amb una trencadissa d’odi e incomprensió entre aquells que van prendre decisions diferents. La guerra i les dificultats logístiques que sempre li estan associades van impedir, de totes maneres, que la majoria dels ‘optanti’ marxés efectivament: només un 60000 ho van fer, dels que molt pocs van tornar i si mai ho van fer va ser molt desprès d’acabada la guerra.

Avui, desprès d’una turbulenta segona meitat de segle- amb grups terroristes inclosos-, la província del SudTirol gaudeix d’una autonomia fiscal i cultural molt superior a la de Catalunya, amb una capacitat de recaptació de gairebé tots els impostos de fins al 90%, desprès del darrer pacte estatutari el 1972 que li confereix un estatus d’autonomia únic a Itàlia. El SudTirol és també ja la segona província més rica en PIB/ càpita, només superada per la Val d’Aosta (una altra regió històricament de parla no italiana). L’administració estatal es configura a partir de la distribució ètnica: tots els habitants de més de catorze anys han de declarar la seva pertinença a un determinat grup lingüístic; en funció del cens que se’n deriva s’assignen les places de funcionaris. Això dona a la comunitat germanòfona un control gairebé absolut sobre l’administració: l’ SVP, partit democristia’ majoritari al que els italofons (demogràficament en reculada des de l’acord de Schengen) no poden inscriure’s, ha guanyat totes les eleccions des del 1948. És molt cert que el SudTirol gaudeix ara de més autonomia de la que tindria si algun dia pertanyés a Àustria (estat centralitzat). L’SVP sembla haver acceptat aquesta realitat, però les pressions secessionistes encara estan vives.

El que no trobem acceptable és el victimisme i la queixa creixent de la comunitat de parla italiana - encara molt majoritària a la capital Bolzano/Bozen ( 73% al 2001), tot i que el 1910 el 94% de la població de la ciutat era germanòfona-. Les dificultats humanes associades al fet de ser minoria cultural són indubtables i universals, independentment dels fets històrics que les han generades. Però les gents de parla italiana no tenen, a parer meu, cap dret moral sobre aquesta regió: són ells els que haurien de sentir-se privilegiats en termes d’oficialitat de la seva llengua i de poder viure en una regió amb tants avantatges respecte a les altres.

El fet que avui la província gaudeixi d’una sòlida i organitzada classe mitjana benestant i burgesa, i que el govern italià hagi sabut corregir parcialment la ignomínia de la que és hereu, no pot fer oblidar el drama, terrible, del segle passat. En una recent entrevista a la BBC sobre la situació als Balcans deia Lord Ashdown, ex-Alt Representant de Bòsnia-Hercegovina, que desprès dels fets de 1999, Kosova no podia continuar estant sota control del govern serbi perquè aquest havia perdut la capacitat pràctica i moral de governar la regió (‘the practical and moral capacity’), així com els britànics amb Irlanda a començaments del segle passat, desprès de dos-cents anys d’abusos. Més enllà d’estar d’acord o no amb l’imminent declaració d’independència de Kosova - segurament no sols reconduïble als fets de fa 10 anys, donada la complexitat migratòria a la regió durant el segle passat i finals del XIX-, sorprèn que un diplomàtic del seu calibre s’atreveixi a afirmar una cosa semblant: molts pocs mandataris embolcats en banderes estatals gosen, o mes aviat volen, reconèixer-ho públicament.

Tàctiques i estratègies de partit a Catalunya

Els mitjans de comunicació catalans han dedicat molt poc temps- per no dir gens- a raonar sobre les veritables motivacions de l’estratègia adoptada per la cúpula d’Esquerra Republicana des de les eleccions a la Generalitat de Catalunya de 2003 , la més arriscada i ambiciosa a Catalunya, al meu parer, des de la restauració de la democràcia a l’Estat Espanyol. L’accent s’ha posat sobre l’aigualiment del caràcter reivindicatiu d’ERC sota les ordres del PSC, així com en l’enfrontament enverinat amb CiU, per no parlar de la trencadissa latent que amenaça la consistència futura del partit . Tots efectes col•laterals d’una idea de fons que sempre passa desapercebuda.
L’estratègia d’ERC- i dic estratègia perquè la collita, si mai arriba, serà per d’aquí uns quants anys o decennis- consisteix, a grans trets, en donar responsabilitats de govern al PSC a nivell nacional per així poc a poc preparar un enfrontament inevitable amb el PSOE (el partit del que el PSC no ha dissentit ni una sola vegada al Congrés dels Diputats des de 1982). El raonament de la direcció d’ERC -interpreto- es basa en els tres pilars següents:

1. El PSC és, ara per ara, el vertader partit majoritari de Catalunya i seria essencial pel futur del país que el sentiment majoritari d’aquest partit esdevingués independent dels centres de decisió de Madrid
2. La necessitat, tard o d’hora, d’integrar- també a nivell de màxima responsabilitat política - l’immigració massiva i encara molt feblement integrada dels seixanta i els setanta. Millor fer-ho sota un cert control independentista.
3. ERC hauria, progressivament, de transformar i absorbir a l’hora el capital polític i electoral del PSC, créixer a costa del socialistes, en definitiva. En tot cas, assegurar la viabilitat futura del país és més important que assegurar la supervivència i l’èxit del partit.

Si el sentiment i la idea de Catalunya aconsegueixen mantenir-se prou forts independentment de qui governi –i d’aquesta tasca complexa se’n ocupa en l’actualitat, amb més o menys fortuna, també CiU, o més aviat CDC-, la sincronia entre PSC i PSOE deixaria al primer en una posició d’incapacitat manifesta per a defensar els interessos del Principat. Això és encara més veritat ara que l’Estat es veurà forçat a limitar per mar i aire el desplegament de l’Estatut, per raons de rèdit electoral fora de Catalunya però també perquè és una eina que no es pot generalitzar a totes les autonomies amb l’actual distribució de riquesa regional a l’Estat (sobretot quan, per exemple, Andalusia demana criteris d’inversió antagònics per definició als de l’Estatut de la Moncloa). I sobretot, crec que el pacte d’Entesa (aparentment firmat a corre-cuita) encara tenia més sentit que el primer del Tinell: quin altre mecanisme de pressió podria servir, ara que, creiem, el segon Estatut , encara fresc d’aprovació, comença a demostrar que és un instrument que no canvia res en essència?

Fins ara, aquesta estratègia no ha donat cap resultat mesurable (però els punts 1 i 3 van començar a aplicar-se el 2003 i el numero 2 només a l’octubre del 2006). El problema és que, com tots els albiraments radicals disfressats de moderació, els resultats poden ésser exactament els contraris dels cercats: servir en safata tot el poder al PSC sense que aquest no canviï ni un xic els propis postulats sucursalistes actuals, amb l’afegitó d’arrossegar novament ERC cap a la marginalitat política (com els darrers resultats electorals podrien indicar) . Carod-Rovira, persona d’esperit calent per definició, s’ha mantingut sorprenentment moderat des de la seva cohabitació amb José Montilla: o aquest li ha promès algun premi sucós a la llarga –grup parlamentari propi a Madrid per al PSC?- o s’ha acomodat a la poltrona per reposar després de decennis de combat anti Establishment. Des d’aquestes pàgines desitgem més que ningú que aquesta estratègia reïxi: seria una magnífica notícia per a Catalunya. Però, ignorant detalls essencials nomes certificables si un pertany a la quotidianitat dels governs i els partits, no podem amagar un important temor de fons: Catalunya, com a idea no subordinada a l’Estat Espanyol, no pot esperar massa, perquè la societat- immigració, vertebració centralista i mobilitat interna a l’Estat, televisió, premsa, lleure – està canviant més ràpidament que les ments i les decisions de la majoria dels politics de casa nostra, que no tenen –o no volen tenir- prous eines per conformar els paràmetres que donen el dring definitori al país. D’altra banda, les reaccions entusiastes des d’Esquerra Republicana a la negativa aquesta setmana del President de la Generalitat a acceptar la proposta de l’Estat Espanyol de transferència de Rodalies, com si fos una vindicació de llur estratègia, tampoc ajuden. Denoten a nostre parer una perillosa ingenuïtat: quina casualitat que PSC i PSOE, preocupats per la possible fuita de vots dels reductes més anticentralistes de l’electorat socialista català i amb el vot espanyolista o inert molt més assegurat, hagin esperat fins a 2 mesos abans de les eleccions per tenir el seu primer enfrontament públic. Però en el fons, cal continuar creient-hi i treballar – des de tots els fronts i partits- perquè algun dia l’escenificació esdevingui real: no veiem , ara per ara, cap altra solució de futur.

Resistència (II)

Reprodueixo aquí amb emoció un poema trobat al llibre d’Anne Applebaum Gulag: A History. El va escriure un dels primers editors d’Alexander Solzhenitsin, Alexander Tvardovsky, ara fa uns 40 anys. Des d’aquestes pàgines continuem pensant que cal explicar el passat amb claredat i rigor , sense declamacions ni demagògies ni excessos, però perseverant jorn rere jorn, per construir una societat no sols rica econòmica i tecnològicament, si no també i sobretot en aquelles variables, més complexes de copsar, que encara no es poden mesurar amb indicadors científics globals .

They’re wrong to think that memory
Hasn’t an increasing value
Or that the weeds of time grow over
Any real past event and pain

That on and on the planet rolls,
Measuring off the days and years…

NO. Duty commands that everything now
that hasn’t been said be said in full…

Llengües espontànies, llengües imposades

Aquesta recopilació que en Francesc Ferrer i Gironès va preparar ajuda a comprendre que aquells que no volen que la llengua catalana estigui jurídicament protegida desconeixen, o volen ignorar, el  nivell de blindatge legal del que gaudeix la llengua castellana, que molta, massa gent, encara creu que s’ha anat escampant espontàniament per Catalunya des del segle XVII.